Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  26.11.2012  23:43

El país ingovernable

Men?ame
 

Han saltat totes les alarmes, el gran Massies ha fracassat en el seu intent d'aconseguir una majoria absoluta i aplanar el camí per imposar, sense cap mena d'entrebanc, la dissolució i privatització definitiva dels serveis socials. És a dir, per acabar de 'vendre tot el país' com diria el nostre chicago boy particular Pedro Nueno, mentre hauria fet creure als innocents que un país venut es pot independitzar.

Però resulta que un gruix important de la gent no s'ha deixat entabanar pels seus cants de sirena. No ha oblidat els dos anys de lleis òmnibus, de retallades, de corrupció, de desnonaments, de privatització de la sanitat, de tancaments de CAP, de les cues de l'atur, dels forats a la sanitat que han fet els seus amics Crespo i Prats, i de l'espoli del Palau. Ni tampoc no ha oblidat la duríssima repressió contra tota aquella gent que eixia als carrers per aturar tanta estafa. No ha oblidat els ulls que ja mai més tornaran a veure-hi, les agressions indiscriminades a nens, a gent asseguda al terra manifestant-se pacíficament, les detencions i empresonaments de vaguistes, la criminalització de tota mena de protesta, la censura a les revistes, diaris, televisions i internet, i les frases solemnes del seu esbirro Puig.

Han saltat totes les alarmes perquè el gran Massies ha tallat la relació amb el seu aliat natural en època de retallades. Per tal d'apropiar-se i abanderar el procés de ruptura amb l'Estat Espanyol s'ha arriscat a enfrontar-se, encara que siga només en el pla simbòlic, amb aquell PP amb qui firmava tots els pactes necessaris per aplicar les receptes dels think tanks d'ESADE. I ara, amb el parlament més representatiu de l'època recent (dins el que cap, és clar!), es troba amb la problemàtica de formar un govern que puga continuar la tasca començada. Qui es voldrà suïcidar amb ells?

Han saltat totes les alarmes. I per això ara tant el gran Massies com el seu apòstol Oriol apel·len a la governança. Apel·len a la responsabilitat. Demanen a aquells amb qui poden pactar que per fer un full de ruta pel Dret a Decidir primer s'ha de governar el país. Clarament amenacen que si el país no és governable no hi haurà consulta. I què vol dir per a ells país governable? Molt senzill: aplicar els plans quinquennals ultraliberals de la Troika europea a les ordres de Goldman Sachs, posar el país al servei de la Caixa, de les grans multinacionals de l'oci i l'hosteleria, i sobretot de les 200 famílies que de facto governen aquest país des de fa 40 anys com molt bé ens recordava el senyor Millet. I evidentment, aplicar també tota la repressió necessària per poder dur a terme aquests plans. Tot allò que no siga complir els seus plans quinquennals ells ho anomenen país ingovernable. Ens parlen de la caixa buida i dels límits de dèficit que hem de complir, com si no sabérem qui ha buidat la caixa i qui va pactar a Madrid aquest dèficit. Com si no sabérem que el que volen és transformar en mercaderia la nostra salut, educació i la resta de serveis socials. Com si no sabérem que el deute que estem pagant i que pagarem eternament és absolutament il·legítim.

Però, per damunt de tot, han saltat totes les alarmes perquè els ha eixit un gra al cul del parlament, un gra que en són tres. Tres okupes que seuran a tres escons al parlament. Sí amb 'k' perquè no s'han hipotecat per poder accedir-hi ni pagaran cap lloguer i, com que han entrat a la cambra sense demanar cap préstec a cap entitat financera, no deuen res a ningú. Com aquell país ingovernable que tampoc no deu res a ningú. Aquell país que ix al carrer cada dia en defensa de les famílies que volen desnonar, que s'organitza en xarxes d'ajut mutu, en cooperatives, que lluita pel que és de tothom. Aquell país que camina inexorablement cap a la independència total. Aquell país ingovernable que ha perdut la por perquè no té res a perdre i tot a guanyar. Aquell país ingovernable que ja no en té prou amb les molles que cauen de la taula dels 200 de Millet, de l'1%, sinó que vol el pa sencer. Aquella fera ferotge que ha decidit posar una urpa al parlament però que mantindrà el cos, el cor i el cap al carrer, que és on es fa la política de veritat.

Fan bé de tenir por el Massies i els seus apòstols, perquè aquell país ingovernable que temen tant entra de cop al seu oasi institucional per la porta gran i els hi farà la vida impossible.