05.08.2011 - 14:18
Recentment no és habitual que els països europeus desenvolupats pateixin les turbulències econòmiques que vivim aquests dies. A principis dels 90 hi hagué una situació bastant similar que va acabar amb una sèrie de devaluacions. La diferència és que aleshores cada estat tenia la seva moneda i ara, amb la moneda única, hi ha menys capacitat de reacció. Evidentment hi ha altres guanys econòmics i polítics però l’euro té uns costos. Hem viscut una etapa en què hem gaudit els avantatges de l’euro, com la baixada de tipus d’interès, la capacitat d’inversió de les empreses, etc. I ara comença una etapa de desavantatges.
I la situació és greu, sí. En alguns aspectes, fins i tot, podem dir que a partir de l’agost del 2008 la situació ha estat pitjor que durant el crac del 29. Per exemple, pel que fa al comerç internacional, l’aturada que s’ha produït ha estat molt més forta que no pas la del 1929. Aquesta crisi, si té alguna novetat respecte el crac, és la seva condició global. Aquesta vegada la crisi financera nord-americana, que n’és l’origen, ha posat realment en risc totes les economies mundials.
I en aquest context, la novetat ara ha estat la incapacitat del congrés dels Estats Units per trobar una solució pel seu deute. La manera en què ho han fet simbolitza bé la situació complicada de l’economia mundial. Però la confiança que hi ha hagut sempre per l’economia nord-americana encara és molt forta. El dòlar ha estat, durant molt anys, i encara ara ho és, la moneda refugi. Amb l’arribada de l’euro hi hagué una època en què les dues monedes eren equivalents i ara també hi ha una tercera moneda en escena, el ien, tot i que també té molts problemes. Però de moment l’economia americana encara és la més determinant.
El que no és novetat són les xifres de la prima de risc. No és cert que la de l’estat espanyol hagi arribat a un màxim històric, això és una exageració. La prima està a màxims des de que ha entrat l’euro, però si comparem la prima de risc d’algunes èpoques de la pesseta, sobretot la dels inicis dels noranta, amb la d’ara, encara la situació és bastant favorable. Potser no cal ser tan dramàtics en aquest aspecte.
Què poden fer els països per combatre aquesta situació financera? Encara que no ens agradin, és important que els plans d’ajustament es vagin complint. Cal anar reduint els deutes que tenim de manera que el pagament dels interessos no es mengi el pressupost. El deute només es pot reduir augmentant els impostos o reduint la despesa. A Catalunya cal fer coses i ara som com una família que té molt poc patrimoni i demana una hipoteca; les condicions seran més dures perquè hi ha risc de no poder pagar.
El problema és que aquests plans d’ajustament sovint són massa exigents. Voler córrer massa és contraproduent. Un pla d’ajustament realista seria positiu i els ciutadans tampoc es trobarien amb aquesta situació de pèrdua de drets socials i prestacions. Moderar els serveis però no fer-los desaparèixer. Aquesta és la fórmula.
Raül Ramos, economista i professor de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials
(Opinió recollida per telèfon per la redacció de VilaWeb)
