03.04.2014 - 06:00
L’Avenç arriba al número 400, després de 37 anys de vida. La revista es troba de ple en aquella edat que tenia Dante quan va escriure ‘nel mezzo del camin’. És jove, però ja té el pòsit i la saó de la primera maduresa. La capçalera, però, en té molts més, d’anys. Escrita originalment L’Avens, va ser fundada l’any 1881 i es podria dir, fent una mica de trampa, que és tan antiga com La Vanguardia, que data del mateix any.
L’Avenç té una hemeroteca impressionant, però no viu del passat. Aquests darrers anys, la revista ha obert el compàs per convertir-se en una revista de cultura i obrir-se a nous lectors. Josep M. Muñoz, director de la revista, explica que ‘la conversió de L’Avenç en una revista de cultura respon a una mancança que observàvem en el panorama editorial català: la necessitat de disposar d’una revista de cultura pensada per al lector exigent, feta amb ambició i amb rigor, i que servís de lloc de trobada i de plataforma d’irradiació de la creació literària i, en general, de la vitalitat cultural del país’. La revista també ha incorporat els gèneres periodístics clàssics, com ara l’entrevista, el reportatge i el perfil, a més de les ressenyes i les cròniques culturals. Amb L’Avenç ens passa una mica com amb The New Yorker. Hi tornem perquè ens explica històries i per les plomes que hi escriuen.
Aquesta conversió ha anat acompanyada de la consolidació de L’Avenç com a editorial de llibres d’assaig i de literatura. Aquests últims sis anys, L’Avenç ha publicat una cinquantena de títols d’autors d’aquí i de fora, clàssics i moderns. També publica Els Marges, revista de llengua i literatura catalanes. I forma part del col·lectiu d’editorials independents aplegats a Llegir en Català.
L’Avenç s’ha obert també a la transformació digital i busca noves vies per a arribar als lectors. La revista es pot llegir de qualsevol punt del planeta gràcies a la subscripció digital, que permet de descarregar-la des de la plataforma Zinio, i molt aviat des de l’Appec. I també té una secció a Núvol, el digital de cultura, des del qual publica regularment notícies i articles de la seva fonda hemeroteca.
Al capdavall, L’Avenç se sosté gràcies a les persones que hi treballen abnegadament. Josep M. Muñoz i Núria Iceta són dos socis que fan un tàndem molt equilibrat. A la redacció compten amb el suport de Natàlia Báscones i Cristina Molina. Muñoz és un rar exemple de director literari, una figura pràcticament extingida en el nostre ecosistema editorial. Núria Iceta, en canvi, és una productora integral: coordina, vetlla pels terminis, ordena, planifica, porta els comptes, cobra i paga. Ell és alt i apersonat i es mou per cotes elevades. Ella viu més a prop de terra i porta el pòndol de l’empresa. Ell hi posa les idees. Ella, la fe. En Josep M. és l’apòstrof. La Núria la ç trencada.
Ahir Martin Schulz, president del Parlament Europeu, va adreçar en un missatge enregistrat unes paraules als lectors de la revista que es van aplegar al Born CC per celebrar el número 400. ‘L’Avenç is both timeless and timely’, va dir Schulz, una revista intemporal i alhora oportuna i puntual.
Jo hi afegiria que L’Avenç és un miracle. I els qui hi treballen han aconseguit que fer miracles sigui una cosa normal.
