17.12.2011 - 06:00
El nom de Mohàmed Bouazizi, abans del 17 de desembre de 2010, no era conegut fora del seu àmbit familiar i d’amistats, al municipi tunisià de Sidi Bou Zid. Però avui fa un any el seu nom va començar a sonar fora del cercle més íntim. Bouazizi, un jove venedor de fruita i verdura al carrer, aquell dia va decidir calar-se foc per protestar per la persecució i humiliació a què el sotmetien les autoritats municipals; el 4 de gener, el noi, més conegut a Sidi Bou Zid per Besbouss, va morir a causa de les cremades; i deu dies després, el president ‘perpetu’ del país, Zine El Abidine Ben Alí, va haver d’abandonar el país després de vint-i-tres anys al poder. La primavera arribava abans d’hora al món àrab.
La indignació generada pel desesperat final de Bouazizi, asfixiat com una bona part de la població per la crisi i assetjat per unes autoritats instal·lades en la corrupció, va encendre la metxa de la revolta a Tunísia, primer, al Magrib, després, i en una part del món àrab, finalment. A Tunísia, la visita del president Ben Alí a un Bouazizi en estat crític a l’hospital, el 28 de desembre de 2010, no va frenar les creixents manifestacions contra el règim, que van comportar al final la fugida cap a l’Aràbia Saudita del mandatari, el 14 de gener, i l’obertura d’un procés democratitzador que es va concretar l’octubre passat amb les eleccions a l’assemblea constituent.
L’èxit de l’anomenada ‘revolta del gessamí’ tunisiana va esperonar els països veïns del Magrib i, també, del món àrab, afectats igualment per règims eternitzats al poder i basats en la corrupció i la repressió. La caiguda del mandatari tunisià, juntament amb una onada d’autoimmolacions per tota la regió, va traslladar la guspira de la revolta a Egipte (on el règim del fins aleshores intocable Hosni Mubàrak, després de tres dècades al poder, va trontollar el febrer passat) i a Líbia (els quaranta anys de revolució verda es van tancar de manera sagnant amb la mort violenta del coronel Muammar al-Gaddafi el 20 d’octubre), però també a Síria (on la repressió de les protestes al règim de Baixar al-Assad han causat més de quatre mil morts, segons l’ONU) i al Iemen (en ple procés de transició). Algèria, Bahrain, el Líban i el Marroc també han viscut episodis de protestes en aquesta revolucionada ‘primavera àrab’.
Enllaços
Array
