18.03.2013 - 11:03
‘Literalment, no entenc per què m’atorguen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però si serveix per a recordar que el teatre també és literatura, i contribueix a reforçar aquest gran moment que viu el teatre català, reconegut internacionalment, el millor de la seva història, ja em fa feliç.’ Ho ha dit el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, que és el 45è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Amb modèstia i perplexitat, ha agraït el premi, ha parlat de la seva trajectòria, del gran moment teatre català i dels seus viatges exòtics plens d’adrenalina, ‘perquè la vida és llarga, però no tant com voldria’.
Quan escric teatre pateixo
‘Quan escric teatre pateixo, perquè sóc una persona insegura. Tot sovint no em surt res. Fa uns mesos vaig llançar dues obres a les escombraries. Això m’ha passat tota la vida. No sé ni sabré mai què he fet bé i què he fet malament. Sé que me n’he sortit algunes vegades. Ho dic senzillament perquè el que he escrit ha interessat algú. Però us asseguro que quan la Muriel Casals em va trucar ara fa pocs dies vaig quedar perplex. No se m’havia acudit mai a la vida poder rebre un premi com aquest, que ha rebut Joaquim Molas o Salvador Espriu.’
Fa cinquanta anys que Josep Maria Benet i Jornet va començar la seva carrera de dramaturg, amb l’obra ‘Una vella, coneguda olor’, que també va guanyar un premi, el Josep Maria de Sagarra. Benet i Jornet recordava que un dels moments importants de la seva vida havia estat passar per la universitat: ‘No anava a les classes, perquè m’avorria, però vaig tenir companys molt formats que els considero com a mestres per a mi. Em deien “aquí t’equivoques”, em recomanaven “llegeix aquest llibre”… Un amic un dia em va dir que anés a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, de Ricard Salvat i la Maria Aurèlia Capmany. Muntaven la “Primera història d’Esther” i necessitaven gent.’
‘Recordo que la primera vegada que vaig entrar a la cúpula del Coliseum, que era on assajaven, primer vaig veure la Maria Aurèlia Capmany (tenia uns quaranta anys, i portava un escot impressionant) i dalt de l’escenari hi havia la Maite Lorés, i unes jovenetes Pilar Aymerich i Montserrat Roig que assajaven (tres persones que vaig estimar, especialment la Montserrat Roig).’
En Molas i els ‘moletes’
‘Mentrestant, a la universitat, Joan Lluís Marfany, un amic molt important a la meva vida, em va dir que em convindria assistir a les classes de literatura catalana que feia en Joanquim Molas a Òmnium Cultural. Va ser la primera vegada que em va interessar una classe. Les classes d’en Molas eren fabuloses. El considero el meu pare en el coneixement de la literatura catalana. Després de les classes, tot sopant, ens donava una lliçó de pensament i de vida. Més d’una vegada havia passat que es feia de dia i encara parlàvem. En Joaquim Molas és una persona que ha estat molt criticada, però, i qui no ho ha estat?’
‘Als seguidors d’en Molas ens deien “els moletes”. En Jordi Castellanos, la Montserrat Roig, l’Eva i la Blanca Serra… formàvem un grup d’abduïts pel Molas. Però hi havia un altre grup de seguidors de la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover. Si eres de l’un no podies ser de l’altre. I van ser aquests que ens van començar a dir “moletes”.’
Els dramaturgs joves i en Folch i Torres
‘El teatre i la televisió han donat sentit a la meva vida, si és que la vida té sentit. Avui el teatre català es troba en el millor moment de la seva història: per la gran qualitat d’actors que tenim, dramaturgs, directors escènics… Som un referent, som en el mapa europeu i americà, sobretot de l’Amèrica del Sud. A Grècia la gent no para de fer teatre català. La paraula “Catalunya” i “teatre català” tenen un sentit més enllà de les nostres fronteres. Si el premi ajuda a donar suport a aquest moment, doncs em quedaré content i tranquil.’
‘M’agrada ser a prop dels joves dramaturgs. La gent jove em dóna vida, coneixements nous. Fa vint-i-cinc anys ja ho vaig fer amb en Sergi Belbel, que em va acceptar com a company de viatge. Després en van venir molts més. Ara és un gran moment, tenim dramaturgs molt ambiciosos, amb formes d’escriure ben diferents…’
‘I, sobre la televisió, he d’esmentar en Joan Bas i en Jaume Banacalocha, que m’han donat la possibilitat de viure més còmode. Em sento tranquil fent televisió, perquè penso en Folch i Torres. A través de les seves novel·letes, pensades per arribar a un públic molt popular que no llegia fins llavors. I cal dir que fer televisió no és com el teatre, perquè és una feina de moltes persones, un projecte col·lectiu.’
11 de juny, al Palau de la Música
El premi l’ha anunciat la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, entitat que el convoca. El jurat l’ha concedit a Benet i Jornet ‘per la qualitat i extensió, varietat i coherència de la seva obra amb continuïtat infatigable i fidel al teatre de text, que l’ha convertit en referència del patrimoni teatral’.
Nascut a Barcelona el 1940, Josep Maria Benet i Jornet es va fer conèixer amb l’obra ‘Una vella, coneguda olor’ (1964), que ja li va merèixer el premi Josep Maria de Segarra, i des d’aleshores la seva carrera s’ha fixat sobretot en el teatre –recentment amb ‘Dues dones que ballen’ (2010)– i també ha escrit sèries de televisió, com les populars ‘Poble Nou’, ‘Nissaga de Poder’ o ‘Ventdelplà’. La seva obra ha estat traduïda a l’alemany, l’anglès, el búlgar, el castellà, el francès, el grec, l’italià, el portuguès i el txec.
El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’atorga cada any, des del 1969, a una persona que per la seva obra literària o científica en llengua catalana i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït a la vida cultural dels Països Catalans. Entre els guardonats d’aquests darrers anys hi ha Montserrat Abelló, Joan Solà, Josep Massot i Muntaner, Jaume Cabré, Baltasar Porcel, Joan Francesc Mira, Josep Maria Espinàs i Teresa Pàmies.
El lliurament del premi es farà al Palau de la Música el dimarts 11 de juny. El jurat és format per Margarida Aritzeta, Margarida Casacuberta, Lluís Duran, Pilar Garcia, Ramon Pla, Damià Pons, Joaquim Maria Puyal, Carles Solà i Josep-Maria Terricabras.
