Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Per la ràdio m’assabento que el president Torra ha remodelat per sorpresa el seu Govern. Tres conselleries canvien de responsable, una de les quals Cultura. Miro de fer memòria de quants consellers i conselleres han ocupat el despatx del Palau Marc de la Rambla en els últims vint anys i la llista que em surt és força llarga, gairebé tant com, per posar un exemple, la dels plans de foment de la lectura que en el mateix període, i amb la prosopopeia típica d’aquests casos, s’han anunciat. Jo no m’hi he entretingut, però em fa l’efecte que si algú dediqués una estona a recopilar aquestes dades i a comparar-les amb les de països similars al nostre tindríem bastants números per aparèixer en el llibre Guinnes.

Fent cas, però, al mestre Pi de la Serra em dic que ‘no és possible el que visc’ i m’ho faig venir bé per muntar-me un cap de setmana cultural en una vila que m’estimo molt i on hi tinc bons amics: Palafrugell (*). Un viatge esperançador per la cara bona de la lluna, com si diguéssim. L’endreçada. Aquesta lluna que quan la contemplem des de l’altra banda –l’administrativa– fa, en canvi, una mica de pena.

Una llibreria amb ganes de fer feina

Un dels objectius del viatge a la vila de Josep Pla és conèixer la novíssima llibreria Vitel·la, situada al carrer de la Tarongeta, que després d’un munt d’entrebancs, no tots derivats de la pandèmia, el 21 d’agost va poder obrir finalment les portes. Així Palafrugell recuperava un espai dedicat als llibres amb un equip de gent de confiança al capdavant.

Fins allí on jo sé la història de les llibreries de Palafrugell no ha estat gaire feliç. Si més no des d’aquell tràgic agost de 2003 quan un despreniment de roques mentre era a la platja va acabar amb la vida de Joaquim Turró, ànima de la llibreria La Polèmica i d’un munt d’iniciatives culturals més.

Des de fa gairebé deu anys, la llibreria Vitel·la mare és a L’Escala, arran de mar. I la filla que ara li ha nascut, en ple centre de Palafrugell, comença amb empenta projectant-se en tres espais: una sala d’actes on hi cap una setantena de persones (ara menys, és clar), una cafeteria amb accés directe al carrer i la llibreria pròpiament dita. Al pòndol de tot plegat hi ha la Gemma García, amb un escreix d’atabalament aquests dies no només perquè encara falten els acabats de paletes, fusters i electricistes, sinó perquè l’editorial Vitel·la, l’origen de tot plegat des de fa quinze anys, acaba de treure ‘L’estiuejant’, el primer llibre de poesia de Josep Maria Fonalleras.

Em falta temps per comprar el llibre i m’adono que Vitel·la és la mateixa editorial –no ho recordava, ho confesso– que l’octubre passat va publicar el deliciós Tot Abulcàssim, de Jordi Cornudella, un dels llibres més savis i divertits que he llegit darrerament. Estic, doncs, en territori amic. I amb gent que fa les coses bé. Del recull de Fonalleras m’encanta la il·lustració de la coberta, un home assegut d’esquena que, enigmàtic, mira al lluny. L’obro, llegeixo el començament del primer poema (‘Un estiuejant mira el mar / des de la terrassa de casa. / Hi ha una taula de ferro / malmesa per la salabror…), contemplo la Gemma enfeinada amb la gent que entra a la botiga (‘la intenció és convertir aquestes parets en un espai cultural on hi passin coses‘, m’explicava fa cinc minuts) i tinc la impressió que en aquesta cara de la lluna –precisament la lluna que tant fascinava l’Albucàssim de Cornudella– les peces del trencaclosques encaixen força bé.

Temps de biennal de fotografia

Cada dos anys la temperatura cultural palafrugellenca arriba a la màxima efervescència amb la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs. La d’enguany és ja l’onzena edició i es desplega entre l’1 d’agost i l’11 d’octubre per diversos indrets de la vila. Un total de cinc exposicions que es poden visitar amb un abonament de vuit euros i que tenen, com a valor addicional, la singularitat dels espais que les acullen.

