Hem parlat molt del judici a Francisco Camps. Però ahir va tornar a aparèixer una veritat fonamental: que al final hi ha una persona i que no és simple d'explicar què fa sense provar d'entendre què és. O com és.

Que Camps és capaç de provocar-se grans desviacions de la realitat objectiva no és cap secret. Ho va demostrar diàfanament el dia de la seua dimissió, que no es pot considerar, en cap cas, típica de gent directa. Era profundament recaragolada i amagava, en una ràbia mal dissimulada, l'estupefacció per allò que passava. Simplement, perquè no ho entenia.

Però ahir el llenguatge corporal de Camps, tot i mantenir la complexitat, manifestava un sentiment d'inferioritat no gaire dissimulat. Una inferioritat explícita en l'ús de la llengua pròpia, implícita en les insinuacions al tribunal, descarnada en les mirades al jurat. Era com si lluitara contra una imatge de si mateix.

Veient les imatges del judici no podia deixar de pensar que Camps, malgrat tot, encara no entenia què hi feia, allí. Que, si de cas, copsava la dificultat del moment, però sense entendre com era que ell, el gran president, havia anat a parar al banc dels acusats.

I vaig pensar que aquest és el gran mal de la corrupció. Que no s'entén sense comprendre la manera de ser del corrupte. Gent que no deu ser gaire normal, supose, perquè tota persona amb una mica de seny ahir hauria sabut llegir la situació en què es trobava i comportar-se en conseqüència. Cosa que Camps no va fer.

director@vilaweb.cat

Veient les imatges del judici no podia deixar de pensar que Camps, malgrat tot, encara no entenia què hi feia, allí.