El senyor que cantava òpera al metro

  • La mort de Ramon Julibert, el senyor que cantava òpera al metro, ha commogut milers de persones. Dolors Boatella i Toni Vall l'han homenatjat

VilaWeb
Redacció
12.12.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

TMB ha recomanat per Twitter  l’article de Boatella a Núvol i un admirador de Julibert, Oliver Garcia Mancebo, ha obert una campanya a Change.org perquè es reconegui la figura de Julibert a l’estació de Passeig de Gràcia, on solia cantar.

Dolors Boatella explica que en Ramon va ser un tenor famós, tot i que poca gent en sabia el nom. “Ja feia òpera en texans abans que arribés cap productora i omplia l’escenari cada dia. Sento molt la seva mort i la reflexió que ell aportava, sense saber-ho, a una societat cada dia més freda a acceptar comportament diferents i peculiars. Joan Vall ha fet un documental sobre la vida d’aquest artista, on explica que Julibert estava malalt i tenia por d’acabar a una residència”.

La desaparició del cantant ha generat un gran nombre d’adhesions de ciutadans que l’havien sentit cantar a l’andana del metro i que ens han deixat comentaris, tant a Núvol com a l’Ara. L’escriptor Enric Gomà, sempre sorprenent, ens ha revelat que havia tractat el cantant: “Hi havia fet molts cafès, amb el senyor Julibert. Fins i tot havia anat a un magatzem que tenia amb tot de llibres vells per si n’hi havia cap que m’interessava. Al capdamunt del passeig de Sant Gervasi. Una vegada, en un bar del carrer Aragó, em va proposar que portéssim a terme un sistema infal·lible per guanyar a la ruleta. Durant una estona llarga vam estar tramant com ens faríem rics, anant i venint de Sant Pere de Ribes (encara no s’havia inaugurat el casino de Barcelona). Déu beneeixi el senyor Julibert”.

“Veritablement era un home lliure i amb una simpatia innata que et feia emocionar”, ens diu Joan Vall, que ens ha proporcionat la seva fotografia, extreta de L’home del metro, el documental que li va dedicar. “El trobaré a faltar en aquell primer banc del metro Passeig de Gràcia”, ens diu Vall. I no és l’únic.

“Havia vist moltes vegades en Ramon Julibert al metro dela Passeig de Gràcia, quan anava a classes a l’Institut Italià”, ens diu Teresa Costa-Agramunt. “No sabia el nom d’aquest personatge que em feia pensar justament en els límits del normal/anormal, i com de desconcertats quedem davant del que no entenem. Al cel, aquell lloc on tot és possible i no hi ha fronteres, sobretot mentals, hi deu haver més Ramons Juliberts del que ens pensem”.

Blanca Vilarnau el veia cada dia quan anava a l’escola d’idiomes: “Jo vestia gòtica en aquelles èpoques, i un dia em va veure i em va seguir simulant amb els dits les dents d’un vampir. Tenia una mirada tan divertida i infantil que en comptes d’ofendre’m, em vaig partir de riure amb ell. Em va tocar el braç, em va dir que no m’enfadés, i em va dedicar una ària. M’ha sabut molt de greu llegir que ha mort… Com a mínim he sabut més de la seva peculiar vida. Gràcies, Ramon Julibert per aquell dia, i gràcies per amanir les meves esperes amb òpera”.

Àngel Ramos l’encerta quan diu que “se’n va un dels pocs personatges que donaren vida a la Barcelona pre-turística. Ara només queden els modernillos que et pots trobar arreu i Barcelona es va convertint en una ciutat qualsevol”.

Podeu llegir l’article sencer, aquí.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any