Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  17.02.2011  16:00

Autor/s: Arnau Pons

Editar amb independència

Men?ame
 

Per què sembla que als independentistes els faci tanta de nosa la independència? És una pregunta que no em puc deixar de plantejar (perquè em tenalla i m’estameneja) d’ençà que intento «actuar» com a intel·lectual en la meva llengua, a pesar dels obstacles i dels buits interns (em refereixo als que sorgeixen des de dins, de part dels meus). I, per tant, d’ençà que escric, que tradueixo i que edito per compte propi, amb la complicitat i l’espatlla sempre ben arrimada de Lleonard Muntaner.

Per a Hannah Arendt, el «Selbstdenken», és a dir, el «pensar per un mateix», no era de cap de les maneres una activitat òbvia. Que vingués rodada. Ni tampoc senzilla. I menys encara bona de defensar. Sobretot en públic. Ella mateixa va patir la repulsa i l’anatema pel fet d’haver gosat pensar per ella mateixa i d’haver actuat de manera autònoma. D’acord amb la seva consciència. Vull reproduir aquí unes frases seves, molt significatives, extretes de la seva conversa amb Günter Gauss, titulada «Què queda? Queda la llengua materna», editada per Adelbert Reif dins el recull «Converses amb Hannah Arendt», que vaig voler publicar en català en el centenari del seu naixement, amb un epíleg remarcable de Xavier Antich escrit per a l’ocasió i en una excel·lent traducció de Ramon Farrés:

«Si un no és capaç de mantenir aquesta imparcialitat, perquè declara estimar tant el seu poble que constantment l’ha d’afalagar, aleshores no es pot fer res. Jo sóc de l’opinió que aquesta gent no són patriotes.»

El context (convuls) en què cal situar aquesta declaració és el del judici d’Eichmann a Jerusalem. Arendt en va fer un informe (molt cèlebre avui dia, i potser massa, ja que la celebritat suplanta sovint la lectura) que va molestar i fins i tot irritar ostensiblement l’establishment sionista d’arreu del món. També com ella he arribat a la conclusió que molts dels qui es diuen patriotes no són, en el fons, patriotes de debò. És una experiència que em costa de posar per escrit. Es tracta d’una qüestió de to.

I és que en definitiva tots els pobles s’assemblen en els seus destrets.

A «Orientalismes» Edward Said també va insistir, com a palestí compromès en la lluita nacional, en la necessitat de poder comptar amb «alguna dosi decent de refús, de negació i d’escepticisme intel·lectuals». I es preguntava: «quanta identitat, quanta consolidació positiva, quanta aprovació administrada estem disposats a tolerar en nom de la nostra causa, la nostra cultura, el nostre estat?»

El patriotisme, quan no hi ha un estat propi, demana un tipus particular de solidaritat i d’altruisme. Un ha de maldar, tant com sigui possible, per mantenir-se per sobre dels interessos personals, i, si pot ser, de la butxaca, de les opinions. (Crec que Joan Sales ho va demostrar molt bé quan va saber guanyar Llorenç Villalonga per a Club Editor.)

Em sembla incomprensible, amb la nostra situació de desvertebració territorial i d’assetjament constant, que una editorial mallorquina que s’eslloma, des de fa tants d’anys, per publicar en català narrativa, teatre, poesia, assaig, història i recerca acadèmica no rebi un tracte normal d’una plataforma informativa i cultural que es compromet de manera visible i ferma amb la independència i la visibilitat dels Països Catalans.

I també com Arendt penso que no es pot fer res (o costa molt de fer les coses) en un ambient en què l’exercici de la crítica i de la independència són vistos sovint com un perill o com una activitat dubtosa, que cal (ja que silenciar-ho del tot és impossible) si més no apartar, reduir a l’anècdota o la mínima nota informativa. O és que la virtualitat d’internet no fa possible aquella santa dita del poeta Sebastià Roure: «Som-hi, que n’hi ha per tots / i en sobrarà»?

Que queda, quan sembla que res no sobra, perquè sembla que no n’hi haurà pas per tots? Queda, feliçment, la llengua materna. I la millor manera d’emprar-la és amb independència.

Gràcies, Biel.