14.06.2013 - 06:05
Si, tal com ho deia el diari Ara del 4 de juny, Mas busca seduir França per vèncer els recels cap a l’estat propi, és evident que el president de la Generalitat no podia plantejar pas a les autoritats de la República Francesa la qüestió del Tractat dels Pirineus, perquè aquesta no hauria estat una actitud gaire seductora, sinó, tot el contrari, perquè, com tots sabem, si volem convertir qualsevol francès en un decidit i furibund anticatalanista només necessitem pronunciar la paraula “Rosselló”. Així com de les amenaces d’Espanya ens en podem riure, França és encara,malgrat tot, un dels estats importants d’Europa, l’opinió del qual pesarà força a l’hora de decidir si es reconeix —o no— una República Catalana independent.
Si volem comparar la situació en què es troba ara François Hollande amb la de finals del segle XVIII, jo diria que estem en el moment en què encara podia creure’s que, nomenant els ministres adients, Lluís XVI seria capaç de resoldre la molt greu crisi política i econòmica del Regne.
L’esfondrament del sistema polític francès encara no s’ha produït, i bo és recordar que, després del breu període 1792-1793 en què va semblar que les monarquies europees podrien fer el que volguessin amb França, aquest estat emergí de nou com a potència i, per això, fou la base del domini d’Europa per Napoleó. Espero, naturalment, que de la crisi terminal en què troba la V República Francesa no en surti cap nou Bonaparte, més que res perquè els més ben situats per optar a representar aquest paper serien o Mélenchon o Le Pen.
D’altra banda, que les fronteres septentrionals de la novella República Catalana siguin les de 1659, això es deurà, únicament, al fet que, a la zona francesa de Catalunya, el catalanisme i l’independentisme no hi tenen la mateixa força que a la zona espanyola.
Convé tenir clar, doncs, que tornar les fronteres entre França i Catalunya al lloc on les van deixar Jaume I i Lluís IX el 1258 al Tractat de Corbeil, només podrà aconseguir-se si el catalanisme esdevé majoritari entre els ciutadans del departament dels Pyrénées Orientales, però, en cap cas, per cap mena d’irredemptisme territorial fomentat des de Barcelona.
Si jo considero possible la reunificació de Catalunya però no pas la integració de Gibraltar a Espanya, és perquè a la Catalunya Nord hi ha catalanistes —pocs, però n’hi ha— mentre que a Gibraltar no hi ha ningú que sigui espanyolista.
A més, si tots tenim clar que la constitució d’una República Catalana a l’actual zona espanyola serà beneficiosa per al catalanisme nord-català, llavors el que ens importa és que aquest nou estat català esdevingui una realitat, encara que això impliqui haver d’oblidar-se temporalment de la Catalunya Nord per no guanyar-nos l’hostilitat incondicional de França.
La Generalitat de Catalunya ha tancat la delegació de TV3 a Perpinyà perquè no pot mantenir-la; doncs bé, aquesta delegació només podrà reobrir-la el govern de la República Catalana, el qual, a més, podrà mostrar-se molt generós en la concessió de subvencions a les escoles Bressola, Arrels, Comte Guifré, etc, com també a fileres bilingües en l’ensenyament públic.
Xavier Deulonder i Camins
