Aquest cap de setmana pràcticament tot Occident ha viscut manifestacions importants d'aquest moviment dit 'dels indignats'. Ha estat una autèntica demostració de força que ens recorda que ningú no pot menystenir la importància, local i mundial alhora, d'aquest moviment que apareix quan la política falla miserablement, deixant-se arrossegar cap a una paret terminal per la corrupció econòmica.

Podem anar més o menys d'acord amb els plantejaments, les formes o les estratègies del moviment. Però, en la diagnosi de la situació que ara vivim tenen tota la raó. És evident que hi ha tot de matisos a fer-hi, i que no hi ha a la vista solucions clares. Però allò que de cap manera no és una solució és aquest camí pel qual els causants de la crisi ens volen fer anar. I és per dir això que s'alcen milions de veus de tot el planeta, cada vegada més i cada vegada més diverses, representatives d’un espectre social i polític com més va, més ampli.

La crisi que vivim té uns orígens ben clars i, si bé tots fórem partícips de l'eufòria irreal de final de segle, no es pot comparar la responsabilitat dels simples ciutadans amb la dels financers i dels polítics. Si som on som, és per la ruïna moral absoluta del sistema econòmic i per la incompetència o la corrupció del sistema polític. Els banquers i els especuladors van violar les regles més elementals del sentit comú i es van abraonar sobre el bé públic amb una avarícia inacabable. I els qui havien d'haver estat gestors del bé públic no ho van saber veure a temps o no van fer res, si és que ho van veure.

Resoldre d'una manera radical els problemes més greus i establir codis clars per a estalviar-nos la repetició dels fets hauria estat una actuació possible, segurament acceptable per tothom, tot just fa uns quants mesos. Però ja fa quatre anys que estem dins el pou de la crisi i cada vegada és més clar que els qui tenen la culpa de la crisi solament es preocupen per continuar fent més i més beneficis mentre que els ciutadans paguem cada vegada amb més intensitat i duresa les seues factures.

I això simplement no pot ser. Ni és just, ni porta enlloc. Ens envien consignes de prudència, ens demanen sacrificis i ens avisen que res no serà com abans. Oïm dia rere dia discursos apocalíptics en el sentit que no hi ha futur i que ens haurem d'acostumar a viure pitjor, molt pitjor, que no vivíem fins fa poc. Fins i tot allò que no fa tant era un desprestigi --ser un mileurista--, avui és una sort. I hom espera que callem i aguantem.

Em sembla, tanmateix, que comença a haver-hi massa indicis que la paciència s'ha acabat. Em fa l'efecte que la irritació i el desencís ja són massa grans i massa estesos i que la comprensió amb què la nostra societat acceptava les primeres retallades de la despesa ha finit.

La qüestió, la greu qüestió, està a saber si ningú serà capaç de fer propostes polítiques concretes sobre tot plegat. Els dirigents polítics han de canviar d'actitud i ho han de fer ràpidament, o el seu fracàs serà potser irreversible. Fa angúnia de sentir-los parlar com si foren membres d'un consell d'administració, només movent fredament xifres amunt i avall, fent quadrar balanços. És trist de veure com esquiven allò que sempre ha estat la seua obligació: fer que les coses passen. És trist que se'ns apareguen impotents, incapaços, desbordats, obedients, mentre el país se'n va aigüera avall, mentre el món s'enfonsa.

El temps corre molt i aquest cap de setmana em sembla que hem vist avisos importants. Avisos en el sentit que molta gent ja no accepta la impotència com a actitud. Avisos que els arguments en favor de la contenció i de les retallades ja no s'entenen perquè no tenen l'aval de la lògica. Fins i tot la violència és un avís –ho ha estat sempre de cap a cap de la història. Si jo fos part d'aquest grup de gent que dirigeix el país i el món començaria a pensar amb urgència com podríem canviar d'actitud abans que no siga massa tard i com podríem deixar de carregar tota la pressió sobre la gent del carrer abans que el carrer no esclate.

director@vilaweb.cat

Els dirigents polítics han de canviar d'actitud i ho han de fer ràpidament, o el seu fracàs serà potser irreversible.