12.12.2011 - 23:19
No és la primera vegada que el Partit Popular tanca un mitjà públic pocs mesos després de recuperar el poder a les Balears. Ja va tancar SomRàdio el 2003, una fórmula il·lusionant creada en temps del primer Pacte de Progrés que havia aconseguit, entre més coses, que a supermercats turístics d’Eivissa i Formentera se sentís música en català. Diuen que abans d’apagar-la, la directiva que havia de liquidar aquella ràdio va ordenar expressament que, durant les setmanes que els quedaven no tornàs a sonar la cançó ‘En s’estiu’, dels Antònia Font perquè la tornada ‘és que estic de puta mare…’ era indigna d’un mitjà de titularitat pública. No és cap consol per a ningú, però mirau on són ara els de Joan Miquel Oliver, i per on deu parar la persona responsable d’aquesta censura estúpida. El fet és que la directora que va tancar SomRàdio va ser la primera directora d’IB3Ràdio, de la mateixa manera que el darrer director d’[M] l’han nomenat, aquesta vegada amb convocatòria pública i per mèrits propis –ben a la vista, per altra banda–, cap de programes de la ràdio autonòmica balear.
El Consell de Mallorca tanca [M] i Ona Mallorca –la ràdio i la televisió públiques de la institució insular- perquè ho havia inclòs en el programa electoral. I hi era perquè [M] ha estat, en la primera legislatura completa de vida, incòmodament impermeable a les pressions polítiques. Tant de l’oposició del PP com dels migsocis d’Unió Mallorquina –ambdós sovint confabulats en el Consell d’Administració de l’Ens insular-, però també ha estat hàbilment esquiu als designis de l’aparell del PSIB-PSOE, obsessionat per no incomodar UM, la clau de la governabilitat volàtil de les institucions balears entre el 2007 i el 2011. Va ser precisament des de les files del partit de Munar, que controlava l’aparell de la tele i la ràdio autonòmiques, que es va començar a llançar un missatge tòxic: “[M] sobra; la funció ja la fa IB3”.
L’equip de govern comandat per Maria Salom ha disfressat la revenja de motius econòmcs. Amb l’apagada queda el consol de no haver de veure com l’anhelada continuïtat perverteix la feina feta entre el 2007 i els 2011 –des d’alguns partits es varen arribar a demanar caps de periodistes concrets, amb nom i llinatges-, i l’esperança d’arribar a veure eclosionar un mitjà audiovisual –per ventura en plataformes alternatives- que satisfagui el mercat latent al qual malauradament no ha pugut arribar [M] i que ara sembla que IB3 menystendrà.
