25.05.2012 - 11:01
Jean-Luc Mélenchon del Front de gauche i el socialista Philippe Kermel s’han posat d’acord per deixar fora de l’Assemblea Nacional Marine Le Pen, que s’hi presenta com a candidata per aquesta circumscripció, i, tal com ho auguren les enquestes, sembla que se’n sortiran.
Amb el sistema electoral espanyol, aquesta jugada seria impossible; els líders polítics es presenten per la província de Madrid —encara que no en siguin originaris— o bé per la de Barcelona, en el cas dels dirigents de partits d’àmbit català, i si el partit assoleix prou vots per obtenir elegits, segur que el líder és diputat; pel seu nombre d’habitants, Madrid i Barcelona són les províncies que elegeixen més diputats i, per tant, hi ha lloc per a tots.
Tornant a les legislatives franceses, el que a mi m’agradaria és que el diputat d’Hénin-Beaumont no fos ni Le Pen ni Mélenchon, ni tampoc Kermel gràcies al suport de Mélenchon en la segona volta.
El Front National és notori per ser el punt de trobada dels nostàlgics de Vichy, és a dir, d’aquells per als quals el desembarcament dels aliats a Normandia va ser una mala notícia, però al Front de gauche —impulsat pel partit de Mélenchon i pel PCF— ens hi trobem els hereus de Maurice Thorez, el secretari general del PCF que, el 1940, desertà per no haver de lluitar contra el III Reich, aleshores aliat de l’URSS en virtut del pacte Hitler-Stalin i que, el 1956, va sentir-se molt disgustat quan Khrusxev féu públic el seu informe sobre els crims de Stalin.
Segurament, tots els francesos que simpatitzin amb els poca-soltes grecs de l’Alba Daurada deuen votar el Front National, però és que el model del Front de gauche és Die Linke, moviment sorgit, en gran part, dels continuadors del SED, el partit comunista de la RDA.
D’altra banda, a partir d’informacions rebudes des de Voronej, sembla ser que Mélenchon està encara més en contra del català que Le Pen.
Així com les arrels històriques del cap visible del Front de gauche es troben en els informes sobre la necessitat d’eradicar les llengües regionals que l’abbé Grégoire adreçava a la Convenció Nacional a l’època del Terror, el Front National beu de la tradició maurrassiana, no del tot hostil a les llengües nacionals.
Per això, quan anava a Perpinyà, Jean Marie Le Pen sempre pronunciava uns mots en català, i era l’únic polític francès a fer-ho. Marine és una mica més jacobina que el seu pare però, segons diuen els veterans de l’almirall Kòltxak, no arriba pas als extrems de Mélenchon.
La situació de greu crisi en què avui dia es troba França i que, amb tota probabilitat, François Hollande no sabrà resoldre perquè, per fer-ho, hauria de trair els seus votants, afavoreix, com és lògic, les opcions extremes de Le Pen i Mélenchon, units per la mateixa demagògia de proposar solucions que, si es duguessin a la pràctica, encara empitjorarien més la situació.
D’ací cinc anys, el total descrèdit d’Hollande, comparable segurament només al que han patit a Espanya Zapatero i Rajoy, afavorirà la cursa presidencial dels que ara són els dos principals rivals a Hénin-Beaumont.
Un cop a l’Elisi, Marine Le Pen o Jean-Luc Mélenchon —tant és— no faran res més que intentar aplicar una versió radicalitzada de les receptes polítiques d’Hollande, o de Sarkozy i Chirac.
Potser aquest serà el darrer acte de la crisi terminal del model francès, cosa que, combinada amb un canvi radical de la conjuntura política al sud de l’Albera, pot significar el principi de la fi dels Pyrénées-Orientales.
Xavier Deulonder i Camins (20-5-2012)
deulonder@mesvilaweb.cat
