Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  13.11.2013  06:00

Barnils vist pels altres

El Grup Barnils i Edicions DAU presenten el llibre 'Vint i Ramon Barnils' i el documental 'Barnils tal com raja' · Contenen una quarantena d'entrevistes que retraten el periodista

Men?ame
 

Rigorós, divertit, irreverent, brillant, noctàmbul, complex, desacomplexat, demolidor... Són alguns dels adjectius que en el curs dels anys s'han fet servir per definir tant Ramon Barnils com els seus articles. Ara el Grup de Periodistes Ramon Barnils ha volgut recordar, endreçar i reivindicar la figura d'aquest periodista, un dels més reconeguts del país. I ha publicat un llibre, 'Vint i Ramon Barnils' (Edicions DAU), de Laia Altarriba, i un documental, 'Barnils tal com raja', de Laia Soldevila i Albert Lloreta. 'Volíem fer una aportació nova que ens ajudés a recordar en Ramon i a veure què en quedava de la seva obra i les seves lliçons a la universitat, parlant amb la gent que l'havia conegut i tractat', explicava ahir Altarriba, en la presentació del llibre. I remarcava que el moment que vivia actualment el país, tant pel que fa a la crisi social i del periodisme com pel procés sobiranista, era molt bo per a recuperar les tesis i les maneres de fer 'd'un periodista lliure i compromès com ell'.

Tant el llibre com el documental, que es presenten avui en un acte social a l'Espai Moritz del Born Centre Cultural (19.30), recullen entrevistes a familiars, amics, escriptors, periodistes i polítics pròxims a Ramon Barnils. Tots recorden el periodista, però també la persona, el professor i l'independentista llibertari, i permeten de fer una relectura d'una època convulsa del nostre país, que va dels anys seixanta fins a final de segle. Ton Barnils, editor del llibre i fill de Ramon Barnils, explica que l'obra tracta de tota mena d'aspectes de la vida del seu pare, però sobretot de periodisme, de la seva manera d'entendre'l i practicar-lo, i en recorda el pas per Tele/eXpres, El Temps, EFE i Catalunya Ràdio, entre més.

L'autora del llibre, Laia Altarriba, diu: 'Totes aquestes entrevistes expliquen que Barnils era un independentista que sempre havia entès el país des d'aquesta normalitat, que posava constantment en qüestió el poder i que, malgrat l'esperit crític permanent, preferia veure i viure la realitat des de la rialla, confiant molt en les noves generacions sense fer paternalisme.'

Hi han participat, entre més: Joan de Sagarra, Rafael Poch, Biel Mesquida, Jordi Beltran, Vicent Partal, Núria Carrera, Joan Manuel Tresserras, Eliseu Climent, Ferran Torrent, Joan Puigcercós i Marc Recha.

Us oferim un tast del llibre. Són records que retraten un Ramon Barnils passat pel sedàs de la memòria de la seva gent.

De petit

Jordi Gifre i Joan Navarra: 'Quan érem petits, el poble tenia sis mil habitants i hi havia entre tres-cents i cinc-cents jesuïtes. Els dijous a la tarda tots els novicis baixaven a Barcelona vestits amb la sotana; la carretera de l'Arrabassada, en direcció a l'estació de tren, es tenyia de color negre. Els jesuïtes tenien una gran influència en aquell moment, molta gent en depenia econòmicament, així que podríem dir que eren la fàbrica de Sant Cugat. I als nois que veien que eren llestos els donaven una beca i els enviaven a estudiar a Sarrià, a Barcelona. [...] Al Ramon li van concedir una d'aquestes beques. Era el fill més bon estudiant de casa seva. [...] Penso que aquella escola va ser un punt d'inflexió a la seva vida. Li va marcar l'adolescència i la joventut. En el sentit del pèndol: es va convertir en un laic profund justament per haver passat pels jesuïtes. Però també el van marcar molt, donant-li un ordre mental. La vida d'en Ramon no era gaire ordenada, però ell, mentalment, ho era molt.'

Els fills

Núria Carrera: 'En lloc de dir 'els nens', de seguida s'hi va referir com 'els nois' perquè ja els havia donat el rol de persones adultes pel que fa a decisions i pensaments. Un altre aspecte de la seva relació amb els fills és que adoptava un rol autoritari, i no li feia gens de por. Jo crec que això formava part de la seva manera d'entendre el món: 'Si t'he dit que això no està bé, és que no ho està.' Als meus fills els ha anat fantàsticament bé. Hi havia molta aliança entre tots dos en relació amb els fills. Enteníem que ells prenien les decisions perquè era el que volien fer; però si abans s'havia decidit que una cosa no es feia, doncs no es discutia... A tots tres els ha influït en l'obsessió per la lletra i per la construcció de la paraula. El Ton és editor, l'Andreu és periodista i el Biel fa poesia. Tots tres tenen fal·lera per escriure. Els va ensenyar molt a llegir, com a mi. Jo diria que ens va ensenyar a veure el bosc i a agafar camins, a llegir amb un pla de vida.'

Francesc Bellmunt: 'Hi ha una història amb els seus fills que il·lustra molt bé que era un pragmàtic. Resulta que el nen li va explicar que a l'escola alguns companys de classe feien la primera comunió i que a ell també li agradaria fer-la. El Ramon li va contestar que d'acord i va trucar a l'àvia per demanar-li que l'endemà portés el fill a combregar. Després de la missa, el Ramon li va preguntar com li havia anat i el fill va respondre que bé. I aquí es va acabar el tema de la comunió.'

