Sitges 2010. Brad Anderson, present a la projecció, torna per tercera vegada a Sitges

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

L'èxit de crítica i públic l’any pasat de La Carretera, ens portava a concebre esperances sobre aquesta pel·lícula que també s'anunciava de temàtica apocalíptica en un món sense persones, on els éssers humans s'esvaeixen quan cau la foscor sobre ells.

El director Brad Anderson, amb pel·lícules com El Maquinista o Transsiberian, es va guanyar en aquest Festival  l’etiqueta de “esperança blanca" del gènere. Però ahir va arribar la decepció. Anderson segueix filmant magnificamente i dominant la creació d’atmósferas... però el d'explicar una història és una cosa ben diferent.

En Vanishing  on 7th Street, després dels cinc primers minuts prometedors, arriba la letargia. L'atonia d'una història en la qual l'apocalipsi és substituït pel tedi. No són els quatre últims habitants de la raça humana els protagonistes, sinó quatre desdibuixats protagonistes que no sabem molt bé a on van ni on volen portar-nos com a espectadors.

La metàfora final,  dos nens (un noi de color i una nena blanca) com a símbol de futur, ens sembla pueril i manida, impròpia d'un director del  que preferim  els seus anteriors treballs. Pensem que aquest títol que ahir vam veure a Sitges només és una petita osca en el revòlver de qui encara té esperem molts trets precisos per al Fantàstic dels propers anys.