09.04.2013 - 06:00
Avui fa setanta-cinc anys de l’afusellament de l’advocat i polític catalanista Manuel Carrasco i Formiguera per les tropes franquistes a la presó de Burgos, on poc abans havia cridat ‘visca Catalunya lliure!’. Abans-d’ahir, Òmnium Cultural, familiars de Carrasco i Formiguera i membres d’Unió, el partit al qual va ingressar el 1932, li van fer un homenatge just davant la presó on fou assassinat. La policia espanyola hi va multar un nét de Carrasco i Formiguera, Xavier Carrasco, per haver fet fotos de la presó. Hem parlat amb ell per demanar-li com va viure aquell homenatge i quina és l’herència política i sentimental del seu avi.
—Què vau sentir diumenge, al lloc on van afusellar el vostre avi?
—Naturalment, vam sentir una barreja d’emocions molt fortes, i algunes de contradictòries. A tots els membres de la família que érem allà, veure el lloc on van matar el nostre avi en feia impressió. I, especialment pels meus germans i per mi, va ser molt emotiu d’acompanyar-hi el nostre pare, Raimon, que havia passat aquella mateixa porta amb la seva mare i cinc dels seus germans per acomiadar-se del seu pare, uns mesos abans que l’afusellessin. El nostre pare va sentir que havia de ser en aquest acte però la veritat és que li feia respecte. Les emocions es van anar succeint i al final em sembla que la que dominava era alegria per haver compartit aquell acte amb tota la gent, familiars o no, que s’havia desplaçat expressament fins a Burgos. Alegria i agraïment a tothom, organitzadors i assistents, va ser el sentiment que en va quedar.
—Què en destacaríeu de l’avi?
—La primera cosa que vull dir és que ens va fer il·lusió que l’organitzador principal, Quim Torra, proposés que llegissin els fragments els besnéts, és a dir els nostres fills i nebots. Ens va agradar que s’escenifiqués que ells havien rebut l’herència de l’avi a través dels seus fills i néts.
De l’avi Manel se’n destaca la integritat i les conviccions profundíssimes; era terriblement coherent i conseqüent a l’hora de defensar-les. Una de les afirmacions de l’avi que jo tinc molt presents és que ell sempre es feia responsable dels seus actes, que n’assumia absolutament les conseqüències. I així va ser fins al final que ja coneixem. Més enllà del consell de guerra, la condemna i l’execució pels quals és més recordat, va tenir diversos conflictes greus més amb la justícia espanyola que van implicar empresonaments, desterraments, multes i fins i tot un altre consell de guerra, anys abans de la guerra del 1936-39. Em sembla que és el polític català amb l’historial de processos i condemnes més gran de tots els temps.
Era del morro fort, sens dubte, a l’hora de defensar les seves idees com a polític; però en canvi l’home, el marit, el pare de vuit fills, era terriblement afectuós, tendre, sentimental. Aquesta és la idea que ens n’han transmès el meu pare i els oncles i ties: era un home d’una gran personalitat i caràcter amb aquests dos vessants tan diferenciats.
—Creieu que té el lloc que mereix en la memòria dels catalans?
—Fa de mal dir, em sembla que no em correspon de dir-ho. No em crec amb dret de reclamar res. Sí que crec que és una figura respectada per tothom i cada vegada més coneguda. Els actes que es fan enguany ajudaran a fer-lo més conegut encara, ens agradaria que fos així. En tot cas, la seva figura, les idees i la trajectòria pertanyen al país i són a l’abast de tothom. Aprofito l’avinentesa per recomanar l’exposició que s’inaugura avui, dia 9 d’abril, al Memorial Democràtic, al castell de Montjuïc. És molt completa i segur que ajudarà a difondre la seva trajectòria política i també el seu vessant humà.
—Què penseu que faria ell, ara que es pot fer realitat el seu somni de la independència?
—Això no ho pot dir ningú i em sembla que no val la pena fer especulacions. No podem saber què faria avui i no té gaire sentit de jugar a endevinar-ho. Ara, és indiscutible i claríssim què va fer. Què va defensar, quins eren els seus ideals, quin objectiu tenia la seva lluita. En això sí que no ens podem equivocar a l’hora d’interpretar-ho: hi ha centenars de pàgines escrites que ho expliquen. Efectivament, com diu la pregunta, sembla que som més a prop que mai d’un dels somnis que va guiar la seva actuació. Ell també hi va ser a prop. Com va llegir diumenge a Burgos un dels seus besnéts, el 14 d’abril de 1931 el meu avi va cridar: ‘Ja em puc morir, he vist Catalunya lliure!’ Només hi puc afegir que tenim pressa.
—Creieu que la UDC actual segueix els passos iniciats pels seus fundadors?
—En primer lloc, aclareixo un equívoc que sento sovint. L’avi va ser el líder més destacat d’Unió, però no en va ser fundador. Dit això, a mi no em correspon de valorar l’actuació de la Unió actual. Cadascú pot pensar com vulgui. Un dels valors que ens han transmès l’avi i els pares és el respecte per tothom des de les pròpies conviccions. Sí que penso que qualsevol institució o entitat, per ser creïble i no perdre identitat, ha de mantenir-se fidel als orígens, com deia el poeta que també recordem aquest any.