Censura després de mort

Joan de Sagarra: 'Jo vaig escriure un article sobre ell arran de la seva mort que s'havia de publicar a El País, on jo treballava. Xavier Vidal-Folch, director del diari, i Lluís Bassets, que en aquell moment era a Madrid, el van prohibir. El Ramon els havia criticat, com feia amb tants d'altres, que estiguessin al servei de Juan Luís Cebrián. El meu cap al diari, l'Agustí Fancelli, va dir-me que era un romàntic de pensar que sortiria. Però el Ramon era el meu amic i company i jo estava obligat a escriure'l. Temps després vaig fer-lo servir per al meu pròleg al recull d'articles del Ramon triats per en Carles Serrat i que va publicar La Magrana quan l'Oriol Castanys n'era l'editor.'

Intent de censura quan era viu

Eliseu Climent: 'Recorde que ell tenia una certa obsessió amb l'escriptora Maria Aurèlia Capmany –que en aquells moments era regidora a l'Ajuntament de Barcelona– i, a les seues columnes, l'atacava. Un dia vaig anar a l'Ajuntament de Barcelona a demanar publicitat per a la revista i Maria Aurèlia Capmany amb qui jo tenia amistat, em va dir que sí, però em va posar una condició: 'Si Barnils deixa d'escriure tindràs publicitat, sinó, no en tindràs.' i Barnils no deixà d'escriure, així que no van anunciar-se al setmanari, malgrat que era un moment que no podíem ni pagar la llum. Jo donava suport a Barnils i aquelles actituds genials, un punt àcrates, que tenia. Vaig tenir moltes pressions, perquè molestava  molta gent. Però jo els parlava de la llibertat d'expressió i ho trampejava. Ramon molestava la gent perquè posava el dit a l'ull, i habitualment no s'equivocava. La gent no vol que se sàpiga la veritat, però el periodisme també consisteix a explicar-la.' 

ABC del periodisme

Rafa Poch: 'Ens va explicar l'ABC del periodisme. Amb ell vam aprendre el més bàsic: els textos han de ser llegibles, i per tant han de ser ben escrits i ben puntuats; els titulars han de tenir ganxo i alhora informar; cal atrapar el lector a les primeres frases; al principi del text s'hi ha de col·locar un resum del contingut; les fonts són imprescindibles, etcètera. Del que es tractava era de transmetre informació útil per al lector.'

La llengua

Jem Cabanes: 'Escrivia un català que avui no sembla possible, perquè avui la llengua està malalta, però aleshores era el més corrent i natural. El seu català era el que llavors parlava tothom al rodal de Barcelona, que podríem dir que era el pinyol del català central. El mestratge de l'Ibáñez Escofet, que fa de director d'en Ramon al Tele/Expres, va ser important per a ell. L'Ibáñez Escofet escrivia francament bé i em sembla que alguns dels articles d'en Ramon recordaven estilísticament els que l'Ibáñez havia escrit a la revista l'Estel, per exemple. Tots dos compartien aquella manera incisiva d'anar al gra, de parlar molt clar, molt català, sense patir per si el lector havia de mirar el diccionari o no. A vegades havia sentit en Ramon dient a qui li comentava que havia fet servir una paraula 'complicada': 'Que no hi ha diccionaris?'

Dones

Ferran Torrent: 'Era un seductor total, sobretot amb les dones, i li encantava. Per exemple, podíem quedar ell i jo per dinar, i jo hi portava la meua parella Doncs si jo anava al lavabo, quan tornava me'l trobava festejant-la.'

Jem Cabanes: 'Parlàvem de llengua, parlàvem de temes diversos, i també parlàvem de dones, un tema que l'apassionava, que ens apassionava.'

Joan de Sagarra: 'Al Bocaccio, per exemple, s'hi anava a lligar, o que et lliguessin, perquè les senyores anaven disparades. Eren unes noies que s'havien casat a la burgesia i, un cop fet el pas, s'havien adonat que el marit no els agradava i que el que volien era divertir-se.'

Francesc Bellmunt: 'Un llibre del Barnils en què no es parli de la vinculació amb les dones potser quedaria coix, perquè era el 80% de la seva vida… Una de les últimes vegades que ens vam veure, als Jardinets de Gràcia, em va dir: 'Bellmunt, he arribat al súmmum de la perfecció, sóc bígam.'

Consells per a polítics

Joan Puigcercós: 'Recordo un dia que ens va fer una classe magistral sobre com tractar un periodista. La hi vaig fer repetir per tot el país. Començava dient: 'El periodista és gandul.' Tothom es quedava de pedra perquè s'esperaven una cosa més teòrica. I ell continuava: 'El periodista és una raça gandula, i per tant li has de donar tot fet. Que ell no hagi de fer res. Vosaltres a la nota de premsa li heu de destacar el més rellevant amb negretes i subratllat, fer un bon titular, ressaltar les idees importants, etcètera.' Era genial. I insistia: 'Les coses les heu de repetir.'

Països Catalans

Biel Mesquida: 'Un dels aspectes en què tenien una sintonia absoluta en Nadal Batle i en Ramon era a entendre que els Països Catalans som una nació. I jo també hi coincidia. Però no hi havia primer sa idea i després sa pràctica, sinó que sa idea mos venia de sa pràctica.'

Vicent Partal: 'Joan Fuster sempre comentava que al Principat tothom era blaver a excepció del Ramon. I és que ell tenia claríssim l'àmbit de Països Catalans, tot i que ho vivia sense dogmatismes.'

La mort

Ignasi Solé Sugranyes: 'Ell volia controlar el final, era molt conscient que havia triat aquesta opció. Hi ha alguna gent que al final genera històries llastimoses. Però ell era una persona molt conscient, d'una sola peça, i no es volia permetre fer el ploricó.'

Men?ame