Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/73>

Joan Pere Le Bihan

22.10.2013

La refranquització d'Espanya

Durant el període en què el moviment independentista basc va fer ús de la violència, el discurs de l'estat era molt senzill: no podem escoltar les reivindicacions dels bascos perquè són recolzades i per tant, deslegitimades per l'ús de la violència. Això permetia a l'estat d'escudar-se darrere la defensa de la democràcia per negar les aspiracions del poble basc, encara que el PNB guanyés democràticament les eleccions basques. Els governs de l'estat explicaven que es podia parlar de tot però sense l'amenaça de les armes...


El catalanisme, en canvi, s'ha caracteritzat sempre per la lluita pacífica i democràtica, a base de debats, de comprovacions: ningú no ha plantejat mai seriosament un enfrontament armat amb el govern espanyol. A poc a poc, a base d'informació, particularment sobre la cultura i la llengua catalanes per una banda i sobre el creixent dèficit fiscal per altra banda, s'han anat fent palesos, per a tothom a Catalunya, dos aspectes:


—Que la llengua catalana i la seva cultura havien estat reprimides o bandejades (segons el període històric).


—Que el dèficit fiscal no afectava només la burgesia sinó també, i potser sobretot, les classes més modestes de la societat.


Més enllà de la llengua parlada a casa, s'ha anat construint a Catalunya una societat basada sobre la informació de tots que ha facilitat la convivència amb els catalans de soca-rel de les diverses comunitats vingudes de fora de Catalunya. Una societat més democràtica (encara que perfectible, evidentment) s'anava construint. Mentrestant, a la resta de l'estat, els diversos poders (sovint fàctics) s'entestaven en la idea que la 'Comunidad Catalana' era una autonomia més com podia ser Castilla - la Manxa. Una realitat social plural s'anava construint a Catalunya, aquesta realitat era ocultada, camuflada, als ulls de la majoria d'habitants d'Espanya, per la xarxa d'autonomies que cobria el territori de tot l'estat. La societat espanyola mantenia, a la seva manera, sota un vernís de democràcia, les estructures d'estat i de poder que Franco havia consolidat.


La manifestació de l'Onze de Setembre de 2012 va posar fi al miratge. Embadalits, sense poder-s'ho creure, els poders estatals descobriren que Catalunya era una nació (evidentment, no ho confessaran) no solament perquè ho digués el president Pujol o el Parlament de Catalunya, sinó sobretot perquè aquesta nació es manifestava públicament al carrer mostrant una societat radicalment diferent de l'espanyola. Aquesta societat, com ja hem dit, no inclou solament els catalans de soca-rel sinó el conjunt de la població en la seva diversitat.


Aquesta societat pacífica deixa sense argument la monarquia 'democràtica' espanyola: a Catalunya no hi ha terrorisme (s'han pogut sentir veus espanyoles intentant a la desesperada assimilar el procés català amb el basc dient: 'Al fin y al cabo quieren lo mismo'). El problema per al govern espanyol és que la llei antiterrorista aquí no serveix i la defensa de la democràcia ha canviat de bàndol i heus ací que treuen l'arsenal deixat pel franquisme a la 'constitución', en particular l'article 8 (ja s'han sentit militars o associacions de militars invocant-lo); paral·lelament l'odi cap a Catalunya s'ha anat fomentant a través de molts mitjans de comunicació espanyols sovint basat en arguments cripto-franquistes que, evidentment ja no corresponen a les societats del segle XXI.


Com s'entén que molts castellanoparlants s'adhereixin al dret de decidir? Perquè aquí han descobert que els greuges cap a Catalunya els afectaven també a ells, per una banda, i per una altra banda que, com la resta de catalans, tenen l'oportunitat de construir un estat democràtic que no sigui enverinat per l'herència franquista. Sobretot que per combatre el procés el govern de Madrid es troba abocat a fer servir el vocabulari heretat de la dictadura: 'la indisoluble unidad de España' en contra d'un procés del qual, malgrat els intents de minimitzar l'assistència a la Via Catalana, no poden ja negar el caràcter massiu i democràtic. El partit Ciutadans --o més aviat 'Ciudadanos'-- ja fa tard per democratitzar una Espanya que ja no pot ser  'una nación de naciones'. A més es veu obligat a seguir (o accelerar) els passos del PP a favor de la 'unidad de España' que, evidentment per ells, només es pot fer en castellà.


Mariano Rajoy, més enllà de les seves creences personals, està empantanegat entre els valors franquistes espanyols que, de fet, l'han elegit, i la necessitat de mantenir un vernís democràtic en el marc de la Unió Europea. Aquesta situació explica el seu immobilisme: si deixa votar es posa en contra la societat espanyola educada pel franquisme que, com dèiem, l'ha elegit. Si no deixa votar deixa palès, als ulls de la Unió Europea, que davant d'una situació de crisi greu no permet que es resolgui per l'única via democràtica possible: les urnes. Està lligat de peus i mans. Només li queda l'ofec econòmic de la Generalitat per intentar de muntar la població catalana contra el seu propi govern per les decisions impopulars generades per aquest ofec. Es deixarà enganyar la població? Una part sí, però li queda el recurs de votar en favor de partits independentistes de l'oposició; una part no, ja que tothom, o quasi, a hores d'ara li veu el llautó a la Moncloa que, en plena crisi, vol jugar amb la misèria de la gent per tacticisme polític.


Afegim-hi que molts demòcrates espanyols de Catalunya, desencisats per l'actitud del principal partit d'oposició espanyol que passivament fa costat a l'immobilisme de Rajoy (malgrat algunes gesticulacions sobre una més que improbable reforma de la 'constitución') veuen l'oportunitat d'afirmar-se com a republicans en el marc d'un estat nou. D'una certa manera, les dues Espanyes se separarien: l'una catalana i democràtica, l'altra hereva de Francisco Franco.


Joan Pere Le Bihan i Rullan, ex-director de la Bressola.

Editorial