12.12.2013 - 06:00
Parlem del filòsof Sinesi de Cirene, que va escriure ‘Elogi a la calvície’ i que ara torna a les nostres llibreries de la mà de l’editorial Adesiara.
“Jo també vaig passar la dura època de defunció capil·lar però haig de dir en defensa meva, i permeteu-me la inmodèstia, que jo ja fa molts anys que vaig arribar a la conclusió que ser calb és una virtut. Ara bé, m’hauria anat molt bé tenir a mà aquest clarivident Elogi a la calvície per poder rebatre moltes paraules de consol i uns quants escarnis. Però com que no el tenia, al llarg de la meva vida calba he hagut d’anar construint un argumentari propi per poder fer-me fort en una societat pensada per a persones cabelludes. Us en posaré dos exemples. No es podran comparar ni de lluny amb la brillant retòrica de Sinesi però potser ajudaran a qui ho llegeixi, i tingui el cap pelat o en vies de quedar-s’hi, a sentir-se més orgullós de la seva condició”, escriu Xavi Coral al digital de cultura.
Xavier Betran explica que va rebre l’encàrrec d’escriure per a Núvol un article sobre el llibre ‘Elogi de la calvície’ (Adesiara, 2013) de Sinesi de Cirene i la primera pregunta que li va venir al cap va ser “per què?”. “Llegeixo el llibre i tot ell és una lloança a l’home calb, posseïdor de totes les virtuts, cosa la qual no dubto donada la meva agudesa perceptual. Però la pregunta segueix punyint amb insistència dins el meu cap. Per què? Per què jo? Per què a mi?”.
I és que, abans de l’acceptació -algunes vegades- quan ens costa arribar a aquest estadi, passem per un període de negació.
“Narcisisme a l’inrevés? No: encomi paradoxal! La filologia havia inventat una nova tradició, i aquesta, si més no, s’ha de reconèixer que sortia de l’erudició per arribar directament al cap. No hi ha dubte: Déu, si existís, seria calb: «com més t’allunyes dels cabells, més t’allunyes de les bèsties. Si de tots els animals, el més diví és l’home, i dels homes ho és el que ha tingut la sort de perdre els cabells, llavors el calb seria l’ésser més diví de la terra.» Semidéus, doncs, l’esfera de la meva closca podia il·luminar el món, com un far. I d’això es tracta, precisament. Si es tracta de «fer del seu cap un receptacle per a la intel·ligència», evidentment amb la seva pressió foragitaria tot borrissol. L’estol d’arguments, sàviament lligats els uns als altres, fa d’aquest opuscle un autèntic tresor. L’alopècia, ben entesa, implicava que aquella pèrdua de cabells venia de dins, creixia a dins”, exposa Antoni Martí Monterde.
Llegiu l’article sencer, aquí.
