22.05.2012 - 14:30
Aquesta és la història insòlita d’un jove de vint-i-un any, estudiant de la Universitat de Georgetown (EUA), que va aconseguir una beca per a escriure un assaig crític de l’obra de Miquel Barceló, i va acabar convivint amb l’artista, llegint-se tots els seus quaderns, és a dir: els seus pensament més íntims, i publicant un llibre biogràfic, d’aproximació al Miquel Barceló més humà. El jove, que avui té vint-i-cinc anys, és Michael Damiano. El llibre, ‘Perquè la vida no basta. Trobades amb Miquel Barceló‘ (Empúries).
Damiano s’aproxima a la vida de Miquel Barceló des de la seva experipència. I el lector descobreix Barceló al mateix compàs que l’autor, que no dóna res per sabut, que relata els fets i també les sensacions i les contradiccions que li suscita. I ho fa amb un cert to naïf, perquè no s’acaba de creure el que li passa. Al mateix temps, Damiano no defuig les debilitats d’aquest artista excepcional. És la manera que troba d’equilibrar i matisar l’admiració que li suscita , fet que dóna valor al relat.
Michel Damiano ha passat per Palma i per Barcelona per presentar el llibre, i ha explicat el que segueix:
‘Al principi no pensava pas escriure una biografia sobre Barceló, hauria estat absurd. Tot el procés s’ha donat d’una manera més natural. En principi, l’assaig crític que havia d’escriure no l’havia de llegir ningú. Però va passar que vaig començar a conèixer gent propera a Barceló, amics com el galerista Artur Ramon fill o Toni Amengual, el seu ajudant durant molts anys. Vaig començar a conèixer el caràcter del Miquel, i aprendre de la seva vida em permetia aprendre més sobre la seva obra.’
‘Un dia, conversant amb Javier Mariscal, aquest em va preguntar si havia conegut en Miquel en persona. «Ara li truco», va decidir. I li va dir: «Aquí hi ha un noi americà fantàstic que es diu Miquel que em pregunta sobre la teva vida i coses així. El paio ho sap tot de tu. Te’l passo un moment perquè li diguis hola.» I me’l va passar i en Miquel em va demanar quins plans tenia. Li vaig explicar qui ja me n’anava d’Espanya però que tenia la intenció de continuar la investigació l’any següent, vaig explicar-li. «D’acord. Per què no vens a la inauguració de la cúpula de Ginebra?». Sis mesos després vaig arribar a Ginebra, va ser la primera vegada que el vaig conèixer.’
‘Més tard, en Miquel em va convidar a estar-me un temps en un pis del seu gran taller de París i em va deixar llegir els seus quaderns dels últims trenta anys. Ningú no els havia llegit abans. I em va posar en contacte amb tothom: amics, família i també amb els seus enemics. Aleshores em vaig adonar que tenia material suficient i de qualitat com per escriure un llibre sobre en Miquel Barceló. Ell sempre s’ha pres molt seriosament el meu projecte.’
‘El procés d’acostament és interessant, el vaig viure com quan un adolescent s’adona que els seus pares també tenen debilitats. En Miquel té les seves debilitats, és humà! I descobrir això va xocar, però vaig arribar a acceptar-lo així, i per això l’he pogut conèixer millor. Em vaig fer el propòsit de no mitificar-lo. A mi no m’interessava mitificar-lo, i a ell no li fa falta. En Miquel és excepcional, però també és una persona normal i d’això calia parlar-ne.’
‘La meitat del material que apareix al llibre diria que és inèdit. Perquè llegir els seus diaris és tenir accés als seus pensaments. Trobo interessant el relat del procés de treball de la capella de Sant Pere de la catedral de Mallorca. També aporto molta informació sobre la relació amb el seu pare, que al principi era molt reaci al fet que el seu fill es dediqués a la pintura. Quan en Miquel va començar a guanyar diners amb els quadres, el seu pare es pensava que s’havia convertit en un traficant, no podia ser que guanyés tants diners amb aquelles pintures. Però quan en Miquel es va casar, el seu pare va canviar, fins a convertir-se en el seu fan número u.’
‘He explicat moltes debilitats, però no totes les que he conegut. He parlat molt de les dones, que és un tema delicat en la vida de Barceló. Però crec que sense parlar de les dones no es pot entendre en Miquel. Ara, ho he fet amb molt de compte, posant allò que penso que és rellevant.’
‘En Miquel ha llegit el llibre. El primer esborrany li vaig donar una nit, a la matinada, després d’un sopar. L’endemà em va trucar i em va dir: «M’he passat tota la nit llegint el llibre. Hem de parlar». Glups. Quan ens vam trobar em va sorprendre molt la seva reacció. Va afrontar el llibre com una obra literària i no com un llibre que parlava d’ell. Els seus comentaris no tenien la intenció de censurar sinó que em va suggerir millores literàries. Em va fer veure problemes de ritme, etcètera. En Miquel és un gran lector.’
‘Ell volia que sortís bé el llibre, per això em va donar tota mena de facilitats, i també va insistir que anés a l’Àfrica. Una vegada en Miquel va comparar la nostra relació amb la que tenien Mark Rothko i la jove Dore Ashton. En Miquel estava interessat en la perspectiva d’algú jove que escrivís sobre la seva vida.’
‘El títol, «Perquè la vida no basta», neix d’una frase que em va dir la seva dona, la Cécile Franken: «Sempre té molta gana, menja molt i mai no en té prou». En Miquel té fam de coneixement per això la seva experiència de la vida és tan intensa. Els que el coneixen parlen d’un caràcter vampíric. La seva dona diu que ell no vol fer mai mal a ningú, però sense voler xupa l’energia dels altres. I al mateix temps, en Miquel és tan seductor que tothom hi vol estar a prop, i sempre en volen més d’en Miquel. I gairebé tots acaben decepcionats, perquè no en tenen mai prou tampoc, i si ell hagués d’atendre tothom qui el reclama no tindria temps per pintar. Diuen que de jove ja tenia aquest magnetisme.’
‘Des que vaig acabar el llibre que no havia tornat a veure en Miquel fins que la setmana passada ens vam trobar a Nova York. No estava segur que volgués continuar tenint contacte amb mi. Però ara sé que sí, que ens veurem de tant en tant. Jo tinc ganes d’escriure en anglès sobre en Miquel, perquè tingui una presència al meu país. Abans la tenia, ara ja no. I en Miquel vol tornar a tenir presència a Nova York. Aquell dia li vaig portar el llibre ja editat. Em va dir: «Ja el tinc.» I jo: «Bé, però aquest te l’he dedicat.» I ell: «Ah!, així aquest el guardaré.»
