24.05.2011 - 06:00
La caiguda de vot del PSOE i la sensació que votar-lo ja no servia de res ha estat decisiu a l’hora d’alterar substancialment l’arc polític valencià. Després de dècades de no poder entrar a les Corts, els nacionalistes de Compromís hi han fet cap rotundament, convertits en la tercera força i s’han plantat, a més, en l’Ajuntament de València, on no havien estat mai.
La barrera del cinc per cent del vot per a accedir a les Corts Valencianes ha estat denunciada sempre pels nacionalistes valencians. Va ser fruit d’un pacte entre PSOE i UCD que tenia la voluntat de consolidar tant com fos possible un bipartidisme que només Esquerra Unida aconseguia de trencar, i no sempre. I fonamentalment es proposava d’aïllar el nacionalisme valencià.
Aïllar-lo perquè, com moltes veus havien alertat, hi havia una greu anomalia: una bona part del nacionalisme cultural a l’hora de les eleccions s’estimava més de votar el PSOE que no les successives encarnacions al voltant del Bloc Nacionalista. Això havia portat a una tensió latent entre ells que encara avui s’arrossega.
El fet és que el cinc per cent apareixia com una xifra impossible de superar. El 1983 la UPV no va passar del tres per cent. El 1987 per primer vegada es va assajar una coalició entre UPV i Esquerra Unida que va apujar el percentatge fins al set i mig i va fer entrar els primers diputats nacionalistes al parlament valencià. Però al 1991 van tornar a separar-se i la UPV va tornar al tres per cent. El 1995 va baixar al dos i el 1999 va pujar al 4,6, però també va restar fora. Joan Ribó, que ara ha encapçalat l’entrada de Compromís a l’Ajuntament de València, aleshores va ser el candidat d’Esquerra Unida, i va entrar al parlament amb un 6% del vot. Un nou intent de superar el cinc per cent, al 2003 es va resoldre en un 4,77% i va portar, quatre anys després, a la coalició Compromís pel País Valencià, de nou amb Esquerra Unida, que al 2007 va aconseguir set escons.
La coalició, igual que havia passat el 1987, es va trencar de seguida. Però aquesta vegada el resultat d’aquell trencament ha estat molt diferent. Des del 1987 Esquerra Unida entrava al parlament, però el Bloc no. Després del 2007 tots dos hi han entrat però Compromís s’ha consolidat com la tercera força indiscutible.
I on està la diferència? Segurament en dos llocs. Primerament, el Bloc Nacionalista Valencià ha aconseguit una coalició ben treballada amb ex-membres d’Esquerra Unida agrupats ara en Iniciativa del Poble Valencià i en uns altres grups menors. Al parlament la complementarietat entre un discurs més centrista a càrrec d’Enric Morera i un de més radical a càrrec sobretot de Mònica Oltra ha calat i ha funcionat, sobretot en un moment en què el PP veia com els socialistes eren poc capaços, amb l’excepció d’Àngel Luna, de perseguir els disbarats del president Camps.
La unitat de sectors nacionalistes diferents ha estat premiada per l’electorat que ha vist una nova esquerra jove i moderna, en oposició a l’anquilosament d’un PSOE valencià que ja no inspira confiança a ningú i encara menys als nacionalistes que l’havien votat tradicionalment com un mal menor. I aquest ha estat el punt més interessant, segurament. L’enfonsament del PSOE ha fet inservible la doctrina del vot útil i ha obert la porta a una representació de la realitat valenciana més acostada a la del carrer, amb un moviment nacionalista que és la tercera força política i que representa la mobilització permanent que viu el País Valencià des de fa anys.
Amb els resultats de diumenge les pròximes eleccions espanyoles poden veure l’arribada de Compromís també al parlament espanyol amb un diputat i segurament que acabarien de consolidar un canvi notable de la política valenciana.
