18.02.2014 - 06:00
‘Haver portat el debat sobre la independència a la classe mitjana és una gran victòria política.’ Emocionada i alhora fatigada després de sis mesos d’intensa cursa política, Michela Murgia, la candidata de la coalició independentista sarda Sardegna Possibile, valorava així els resultats electorals d’aquest cap de setmana. I avisava: ‘Per nosaltres, aquestes eleccions no són el punt d’arribada, sinó el punt de partida.’ Segura i amb una convicció gens fingida, Murgia explicava ahir a la nit que el moviment polític que havien construït no s’aturaria i que ja no hi havia marxa enrere.
La polèmica barrera del 10% instaurada fa pocs mesos com a condició per a entrar al parlament sard ha deixat fora de la cambra la seva coalició, tot i ser des d’avui la tercera força política de l’illa. Però, malgrat aquest revés electoral, està convençuda que no s’ha perdut res, sinó que ja s’ha guanyat, i molt. ‘Aquest 10% no defineix el nostre límit, sinó la seva por’, diu, en referència als dos grans partits italians, promotors d’aquesta nova llei electoral.
Hem parlat amb ella poc després de saber-se els resultats. En un restaurant, entre l’una cosa i l’altra, després d’hores d’un escrutini inacabable i mentre el telèfon no parava de sonar. Ella parla d’injustícia. Però sobretot de l’endemà, de com donar resposta als setanta-cinc mil sards que han votat Sardegna Possibile i que no es trobaran representats al parlament; de com continuar fent via cap a la Sardenya lliure de què tant s’ha sentit parlar en aquesta campanya electoral; i del canvi de concepció política que, malgrat les aritmètiques electorals, ‘ja ha començat i no s’aturarà de cap manera’.
—Sou tercera força però paradoxalment no entreu al parlament. Com s’explica?
—És un resultat important. És la primera vegada que un partit independentista obté un percentatge de vots de dues xifres. Només per una injustícia de la llei electoral, setanta mil sards no tindran representació al consell regional. Perquè aquí la barrera per a entrar-hi és del 10%. Això és una injustícia causada per aquesta llei poc democràtica que el centre-dreta i el centre-esquerra, dependentistes, han pactat, amb una majoria transversal. L’han feta servir per protegir la seva posició i per arraconar el canvi. Però el canvi no s’atura.
—Quins són, doncs, els pròxims passos de Sardegna Possibile?
—Aquesta llei electoral, en efecte, no defineix els nostres límits, sinó que defineix la seva por. No hem entrat al consell regional, però ara podem començar a construir el camí electoral cap als consells municipals. En molts pobles hem estat primera força o segona. I als consells municipals no hi ha la barrera del 10% per a entrar-hi. Vol dir que allà sí que hi entrarem i que ens farem forts des del territori. No hi ha marxa enrere, poden tenir tanta por com vulguin, però ja no ens pensem aturar. El nostre anunci electoral és l’únic en el qual no apareix el candidat, en aquest cas jo [vegeu-lo ací]. En els dels altres els candidats sí que hi apareixen i hi parlen en primera persona, perquè els seus anuncis anaven lligats a aquestes eleccions. El nostre, en canvi, és un petit curtmetratge en què un noi que corre va més enllà de l’arribada de la cursa de muntanya i continua corrent travessant tot Sardenya. I acaba anant a una plaça on l’espera molta més gent. El significat era: nosaltres tenim unes altres fites. Per nosaltres, aquestes eleccions són el punt de partida, no el punt d’arribada. És a dir, d’aquí parteix la construcció del consens. Ara, quan ens hem reunit en grup electoral, no hem pensat en avui, sinó en com ho hem de fer perquè les persones que ens han fet confiança, encara que no siguem dins el consell, puguin ser representades com a oposició d’allò que passi dins el consell. Trobarem la manera. La transparència que no hi ha, la regalarem des de fora. D’ara endavant volem comportar-nos com si fóssim un govern a l’ombra. Tenim preparada la junta i tot! [Sardegna Possibile va ser l’única coalició que abans de les votacions va anunciar de quines persones –i amb quins càrrecs– seria format el seu govern en cas de guanyar, la junta]
—Una cosa que sí que heu aconseguit és haver posat la independència de Sardenya al centre del debat polític. Quin valor té per a vosaltres?
—En té molt. En té molt perquè fins fa pocs anys, la independència era un discurs una mica naïf, de bar. O d’intel·lectuals o de persones de classe social molt baixa. Era un discurs de protesta. Haver aconseguit portar la independència a la classe mitjana, a l’anomenada classe social reflexiva, és una gran victòria política.
—La premsa internacional també ha destacat, i molt, de Sardegna Possibile, la ‘nova manera de fer política’ que representa…
—Crec que això és un valor de la política en femení, que no vol dir la política de les dones. És una altra manera de concebre la política. La política masculina és muscular, dominant, sostractiva. Un mana i l’altre obeeix, un és jerarca i l’altre submís. És un poder que es sostreu: jo el tinc perquè te l’he pres. Però en la història cap dona no ha estat mai prou potent per a dominar així. Les dones han desenvolupat amb el temps una capacitat de construir un poder plural, la capacitat de ser potents plegats. Això no vol dir que no hi hagi homes que no tinguin aquesta capacitat i facin servir aquest mètode, ni que no hi hagi dones que no hagin construït la seva carrera política a partir del poder muscular. Són dos estils que no tenen a veure amb el sexe, sinó amb la el recorregut històric dels sexes. Això és un regal que el feminisme pot fer a la política. I crec que el nostre projecte polític ho portava incorporat a dins i que ha estat molt important.
