08.04.2011 - 06:00
Ignasi Mora (Gandia, 1952) acaba de publicar ‘Viure amb la senyora Parkinson‘ (editorial Moll), un producte literari que li serveix per fer públic que té la malaltia de Parkinson. És una obra breu que es mou entre la realitat i la ficció, que recull notes de dietari, alguns relats i elements varis; tot plegat en un fa un llibre difícil de classificar. Les reflexions i les peripècies quotidianes de la malaltia s’hi exposen amb una gran dosi d’humor i amb ganes de provocar.
‘Per mi, l’escriptor és una mena de trituradora vital: vas abocant vivències i van sortint llibres. La història d’aquest llibre comença quan em feren un ‘tac’ i em digueren que també havia de fer-me una ressonància magnètica, i això m’espantà molt, perquè tinc claustrofòbia. Aleshores vaig anar a una neuròloga de Sòria i em va diagnosticar la malaltia. Em va semblar una sort no haver de fer la ressonància, però quan vaig tornar a casa el món em va caure al damunt. Em vaig enfonsar. La simple paraula ‘Parkinson’ ja m’esgarrifava. Fins que vaig començar a surar i vaig començar a fer un nou enfocament vital: ara em trobe en una època d’optimisme. I això vol dir aprofitar les coses, no amargar-me en la mesura que siga possible, no entrar en males històries, no pensar en les coses que vindran…’
—Contra la malaltia, ironia i humor?
—Sí, ja havia introduït l’humor a ‘Maig’, perquè estava cansat de veure, literàriament, el segle XX com una època terrible i negativa. Volia canviar de registre, per saturació. M’imagine que ho fa l’edat això. Però diria que eixa actitud positiva, de superar la malaltia, em manté el cap més despert, més imaginatiu i divertit, fins i tot.
—La ironia també és un recurs literari.
—Sí, també em servesc de la ironia, la broma, l’humor. Perquè és una altra versió de la realitat i de la ficció.
—En l’obra deixeu ben clar que no és un llibre d’autoajuda.
—No, no. Passa això que deia, que totes les coses que visc acaben convertint-se en literatura.
—I quin procés literari vau seguir?
—Vaig començar amb uns primers textos i vaig anar component algunes notes amb la idea de constituir un llibre breu. Al final de les notes, hi he afegit tres textos més llargs, ‘El testament’, en què faig broma dels notaris, amb unes propostes de biografia admeses per l’autor…, ‘Després de morir’ i ‘Resurrecció’.
—El llibre és una barreja de ficció i realitat, amb dietarisme i alguna cosa més… Com el definiríeu?
—Sé que és heterodox, però assumesc eixa heterodòxia. Ja sé que diran que no és exactament un dietari; però jo entenc que els gèneres literaris són antiquats, i m’agrada de posar ficció en la realitat quotidiana. El pròxim projecte va en aquesta direcció.
—Què serà…?
—M’he proposat de fer un llibre sobre Benidorm.
—Benidorm?
—Ens agrade o no, és una realitat de turisme de masses. Vull fer un llibre literari. M’interessa el fenomen. I de llibre literari sobre Benidorm, no n’hi ha cap. A sobre, és una ciutat que tinc a prop. I el projecte també em fa gràcia perquè hi ha un rebuig de la gent progressista
—No heu perdut capacitat de provocació…
—No, la provocació, no l’he perduda, efectivament.
