Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  10.04.2014  09:30

Autor/s: Alba Llucià, Helena López

Una alternativa legal: les associacions de consumidors de cànnabis

Arran de l'expansió d'aquests centres, cada vegada és més necessari de regular-ne el funcionament

Men?ame
 

Aquests darrers tres anys, a Catalunya, el nombre d'associacions de consumidors de cànnabis ha crescut exponencialment: hom calcula que a la capital n'hi ha unes tres-centes, i a tot Catalunya unes quatre-centes. Aquestes associacions són espais privats on, aprofitant un buit legal, es pot produir i dispensar cànnabis destinat a l'autoconsum dels socis. Actualment, però, arran de la manca de regulació específica, cada associació es regeix per uns principis propis i, per això, ha esdevingut un fenomen difícil de controlar.

Les associacions a Catalunya

A Catalunya, la primera associació de consumidors de cànnabis es crea a principis dels anys 90 a Barcelona, seguint el model d’antigues iniciatives en què grups petits d’amics cultivaven de forma col·lectiva per autoabastir-se.

Amb les primeres associacions es va arrelar un sistema on els consumidors no eren multats -al tractar-se de socis que consumeixen dins d’un espai privat-, no havien d’accedir al mercat negre i permetia controlar la qualitat del producte. Tot i que es constituïen dins d’un règim al·legal, les respectives sentències que s’han resolt han avalat aquests centres, basant-se en quatre supòsits: la propietat privada, el consum compartit, un circuit tancat de consumidors i l’obtenció del cànnabis en base a la previsió de demanda dels socis.

associacions de consumidors de cànnabis

Aquestes primeres associacions seguien les pautes proposades per la Federació d’Associacions Cannàbiques (FAC), una agrupació d’associacions a nivell estatal basada en un model social, que el 2009 crearia la seva delegació a Catalunya, la CatFac. Quan el seu funcionament es comença a consolidar, els propis membres van començar a crear-ne de noves, i a partir de 2011 es produeix el boom que ha conduït a la seva proliferació. Paral·lelament, es diversifica també la visió entorn a aquestes associacions, i es crea la Fedcac, una federació amb una línia de treball basada en la protecció dels consumidors i no tant en l’activisme polític.  

Actualment, entre la CatFac i la Fedcac engloben entre un 10 i un 20% de les associacions catalanes. De la resta, que constitueix una gran majoria, cadascuna es regeix pels seus propis estatuts: presidents de diferents centres coincideixen en què cada associació és un món. Tot i així, és difícil saber quantes comparteixen el model que defensa la CatFac o la Fedcac, o realment no se senten representades per cap de les dues.  

Inseguretat jurídica

La tinença i el consum en la via pública estan penalitzats per la Llei de Seguretat Ciutadana amb multes a partir de 300 euros, i amb la reforma que en vol fer el Govern, aquesta xifra ascendiria als 1.000 euros. De la llei se’n dedueix que sí que està permès l’autoconsum en espais privats i el cultiu destinat a aquest, mentre que portar cànnabis a sobre al carrer és il·legal.

D’altra banda, penalment es castiga també la tinença o el cultiu només si estan destinats al tràfic, tot i que es fa amb un article molt ambigu del Codi Penal que no estableix com es diferencia l’ús personal del tràfic: la policia sol utilitzar criteris quantitatius, i és el jutge qui valorarà si es destina o no a un consum col·lectiu.

 

En aquest sentit, les associacions es troben davant d’una situació d’inseguretat jurídica en què la policia els pot requisar el cultiu o intervenir el material al·legant que pot estar destinat al tràfic, una situació que es dóna de forma habitual. Davant del jutge, sí que es pot demostrar que aquell material està destinat a l’autoconsum dels membres de l’associació, però encara que siguin absolts, el procés provoca moltes pèrdues a nivell material i econòmic. Segons Jaume Xaus, vicepresident de la CatFac, les pèrdues que suposen són un gran impediment que cal sumar a l’elevat cost del manteniment d’aquests cultius. De fet, són moltes les associacions que actualment recorren al mercat negre per abastir-se.

La regulació com a solució?

Tot i que la CatFac i la Fedcac difereixen en alguns punts, les dues comparteixen l’objectiu principal d’obtenir una normativa clara entorn al cultiu i el funcionament dels centres per acabar amb la inseguretat jurídica que pateixen les associacions. El Parlament de Catalunya els ha escoltat i ha aprovat la regulació d'aquests centres abans del mes de juny.

 

Tot i així, des d’una perspectiva més liberal, també hi ha qui defensa que la regulació de les associacions va en contra de les llibertats individuals. Martí Cànaves, l’advocat que porta el procés de Rasquera, considera que limitar les activitats de les associacions envaeix  el dret fonamental a l’Associació: “el club social és com la casa dels socis, mentre no es molestin els veïns la Generalitat no ha de venir a imposar uns horaris”.

Per això, la solució per a Cànaves no passa per la regulació, sinó per una legalització del cànnabis, i fins i tot la seva conversió en un model de negoci. De fet, a nivell internacional, els estats de Washington i Colorado han optat per legalitzar el cànnabis seguint el sistema dels “coffee shops”, mentre que a Uruguay se n’ha aprovat la producció per part de l’Estat i posterior comercialització, sent una iniciativa similar a la  plantejada a Rasquera.

Araceli Manjón-Cabeza, que va ser la número dos de Garzón en el Pla Nacional Contra drogues, també defensa la legalització del cànnabis. De fet, la magistrada explica que a partir de la convenció de 1961 de la ONU que prohibeix a nivell internacional el cànnabis, el consum de la substància i la seva oferta en el mercat negre es va multiplicar. Aquesta convenció posava el cànnabis al mateix nivell que altres drogues com la cocaïna, l’heroïna o les drogues sintètiques, malgrat els segles de tradició terapèutica de la planta. Per això, i considerant que el seu consum no ha causat mai cap mort, Manjón-Cabeza considera que seria més lògic equiparar-la a drogues com els sedants, l’alcohol o el tabac.

La magistrada, de fet, considera que dels tres escenaris possibles -el monopoli de l’estat, d’algunes empreses o del mercat negre-, la legalització de qualsevol droga sempre serà millor que la seva persecució.

Men?ame