Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  12.10.2012  06:00

Autor/s: Roger Cassany

Josep Murgades: 'Que la prudència no ens faci traïdors'

En aquesta entrevista, discorre sobre el règim de llengües d'un nou estat català · Proposa que el català sigui llengua oficial única i avisa: 'un estat propi no garanteix la supervivència de la llengua'

Men?ame
 

La cooficialitat de l'espanyol en una Catalunya independent seria la condemna del català. Així de clar s'expressa el sociolingüista Josep Murgades sobre la proposta d'Oriol Junqueras de fer cooficial l'espanyol. Amb un punt d'ironia, es demana: per què no som tan respectuosos amb l'espanyol com ho han estat ells amb el català? I recalca: 'Un estat propi no garanteix la supervivència de la llengua.'

Quan serem independents, quines llengües hauran de ser oficials?
—En principi, disposar d'un estat propi hauria de ser una realitat més favorable a la pervivència de la llengua catalana que no pas la situació en què ens trobem avui. Però això és una constatació basada en l'evidència. Ara, deixi'm tirar una mica d'aigua al vi.

Endavant…
—Disposar d'un estat propi, tal com tenim avui la situació real de la llengua i de tot plegat no crec que fos ni de molt la garantia bàsica, definitiva i determinant perquè la llengua catalana, que continua bregant per una estricta supervivència, pogués aconseguir de sobreviure.

Llavors, què hem de fer?
—Cada vegada que em demanen sobre el futur de la llengua sempre dic que no sóc futuròleg i que no ho puc saber. Però, si em fixo en la realitat empírica del nostre present, em demano: ha pensat ningú en el cas d'Irlanda, que és independent des dels anys vint, i en quina situació es troba el gaèlic?

Allà, l'anglès i el gaèlic hi són cooficials…
—Efectivament. I el gaèlic hi té un paper merament residual, testimonial i litúrgic. I prou! Llavors sempre hi ha algú que em diu que és un país molt diferent del nostre, que para molt lluny, etc.

Voleu dir que hi ha casos semblants més a prop?
—Andorra! Sap ningú en quina situació es troba realment el català a Andorra, on és l'única llengua oficial? Hi viu una situació de residualització progressiva. I és l'únic estat independent del món que té el català, com he dit, com a única llengua oficial. I ningú no ho ha discutit mai, que fos l'única llengua oficial. És a dir, repeteixo: atenció, un estat propi no garanteix la supervivència de la llengua.

Però tenir un estat hi deu ajudar, oi?
—Segur que sí. Però no n'hi ha prou. A Andorra, deixant a banda que porta el català de tant en tant a l'ONU, la llengua retrocedeix. Hi és cada vegada més residual i burocràtica.

Per tant, us ho torno a demanar: què hem de fer?
—De coses, se'n poden fer moltes, i jo tampoc no sóc ningú per a dir què i com s'hauria de fer. Però, miri, Jordi Pujol ja va dir fa unes quantes setmanes que la futura Catalunya independent havia de ser molt respectuosa amb el castellà. Doncs siguem respectuosos, no?

Què voleu dir?
—Si em permet, faré una mica d'ironia. Què volia dir en Pujol quan deia que calia ser respectuosos amb el castellà? És una renovada versió d'aquella prudència que ens converteix en traïdors? Això, ja ho va dir Jordi Carbonell al míting del 1977 i em sembla que, encara que la paraula 'traïdors' sigui massa forta, la història l'ha fet una mica profeta. Però continuem: imaginem-nos el català com a única llengua oficial a la nova Catalunya i que a l'hora de regular ens limitéssim, per això de ser respectuosos, a copiar, a calcar, allò que diu la constitució espanyola en el seu títol preliminar article 3 sobre les llengües de l'estat: l'espanyol única llengua oficial i totes les altres llengües que es parlen a l'estat són 'objeto de especial respeto i protección'. Què passaria si aquesta Cataunya independent disposés això, en favor del català? Doncs que seria l'única manera que els espanyols reconeguessin allò que no han reconegut mai, malgrat que el rei digui que 'el castellano nunca fue lengua de imposición'. És a dir, si ho féssim, quins esgarips no farien els espanyols? No dic que ho hàgim de fer així, eh, per això li deia que hi posava una mica d'ironia! Però em sembla que així s'expliquen força coses, oi?

Aquesta mateixa setmana Oriol Junqueras ha defensat la cooficialitat de l'espanyol. Seria una condemna del català?
—Oi tant! Això seria la pau, és clar, si del que es tracta és de ser respectuosos i d'atenir-nos solament a la realitat del carrer. Miri, tot poder d'estat té un component d'arbitrarietat. I si perdem arbitrarietat en favor de l'anomenada realitat del carrer i posem la llengua catalana al mateix nivell que l'espanyol, després de tres segles d'arbitrarietat d'estat espanyola, el català passarà a trobar-se en franca inferioritat de condicions. I aleshores, a més a més, per a més inri, la tal inferioritat seria revalidada no ja des d'una constitució espanyola pretesament democràtica, sinó des d'un estat català independent. Això sí que fóra literalment l'inri de la llengua!

A Finlàndia, a més del finès, el suec és cooficial…
—Sí, però allà no hi ha hagut una imposició secularment reiterada durant tres segles. El finès no ha patit històricament la persecució del català. I, a més, el suec té molt pocs parlants a Finlàndia i poc o molt estan acotats territorialment.

M'imagino que la sociolingüística, això, ho ha estudiat a fons...
—Sí, la sociolingüística fa anys que ho estudia. I la conclusió és clara: en una mateixa societat no hi podran conviure mai dues llengües al mateix nivell. N'hi ha una que s'acaba imposant, tard o d'hora. El procés pot ser més ràpid o més lent, i mentrestant hi ha una certa redistribució de funcions, però hi ha conflicte lingüístic i una de les dues acaba guanyant. En el nostre cas, a partir d'una llengua postergada, reprimida, perseguida durant segles, i una altra d'hegemònica que s'ha anat introduint aquí, primer a punta de baioneta, i després de mica en mica. I ara sembla que aquesta sigui la cosa més natural del món. És a dir, la suposada cooficialitat actual ja discrimina, i molt, el català! A l'estat espanyol, actualment, saber català és un dret i saber parlar espanyol, un deure. I si fem oficial l'espanyol, per què no ho hem de fer llavors amb la resta de llengües que es parlen a Catalunya?

Voleu dir l'amazic, l'urdú, etc?
—Exactament! Totes aquestes i unes quantes més. Per què no som igual de respectuosos amb aquestes altres llengües? Resumint, la pregunta és la següent: els futurs gestors d'aquesta hipotètica Catalunya independent, gosarien ser, pel que fa a la regulació del règim de llengües, prou arbitraris, com escau a qualsevol poder d'estat, contra la realitat lingüística del nostre present, per a assegurar la supervivència a la llengua catalana? Quines concessions estarien disposats a acceptar? A quines pressions se sotmetrien?

Jo no tinc resposta. I vós?
—Jo tampoc. Però torno a citar Jordi Carbonell: 'Que la prudència no ens faci traïdors.'

Men?ame