17.06.2013 - 14:30
La primera d’elles es podria resumir en aquest extracte : ‘França’ és ‘LA clau diplomàtica’ que ens pot obrir, o tancar l’accés a la Independència ?
La demostració és ben argumentada i, per tant, fàcilment convincent, sobretot per tots els qui no viuen a l’estat francès i en particular a Catalunya nord. Escrivint això vull dir que els nord-catalans l’han d’acceptar, compartir o fer seua o no la poden compartir ? Dir-ho seria malament conèixer la situació aquí que no tan sols està d’un nivell baixíssim pel que fa a la catalanitat en quasi tots els seus aspectes (dels més folklòrics fins als més polítics i democràtics, passant pels aspectes festius, laborals, socials i informatius) sinó que també respecte al nivell d’informació i de debats, en general, que s’hi poden veure. O sigui que tenir una opinió definitiva i del tot segura seria, per part meua, com quasi negar aquesta situació mateixa i molt presumptuós.
Tanmateix discrepo bastant. Discrepo que un estat veí, en el qual visc i sóc ciutadà ‘de naixement’, l’estat francès, sigui la clau i discrepo també que hi hem de posar massa esperances, encara menys certeses, per les mateixes raons que acabo d’escriure per una opinió que seria del tot contrari…
– Primer, diria jo que ‘SORT tenim’ que aquest estat no sigui LA clau diplomàtica perquè malament aniríem, no hi crec gaire o gens;
– Segon perquè, si ho afirmem posant-hi massa il·lusió i gastant-hi massa temps (i que quedi clar que no he dit que no calia intentar-ho) la desil·lusió pot ser perillosa, molt.
– Tercer, i encara més greu, si volem convèncer altres, públicament, i ho aconseguim i no m’enganyo, no serem quatres gats, sinó molts més, decebuts i convençuts d’haver perdut ‘LA’ clau diplomàtica (que és, per mi, una de les 3 o 4 més potents en el procés, ben avançat, d’independentitzar-nos, de les quasi imprescindibles).
I mala feina haurem fet els qui s’acudeixin a declarar que sense els vist i plau, o el sosteniment clar de la diplomàcia francesa, no podrem ser independents (fins si no és afirmant-ho així de clar). Això podria ser font de que molts es sentissin decebuts de ser, o apropar-se a ser, independentista.
Completo amb 3 altres afirmacions, per matisar i desenvolupar ràpidament:
– seria també un error greu no intentar-ho; però si us plau, d’aquí estant afirmo (com altres poden afirmar el contrari, és cert) que no ens hi hem d’il·lusionar i esgotar-nos molt en temps i energia !
– existeixen altres diplomàcies, a nivell europeu i encara més a nivell mundial, que poden influir sobre ser o no un futur estat; sort hem tenim
– existeixen altres claus que la diplomàtica per arribar a ser, la ‘CAC’ aviat, un estat independent : el poble (i democràcia), la llengua (i la seua oficialitat o cooficialitat), l’economia actual i la que desitgem, i sobretot la informació als ciutadans, fora de capelles però no en contra d’elles… però potser aquest i altres assumptes mereixerien que gosi parlar-vos-en un dia pròxim…
Amb tot el respecte amb els qui han escrit o escriuran sobre Catalunya Nord, l’estat francès i la Independència de la CAC i els Països catalans; i tota la meua amistat per a molts d’aquests; més enllà de discrepàncies que no han de deixar de ser informatives, interessants, a vegades edificants… però a vegades sovint – o sempre – secundàries.
Seguirà ? Potser … (i gràcies per la indulgència vostra, intentaré millorat,,, Altres podrien tamlbé proposar escrits seus… sobre aquest o altres temes)
Teo Vidal i Sol; 16-06-2013 (a dos dits de la independència)
Un nord català de naixement i de residència (que no vol dir que sóc el portador de LA veritat absoluta)
i militant independentista (des de desenes d’anys, que tampoc vol dir-ho)
