25.02.2012 - 06:00
El piano i l’acordió són els únics que acompanyen la veu en l’últim disc de Jabier Muguruza, ‘Bikote bat’. El títol, que traduït al català seria ‘Una parella’, ja ho diu tot: Muguruza i Mikel Azpiroz construeixen a quatre mans un treball intimista, diuen que el més madur del músic d’Irun, on la música acompanya textos de grans poetes bascos, col·laboradors habituals de Muguruza. Un textos que si bé tracten qüestions diverses ‘tenen en comú el registre, la manera de veure les coses, una mirada comuna’, diu Muguruza en aquesta entrevista amb VilaWeb.
Avui el cantautor presenta ‘Bikote bat’ a la sala Luz de Gas de Barcelona, dins la programació del festival Barnasants.
–Quin pes té la poesia en el vostre treball?
–Els textos de la meva proposta artística, que a vegades són meus i a vegades de col·laboradors habituals, són un component molt important. Però la proposta que ofereixo ha de tenir una unitat. Hi ha els textos, passats pel filtre d’una mirada comuna, i també la música, que té un enfocament determinat –intimista, despullat–, i que va a càrrec d’un músic amb qui tinc molt bona sintonia. Al final, es tracta de suggerir una visió sobre la realitat. I és aquí on encaixen tots els textos, que no són ben bé poemes sinó lletres que s’acosten a la poesia; el matís és important.
–Anteriorment heu musicat poemes catalans, com el ‘Tan petita‘ de Maria Mercè Marçal. Quina relació hi teniu, amb la nostra cultura?
–La relació ve de fa temps. Comença cap al 96, quan toco a locals com el Harlem i el Jamboree, i mica en mica m’adono de la complicitat amb el públic català, que és un interlocutor molt interessant. Aquesta relació de treball fa que un dia a Catalunya facin un homenatge a Jackson Browne i comptin amb tu; que reobrin la Cova del Drac i hi programin el bateria dels Rolling i Jabier Muguruza; que et truquin per convidar-te a participar en un homenatge a Maria Mercè Marçal. I al concert contra la guerra, i a l’homenatge a Leonard Cohen… És un goig, això, i em sento com a casa.
–’Bikote bat’ és un treball íntim, que transmet serenor. Què us va portar a fer un disc a quatre mans?
–Són quatre mans, però no és fàcil. És un disc complexe, estudiat i treballat. La relació amb Mikel Azpiroz ve de fa molts anys. Hem treballat molt plegats i manteníem la relació d’amistat. Mira, aquí tornem a la sintonia de què parlàvem abans i que embolcalla tot el treball.
–I aquesta relació us va empènyer a fer un disc plegats?
–Sí, però també hi havia la qüestió de la crisi, no vull ser hipòcrita: moure sis músics és molt difícil. Però passa que partint d’aquesta situació de crisi he acabat fent un disc molt despullat i m’he quedat més a gust que mai. Ha estat curiós. Crec que mai no l’havia encertada tant com amb aquest disc. Estic emocionat amb la feina que hem fet.
–Més orgullós que amb cap altre disc anterior?
–Això és difícil de dir, perquè és l’onzè. Jo sempre em quedo a gust amb la feina que faig perquè sóc molt autocrític. Peró sí que és cert que la sensació que tinc ara –i que és compartida amb l’altre pilar, Mikel– no l’havia tingut mai. I això que no sóc amic de les eufòries i els entusiasmes! Però això mateix que sento també ho rebo de la crítica i del públic.
–Onze discs en disset anys de carrera, que Déu n’hi do…
–De fet, porto en la música des dels cinc anys, quan vaig començar a tocar l’acordió. Després vaig estudiar, però vaig fer-ho de perfil, perquè no hi encaixava. Vaig acompanyar, com a acordionista, grups de rock i cantautors. Vaig donar classes i també vaig muntar un grup. Finalment, però, el més fàcil per mi han estat aquests últims disset anys de cançó d’autor. Aquí sí que puc parlar d’una manera més concreta i dir que estic satisfet, perquè crec que tot el que he fet té una coherència. Tinc l’inconvenient que vaig començar tard, com Cohen, als 33, però tinc l’avantatge que puc defensar els onze discs que he fet. Per mi aquests disset anys són un tot.
–Això a banda de la teva vessant d’escriptor. Què ho fa, que hagis escrit tants llibres de literatura infantil?
–Sempre he tingut una preocupació pel món a què vaig pertànyer, pel nen que vaig ser. Sempre m’ha agradat ajupir-me, posar-me a la seva alçada, observar-los. Vaig començar a estudiar pedagogia; vaig començar en la música amb un disc infantil, ‘Ja, ja’. En la literatura també em vaig estrenar escrivint per a nens. La meva infantesa no va ser gaire senzilla i crec que per això sempre he tingut aquest neguit de viure a prop del nen que vaig ser.
