17.11.2011 - 08:32
El trio format per Nandu (veu i guitarra), Rubèn Pujol (baix) i Roger Orriols (bateria) ha fet un llarg i sovint invisible camí per arribar a la final del Sona 9. El fet de guanyar el concurs de música més important dels Països Catalans els pot transformar en un fenomen mediàtic de la Torre d’Oristà (qui hagués gosat unir aquests dos conceptes? La Torre mediàtica?)
Un fenomen social a la xarxa i sobretot al carrer
La final del Sona 9 va començar el dilluns 14 de novembre ben aviat, quan els musics, armats d’instruments, van emprendre el viatge cap a Barcelona, a la sala Bikini. Feia dies que esperaven aquell moment. Els nervis i la il·lusió feien una mescla explosiva que es palpava en l’ambient torrenc. Des d’aquesta feta a la Torre d’Oristà tothom coneix el concurs Sona 9. I Nyandú en patia les conseqüències: per una banda cada cop que es topaven amb algú havien d’explicar la situació del concurs, per l’altre han tingut una colla de soldats que els empenyia cap a la final.
La família, els amics, tots els veïns de la Torre i rodalies feien pinya en aquest projecte. El fenomen del poble unit per una causa no és ni fàcil ni gratuït. Pels Nyandú vol dir una gran feina de molts anys d’activitat cultural al Lluçanès, ja sigui fent concerts o organitzant esdeveniments festius. Per part del poble, el periple musical de Nyandú ha sigut molt més. Per ells (m’incloc) representa una alenada d’optimisme i il·lusió. Els musics han sabut implicar els seus conciutadans. Aquests han volgut que forméssim part d’un projecte conjunt on tots hi som importants. Amb el símbol de la tribu, del poble unit, s’ha arribat molt lluny. En aquests temps que corren, on impera l’individualisme, és una bona lliçó.
mEl fenomen Nyandú també ha omplert les xarxes socials d’alegria lluçanesa. Ja en els dies previs i des dels seus inicis, el grup s’ha erigit com un gran valedor d’Internet per donar-se a conèixer. I els seus seguidors no han sigut menys; l’han correspost amb missatges d’agraïments i ànims.
Tot aquest suport, que és mutu i enriqueix les dues parts, es va materialitzar el dia de la final, amb dos autobusos carregats d’emoció. Van salpar del Lluçanès, de la Torre, un lloc on l’autobús públic només hi passa un cop a l’any (no és cap ironia ni broma matussera, mireu els horaris!). Cal destacar que també hi havia una gran presència d’altres pobles lluçanesos i osonencs, i de totes les edats. Feia molts anys que a la Torre no s’organitzava un transport comunitari per “anar d’excursió”. Durant tota la nit els nyandús es van fer valer (tan dalt de l’escenari com a baix), i al final, un premi extra després de la victòria d’arribar a la final: la primera posició.
La música
Tots els finalistes del Sona 9 destacaven per la seva originalitat i riquesa. Els primers en tocar, els Bremen, van obrir el foc amb un recital de pop tranquil i bonic. Ben diferent va ser la proposta del segon grup, els Alls nous piquen, que van omplir l’escenari de potència visceral. Amb uns seguidors molt entregats van demostrar que el rock dur pot arribar a ser molt ric. Seguidament la potència no va decaure, i va ser el torn del “power-folk” de Nyandú. Per acabar, la proposta més divertida, The Mamzelles, que musicalitza el que podria ser un espectacle de cabaret.
Enguany, doncs, el Sona 9 tenia representants de molts gèneres i estils diferents. Tot i la qualitat exhibida, hi havia uns clars favorits. Deixant a banda les etiquetes i “originalitat” de tots els grups, Nyandú era la proposta més rodona. Una condensació genial de potència i emotivitat, guitarra i percussió, música i lletra… Una proposta que, havent començat des d’una vessant folk intimista, ha evolucionat fins a convertir-se en només música. Hi ha tocs rockers, de metal, poperos, una àurea folk… Tan se val. És música ben transmesa, i la gent se l’ha fet seva, la canta, i la sent de totes maneres, amb el cap i amb el cor.
Text: Jordi Freixa (La Torre d’Oristà)
Galeria d’imatges: Eva Freixa (La Torre d’Oristà)