A la Bòbila Vella s’exposen les fotografies de gran format de Cristina García Rodero en una sèrie que es presenta per primera vegada a Catalunya i que té un element comú a totes les imatges: sempre hi ha, com a mínim, un personatge amb la boca oberta. Situacions de festa, angoixa, dol, èxtasi, por o avorriment protagonitzades per gent de totes les edats en una gran varietat d’escenaris arreu del món i amb una atenció molt especial per les cerimònies tradicionals. La qualitat de les peces i l’oportunitat de l’artista en la captura de l’instant són inqüestionables. La impressió final és un pèl inquietant. Però ja es tractava d’això, crec.

Al Museu del Suro s’exposa obra de Leopoldo Pomès, cosa que sempre és garantia de visita ben aprofitada. El conjunt es titula ‘Després de tot’ i aplega majoritàriament fotografies de les primeres èpoques de l’artista, algunes poc conegudes. Els qui recordin la gran exposició de fa cinc anys a la Pedrera de Barcelona aquesta d’ara, més reduïda, se’ls farà curta i potser no acabaran d’entendre el discurs que articula la mostra, comissariada per Karin Leiz i Juliet Pomés Leiz, però –hi torno– la nostra formació estètica i visual li deu molt a Pomés i veure aplegada la seva obra és un exercici que mai decep.

Lluís Català, nascut a Palafrugell el 1978, ha penjat una mostra de fotografies en blanc i negre repartides per les parets de mitja dotzena de carrers de la vila sota el lema ‘Nusatrus’ que, com el nom indica, és una col·lecció de retrats de palafrugellencs, de naixement o d’adopció, d’ara mateix. Vull dir que no és gens estrany que l’home que ens ha acaba de vendre vianda a les parades del mercat o la noia del forn on hem comprat un parell de coques ens els trobem clavats en una paret a trenta metres d’on feinegen. Una ruta, doncs, interessant de seguir. Si més no, mentre els brètols respectin les obres.

L’efímera felicitat i els retrats de Pla

L’exposició de Pere Palahí –’fotògraf d’afició i banquer de professió‘, llegeixo en el text de presentació– es reparteix entre dues seus. La primera és la Biblioteca Pública que ocupa l’antiga seu de la Cooperativa de Consum l’Econòmica Palafrugellenca, fundada el 1865. Un edifici construït entre 1925 i 1927 per l’arquitecte gironí Rafael Masó pels usos dels cooperativistes i que amb el canvi de funcions els anys noranta del segle passat es conserva molt bé. Tant, que només per contemplar amb calma les dues façanes als carrers de les Botines i de Sant Martí, els acabats ornamentals i la distribució interior de l’edifici el viatge es justifica plenament. L’altra seu de l’exposició és el Teatre Municipal.

A part de les lloances arquitectòniques que acabo d’expressar, he de dir que les fotografies de Pere Palahí han estat, per a mi, la sorpresa d’aquesta Biennal. Sota el lema ‘Retrats de felicitat efímera (1928-1939)’ veiem una selecció d’imatges de gent que vivien aquells anys de llibertat col·lectiva anteriors a la guerra civil amb una commovedora barreja d’ingenuïtat i d’alegria que, a més a més, els protagonistes no es molesten gens a dissimular. Penso que les fotografies de Palahí il·lustren aquella frase que Bernardo Bertolucci va aprofitar per a una de les seves pel·lícules més celebrades: ‘Prima della rivoluzione’. Em refereixo a aquell concepte que ve a dir-nos que el dia més feliç és el de la vigília de la revolució. El que tanca un món en el que hem viscut a fons i que encara no sabem que és a punt de ser destruït. I la prova es pot veure en les últimes imatges de l’exposició, amb els carrers de la vila plens de sotanes, gorres militars i uniformes falangistes que desfilen pels carrers marcant el pas sota un munt de ‘banderas victoriosas’.

