12.12.2012 - 06:00
‘Deix on dir‘ de Núria Martínez-Vernis és un llibre bonic de forma, i experimental i claustrofòbic de fons. L’editorial Empúries ha col·locat l’obra en la col·lecció de narrativa, però de fet se situa a la perifèria de la narrativa, a la frontera on es confon amb la poesia. És una raresa. I l’autora s’ha desviscut per crear-la. I el procés, sofert en carn pròpia, l’ha fet créixer. La poetessa n’ha dit un fragment per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo).
—A la solapa del llibre n’apunteu el propòsit: ‘ “Deix on dir” són quatre possibles camins de com salvar-se; de què i de qui.’ Salvar-se?
—Ens trobem un individu que està desmanegat, es troba en l’estat d’algú que ha passat una guerra o d’algú a qui han aixafat la il·lusió, l’entusiasme… I experimenta quatre maneres de superar aquesta situació. La primera a través de la son. Dormint, que és una mena d’anestèsia, prova de salvar-se. La segona, a través de la creació artística, que l’ajuda a explicar-se a ell mateix. No sap què en sortirà, però en sortirà alguna cosa. L’individu es troba com aquell soldat que un tret l’ha deixat cec i en un primer moment no entén què li ha passat. Aquest moment és on se situa la creació.
—I és aquí on us vau voler situar?
—Sí, és un moment de trànsit de pensament. És quan tens el convenciment que alguna cosa ha succeït, però que no entens encara. Això és la creació.
—Deu ser molt difícil situar-se en aquest estadi com a espai d’experimentació.
—Sí, però calia fer-ho perquè calia posar-hi paraules. No ets ni dins ni fora, et situes en un món paral·lel.
—Per això encapçaleu el llibre amb la cita de Blai Bonet: ‘La vocació de l’escriptor té sempre com a principi una cova existencial que és viva precisament a causa de la seva buidor’?
—Com que tot el llibre és un aïllament, només pots sentir la creació des de la buidor. Jo hi dino un registre fosc.
—En la creació no hi ha espai per a la bellesa?
—Hi ha bellesa, però què pesa? Per a mi pesa més la duresa que no la part àgil i fresca en la creació.
—‘Deix on dir’ és un llibre fosc?
—Molt. Sí.
—El títol és tot un món.
—És una gran sort haver-lo trobat. És com dir: ‘Et curaràs a través de la paraula.’ Perquè l’individu del llibre es va sanant d’alguna manera.
—‘Deixondir’ té molts matisos: sortir d’un estat d’ensopiment, deixar de dir, sembrar on es diu… Com vau trobar aquest títol tan magnífic?
—La paraula ‘deixondir’ m’encantava i un dia es va separar sola. I quan el trobes, el títol, el trobes, no has de buscar més. I també m’agraden molt els jocs de paraules. Tot i que aquest llibre és molt travat. És un llibre que ofega, m’han dit. És clar, és que jo l’he patit. És un llibre que va tancant cercles, i que va fent una mena de cadenes.
—I el tercer camí?
—És el que transita pel sentit de la creació, però la creació divina. L’individu construeix un mur per aïllar-se encara més. I com que se sent Déu, fa rèpliques de figuretes que són guerrers, que fan la guerra entre ells. És un déu inoperant. Actua sense sortir de casa. Però aquesta situació l’acaba aïllant encara més.
—Si la sensació d’ofec es va tancant, quin és el darrer camí?
—Hi he posat un epíleg, ‘rigor mortis’. Era evident que havia d’acabar matant el personatge, perquè estava tan aïllat que no sabia què fer-ne. I la mort és un poema. En la mort no hi ha foscor, ja no pateixes, et dóna un temps per acomiadar-te (les persones trien amb qui es volen morir). La mort ho clou tot, ho pacifica tot. És la pau total.
—És un final que descomprimeix la tensió acumulada.
—La primera idea era construir un personatge que pogués estudiar des de l’aïllament. La raó: en aquella època portava molta ràbia a sobre. I per experimentar què sent un personatge sol ho has de viure. I em vaig aïllar: no sortia de casa, no menjava, no dormia, no agafava el telèfon, no obria la porta a ningú. Hi va haver un moment que els amics es pensaven que m’havia passat alguna cosa greu i de poc que no van trucar els bombers per entrar a casa.
—El llibre us va deixondir?
—Sí, una mica em va deixondir. Jo sentia que necessitava viure-ho, però em vaig equivocar: no cal viure-ho per escriure-ho.
—Us ha fet créixer, doncs, aquest llibre?
—A vegades ens sembla que som massa joves per escriure, que ens falta bagatge. Però només és un equívoc de joventut. Així i tot, està bé haver-ho viscut. Ara sé que he de viure, he d’escriure, he de viure, he d’escriure… I sí que penso que ‘Deix on dir’ és el millor llibre que he fet.
