28.01.2014 - 06:00
Us oferim el text que Manuel Baixauli (Sueca, 1963) ha preparat per a la presentació de la seva nova novel·la, ‘La cinquena planta’ (Proa). Tot allò que hi explica li ha passat de debò: fa nou anys va ser afectat per la síndrome de Guillain-Barré i durant quaranta-dos dies va quedar postrat a l’UCI de l’hospital amb paràlisi total. L’única cosa que funcionava era el cervell, diu. Després es va anar recuperant, de mica en mica, durant quatre mesos, en un sanatori. Superada la malaltia, ja a casa, la cinquena planta d’aquell antic hospital de tuberculosos se li va anar apareixent, obsessivament, i el va portar a emprendre el relat. També us oferim un Escriptors.TV (vídeo), on Baixauli llegeix l’inici del llibre.
La cinquena planta
«Em passa una cosa molt curiosa, amb ‘La cinquena planta’. És un llibre del qual tinc la impressió que no l’he escrit, sinó que m’ha succeït.
Quina fou l’espurna que inicià ‘La cinquena planta’?
He de mirar cap enrere: cap al meu anterior llibre, ‘L’home manuscrit’. El febrer del 2005, una setmana després d’haver acabat ‘L’home manuscrit’, vaig anar al cine. Mentre veia la pel·lícula, em vaig notar un formigueig als dits dels peus. L’endemà no podia caminar; als cinc dies, sense saber per què, m’havia convertit en una pedra, completament paralitzat, ple de tubs i de cables que em mantenien viu. L’únic que em funcionava era el cervell, amb una lucidesa mortificant. Síndrome de Guillain-Barré, me’n van dir. Això durà quaranta-dos dies. Quaranta-dos dies infinits. Fins que vaig començar a recuperar, a poc a poc, el moviment i, més tard, la parla.
En l’hospital on jo estava ingressat no hi havia gimnàs de rehabilitació; em van traslladar a un sanatori antic, on sí n’hi havia. Un sanatori dalt d’una muntanya, envoltat de boscos. Al sanatori hi havia cinc llarguíssimes plantes. Jo era a la primera. Quan vaig poder desplaçar-me amb cadira de rodes, com que tenia temps lliure, me les vaig rodar totes. Bé, no totes. Totes menys la cinquena, que no tenia cap accés i a la qual no arribava l’ascensor. Vaig preguntar a diverses persones què hi havia, a la cinquena planta. M’observaven perplexes, no s’ho havien plantejat mai. És més: per a molta gent, la cinquena planta senzillament no existia.
Vingueren mesos d’eufòria, del retorn a casa, de reprendre la vida normal. L’eufòria del supervivent. L’eufòria de qui s’ha vist dins del taüt però que a última hora ha pogut lliurar-se’n. La sensació de viure cada instant com si fóra un regal.
El text de ‘L’home manuscrit’, després d’una trajectòria accidentada, per fi es va publicar.
De la malaltia, tot i que me n’havia refet del tot, no volia ni parlar-ne. Sovint, de nit patia malsons en què tornava a estar paralitzat i no em podia comunicar. Per sort, els malsons van disminuir, i un dia van desaparèixer.
Allò que no desaparegué, però, fou la cinquena planta del sanatori, que de tant en tant em venia a la ment, i que no venia sola, sinó acompanyada d’imatges fugisseres, fantasmagòriques, aparentment inconnexes.
Cada dia ens venen al cap incomptables imatges. Quasi totes s’esfumen per sempre. A voltes, però, n’hi ha que es repeteixen, que tornen a visitar-nos com una obsessió. A fi d’alliberar-me d’algunes d’aquestes imatges obsessives, les vaig anotar en un paper. Tanmateix, en comptes de florir-se i de perdre la seua fascinació, aquestes imatges van anar creixent, prenent cos, ramificant-se.
Un dia em vaig posar a escriure a partir d’aquelles imatges, dels personatges que hi apareixien i dels records de la meua vivència traumàtica. I l’escriptura, que m’obligava a reviure l’infern, m’ajudà a perdre’n l’aprensió.
Escrivia sense saber què volia dir. Es tractava d’anar traient material del pou. La primera versió del text eixí densa, caòtica, plena d’incoherències. Quan s’escriu sense guió passa això. No n’acabava de traure l’entrellat i vaig decidir fer un esquema del llibre. Normalment, l’esquema es fa abans de començar a escriure. Jo el vaig fer quan el llibre ja estava escrit, per intentar comprendre’l.
Vaig omplir la paret del meu taller, que amida quatre metres d’ample, amb cartons, i hi vaig plasmar, esquemàticament, allò que havia escrit. La sensació era la mateixa de quan et trobes dins d’una ciutat desconeguda, on no hi tens una visió de conjunt. Hi estàs desorientat. Per tal d’orientar-t’hi, de tindre-hi una visió de conjunt, et cal un mapa.
Jo vaig fer un mapa de ‘La cinquena planta’. El mapa, però, a partir d’aleshores, començà també a créixer. Observant-lo, no podia estar-me’n d’anotar noves ocurrències, noves possibilitats i ramificacions. Els afegits al mapa eren introduïts en les noves versions del llibre; d’idèntica manera, les novetats que es produïen durant les reescriptures eren incorporades al mapa. Ambdós es nodrien mútuament. Així durant quatre anys. No ha sigut fins que no he lliurat l’original a l’editor que no he desclavat els cartons de la paret i els he guardat.
Que ‘La cinquena planta’ parteix d’una experiència real, autobiogràfica, és cert. Però que ningú s’espere una crònica fidedigna d’uns fets. ‘La cinquena planta’ és literatura. És a dir: va més enllà. Sempre he pensat que la ficció pot acostar-se molt més a la veritat que no les memòries o les cròniques. Si els protagonistes de la història no tenen noms de persones reals, el narrador disposa de llibertat absoluta. Pot contar-ho tot. Inclús allò que s’amaga al subconscient dels individus. La ficció, com els fantasmes, pot travessar parets.
Quant a la forma, he de dir que ni puc, ni vull, escriure una història lineal. La vida, ara més que mai, és una permanent successió de fragments que s’intercalen i contrasten, que s’interrompen tothora. En ‘La cinquena planta’ trobareu memòries, contes, aforismes, algun dibuix i alguna foto. No pretenc, amb això, ser modern o experimental. Només pretenc ser jo. I jo, com diu Palau i Fabre, sóc el meu propi experiment.
En el llibre, no hi trobareu cap explicació de per què em va passar allò. Ni jo mateix ho sé, encara; i segurament no ho sabré mai. Però hi trobareu, això sí, un accés a aquella cinquena i última planta. Aquella planta que moltes persones, voluntàriament o involuntàriament, ignoren.»
Manuel Baixauli
