03.06.2013 - 06:00
La matança del porc –les ‘matances’, que en diuen a Mallorca– és un ritual ancestral d’unes poques famílies de l’illa, que s’ha transmès de pares a fills. Un ritual ple de comportaments adquirits, que són paraula i gest, i que avui malda per sobreviure. Aquest escenari ha permès a l’actor i dramaturg Toni Gomila de fer un paral·lelisme entre la vida i la mort del porc i de l’home, i de tractar sobre la pervivència i la transmissió d’uns valors culturals. La proposta s’ha concretat en el monòleg teatral ‘Acorar‘, que fa un any i mig que volta per ciutats i pobles dels Països Catalans amb molt d’èxit. Hem entrevistat Toni Gomila (vídeo).
Definició de ‘acorador’, que s’esmenta en el monòleg: ‘Eina d’Abraham. Perfecta abstracció concreta del moment final. Present a tota finitud.’ Una finitud que és una autocrítica extrapolable fora de l’illa, especialment a Catalunya. I, tot i que Gomila adverteix que ‘Acorar’ no és cap obra dramàtica, que és carregada de bon humor, i és cert, també fica el dit a la nafra i arriba a demanar-se si som a temps de salvar una part d’aquesta cultura.
La cuina és un reflex de la societat, diu l’escriptor i gastrònom Jaume Fàbrega, que assegura que menjant l’home expressa la seva pertinença social. Però després de ‘Acorar’ caldria afegir que la cuina és un reflex de l’estat de salut de la societat. I, en aquest sentit, comencem demanant a Toni Gomila sobre l’aniquilació cultural que perpetra el govern Bauzá. S’ho podia imaginar? L’actor té una resposta directa i implacable: ‘Es podia intuir, es veia a venir i se sabia que, governant, aquesta gent farien això.’ Però diu molt més: acusa Bauzá de voler únicament quedar bé amb Madrid i no resoldre la crisi econòmica, fet que incomoda els propis votants. Gomila resol: ‘Si Bauzá vol ser ministre, que se’n vagi a Madrid.’
Després, ens centrem en l’obra, en aquest moment del final d’un món i d’uns valors culturals que fila Toni Gomila a ‘Acorar’. Dalt de l’escenari, se sent que diu: ‘Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble…’.
I una idea recurrent: ‘Però qui som noltros? Hi som noltros? O som aquí per contar-ho justament perquè no hi som? Perquè no som?’ I tornant-hi més endavant, amb la punta d’ironia i també de tendresa que requereix l’autocrítica: ‘Qui som noltros si ja no existeix allò que mos defineix? Què és allò que mos defineix? Un porc? Jesús!’
Per començar l’entrevista, en què es parla de la pèrdua d’una cultura ancestral adquirida, de cuina, de la sobrassada quan va quedar blanca, de la pèrdua dels mots i dels gests, de la paraula ‘amurgonar’… demanem que l’actor ens digui el final de ‘Acorar’:
‘Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.
Després vàrem cloure els ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins d’un desert sense cap ombra.
I tampoc sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar batzers, i romaguers, i… totes ses definicions conegudes de «lo nostro».’
I acabem l’entrevista amb un tros de cançó, d’aquelles no hauríem d’oblidar però que ja no es canten.
