Autòmats: bitllet de tornada a la bona música

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Autòmats, la banda liderada pel beniatgí Miquel Herrero, s’estrena amb 'Cançons en blanc i negre'. Com un flash back cinematogràfic, els records sense color potencien el contrast. Records viscuts, però també llegits i escoltats, sobretot referents a la dècada que més admira aquest músic nascut el 1984 i que compta, per cert, amb una important col·lecció de música i argimboris de The Beatles.

La seua formació en Belles Arts es palesa en un llibret acurat, com la producció de Nacho Vaquero, rematada de detalls lluminosos com els passos que introdueixen 'Univers autòmat', el primer single; una vella ràdio de vàlvules dels 40; els sons d’uns robots de joguet; o un acompanyament instrumental amb trompa i bombardí gens freqüent en el pop-rock valencià. Referències sonores en blanc i negre que s’escampen per les cançons i els disseny del disc.

De joguet com les lletres que evoquen la infància deixada enrere com canta en 'Univers autòmata': són massa canvis climàtics, dins l’espai del meu cor, són massa núvols de plàstic que anuncien tronades de fosca tardor. Una infància de la que Autòmats recuperen actituds útils i positives que no ens hauríem d’haver deixat en el camí de la maduresa: la curiositat, l’experimentació, l’atreviment o la construcció d’un món propi que, un univers autòmat que Miquel Herrero guarda en esta caixa de música: Cançons en blanc i negre.

El disc funciona com un poderós refugi anímic, un recer fresc, compacte i eteri que conserva els bons records i actituds que, al remat, sobreviuen al pas de temps. Una proposta entre la consciència i el record, el subconscient i la realitat que suposa una glopada d’aigua fresca per a la música en valencià amb la mateixa naturalitat i innocència que els jocs infantils.

A 'Cançons en blanc i negre' s’hi troben bicicletes rovellades, playmòbils, illes de meló d’Alger i cinc músics, liderats per Miquel Herrero, de solvència contrastada a qui Nacho Vaquero extrau tot el seu saber i experiència en el món musical acumulat en orquestres, grups de cambra i, com no, bandes de música. Un disc en valencià perquè, a la vora del Mediterrani, no es podria cantar d’una altra manera.