28.07.2011 - 06:00
El filòsof Xavier Antich (la Seu d’Urgell, 1962), professor titular d’estètica a la Universitat de Girona, reflexiona sobre l’increment de l’extrema dreta a europa, ‘perquè és el gran debat del món contemporani en societats com la nostra’. Antich reclama recuperar pensadors com Tomas Masaryk, Edmund Husserl, Jan Patocka, teòrics que han pensat en la idea que l’essència d’Europa és la capacitat que té d’acollir i d’enriquir-se amb la tradició dels altres.
—Davant de fets com els d’Oslo, quina és la primera idea que li ve al cap?
El primer que penso és que tenim un problema com a societat europea. La història ens ensenya que aquests fets, que són petites remors, poden acabar tenint molta trascendència. Hi ha alguna cosa que atempta al cor europeu, i és el respecte a la diferència. El perill no ve de fora sinó de la intolerància secular. Sobre això no estem vacunats ni podem estar tranquils.
—El segle XX ha estat un segle de totalitarismes. Això ha fet que molts pensadors hi hagin reflexionat. A quins pensadors hem de tornar perquè ajudin socialment a lluitar contra l’extrema dreta?
Hauríem de tornar a la tradició il·lustrada i laica, de respecte a la diferència i a la diversitat, una tradició que ve de tres segles enrere. I respecte als pensadors del segle XX, jo retornaria als teòrics que han pensat en la idea que l’essència d’Europa és la seva capacitat d’acollida, una tradició de pensament molt forta que sovint no ha tingut un correlat polític. L’essència d’Europa és la capacitat que té d’acollir i d’enriquir-se amb la tradició dels altres. De fet, aquesta és l’herència grega: el deute d’hospitalitat amb l’estranger. Grècia ho institueix fa vint-i-cinc segles i aquest deute recorre els grans moments de la cultura.
Al segle XX aquest corrent de pensament el desenvolupen pensadors com Tomas Masaryk, Edmund Husserl, Jan Patocka (redactor principal de la Carta 77 i mestre intel·lectual de Vaclav Havel). Són noms essencials.
Cal remarcar que aquestes situacions com la que s’ha esdevingut a Oslo sempre comporten la temptació dels governs d’endurir la legislació, de retallar la llibertat d’expressió… en nom de la seguretat. No podem renunciar a les conquestes aconseguides durant tant de temps en l’àmbit de les llibertats. Seria una involució. Hi ha gent que ho ha demanat per als islamistes i ara també ho demana per a la ultradreta.
—En aquest sentit, el govern de Noruega ha estat taxatiu, no es modificarà la legislació.
La posició del govern noruec és assenyadíssima. Ha dit que el seu model polític i jurídic és intocable, que no s’ha de fer marxa enrere. Per a mi és un exemple polític de maduresa democràtica. Cal fomentar la defensa del model que s’ha anat creant des de la Il·lustració.
—Però a Noruega el segon partit més important és d’extrema dreta i s’ha de recordar el precedent del nazisme, que va arribar al poder per via electiva.
Aquest és el problema, que la societat no perdi el rumb. I per això cal fomentar l’educació, el paper dels mitjans de comunicació, s’ha de perseguir la xenofòbia i el racisme… I encara que sembli un tòpic, s’ha de fer molta pedagogia. Perquè tots els partits d’extrema dreta es fonamenten en la mentida i això ho sabem molt bé aquí, amb les mentides que diu Plataforma x Catalunya. El 99% dels seus missatges són mentida. I, a més de desmentir, també cal explicar la importància de la immigració pel model europeu. La pedagogia és inesgotable, no s’acaba mai.
—Vostè no és partidari d’il·legalitzar cap partit?
No, de cap manera. La majoria de països europeus tenen lleis que consideren un delicte la xenofòbia, el racisme i la incitació a la violència. Allò important és que el sistema judicial funcioni, i cal demanar al sistema judicial que estigui atent per sancionar, penar, accions i manifestacions d’aquesta índole. En canvi, amb la prohibició s’entra en un tema perillós. En tenim un exemple molt proper amb la il·legalització de Batasuna. Això va ser una barbaritat. Insisteixo: no s’han de permetre declaracions, accions, manifestacions que siguin delictives, o sigui, que fomentin la xenofòbia i el racisme, i cal aplicar la legislació, però en cap cas s’ha de treure l’opció de presentar-se a un partit, perquè és una posició involucionista i els enemics de la democràcia el que volen és que el sistema faci una involució.
La idea és que s’ha de perseguir el delicte, però no la discrepància d’opinions. Ja sabem que el sistema democràtic té uns riscs: els enemics del sistema democràtic es beneficien de les garanties del mateix sistema. En aquest sentit, sóc partidari de la tradició jurídica nordamericana.
—L’extrema dreta de la primera dècada del segle XXI, és diferent de la del segle XX?
En essència és la mateixa, perquè els principis que les mou sempre són dos: l’ambició de la puresa i l’al·lèrgia per la diferència. Aquesta ambició de puresa es tradueix, per exemple, en manifestacions com les de Plataforma x Catalunya: ‘primer els de casa’. Els de casa? Què vol dir això? Aquesta puresa no existeix, de fet no ha existit mai. El racisme modern té les mateixes arrels que el racisme servo-croat, que el racisme nazi, que el racisme anglès dels anys seixanta… És el mateix de fa segles.
Quan vaig escriure ‘El rostre de l’altre’ (3i4, Premi d’assaig 1992), sobre l’obra d’Emmanuel Levinas, no havia esclatat la guerra de Bòsnia. Però quan el vaig presentar als Premis Octubre ja havia començat. Recordo que el jurat va valorar l’actualitat del tema. Perquè és el gran debat del món contemporani en societats com la nostra. I en èpoques de més immigració o de crisi, aquests extrems es manifesten amb més força.