Visitar Palafrugell i no entrar a la Fundació Josep Pla és un pecat poc perdonable. Sobretot quan, com ara, aporta al programa de la Biennal una exposició important: la que aplega les fotografies que Eugeni Forcano va fer a Josep Pla l’any 1967 per encàrrec de la revista Destino amb motiu de la celebració dels setanta anys de l’escriptor. El reportatge va ser el moll de l’os d’un número especial de la revista i ara podem veure’n les imatges completes i acompanyades de diversa documentació complementària que il·lustra l’amistat que va unir els dos homes des d’aleshores fins a la mort de Pla el 1981. Val la pena veure també l’audiovisual amb què s’obre la visita, dedicat als viatges que al llarg de la seva vida va fer Josep Pla. És una peça d’uns vint minuts creada per l’estudi Pomés i que té dues sorpreses addicionals: la veu en off de Jordi Vendrell en la introducció de la cinta i la de l’actor Albert Closas donant vida de manera força convincent a les paraules de Pla.

Si, a més a més, el visitant no va amb gaires presses val la pena que s’aturi a la sala del segon pis en què s’emet contínuament l’entrevista que el 1976 Joaquín Soler Serrano li va fer a l’escriptor en un programa de TVE que es deia ‘A fondo’. Seixanta minuts que passen volant i que, entre moltes altres coses, són el testimoni d’una manera de concebre la televisió que, ai las, està a anys-llum del que ara coneixem.

Josep Clarà, l’escultor

La visita a Palafrugell té aquests dies –i fins al 29 de novembre– una altra fita que no pertany al programa de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs però que també s’ha de conèixer. Parlo de l’exposició ‘Josep Clarà i l’univers de l’escultura’ que es pot veure a Can Mario, el museu d’escultura contemporània de la Fundació Vila Casas.

L’exposició –de la qual és comissària la doctora en Història de l’Art Cristina Rodríguez-Samaniego– presenta un recorregut molt ben triat i explicat al llarg de l’obra de l’escultor olotí que s’estructura al voltant de cinc àmbits diferents caracteritzats en cada cas per una obra de referència: ‘Èxtasi’ (1903), ‘La cortesana’ (1907-1908), ‘El ritme’ (1916), ‘La deessa’ (1928) i els ‘retrats Deering’ (1928). La visita comença a la sala dels retrats i els autoretrats i va seguint una evolució que comença amb un Clarà afí al seu amic Rodin però que gradualment s’apropa al classicisme d’avantguarda que l’abocarà al Noucentisme, aquesta vegada de la mà d’un altre amic: Aristide Maillol. A l’exposició podem veure detalls del procés creatiu de Clarà gràcies, per exemple, a les diverses versions d’un mateix motiu així com la seva fascinació per la música i, molt especialment, per la dansa: l’insòlit i reeixit matrimoni del moviment amb la fermesa de l’escultura. O les seves ‘deesses’, figures femenines agenollades amb el cos en torsió i un braç doblegat sobre un genoll mentre la mà sosté el rostre. O els bellíssims retrats de Barbara i Marion, les filles del magnat nord-americà Charles Deering, resident a Sitges i amic de Rusiñol i Cases.

Mereix una atenció especial també l’actitud crítica de Josep Clarà envers el franquisme que el va portar a acceptar l’encàrrec del ‘Monument als caiguts’ (1950) que fins no fa gaires anys encara es podia veure a la Diagonal de Barcelona. Allí, el grup escultòric central del monument defugia l’estètica bel·licista pròpia de l’època i renunciava expressament a la iconografia falangista –la dicotomia entre els vencedors i els vençuts– tot situant la corona de llorer no al cap sinó als peus dels seus personatges.

Pels nostàlgics de la Barcelona que ja no tornarà l’exposició mostra en un audiovisual diverses escenes filmades al jardí de la casa-taller que l’escultor tenia al barri de les Tres Torres i que durant més de vint anys va ser el Museu Clarà fins que el 1995 el varen desmantellar sense cap mirament enmig d’una gran i estèril polèmica ciutadana. De resultes d’aquell tràngol el fons artístic va ser dipositat al Museu de la Garrotxa d’Olot (una perla a descobrir per a molta gent encara) que ha estat la institució que ha cedit les obres per a aquesta magnífica i recomanable exposició a Can Mario de Palafrugell.

L’autocar, la sarabanda i el clotet a la galta

Torno cap a casa en un cotxe de línia regular amb una seixantena de seients ocupats completament. Faig números i m’adono que la densitat humana és notòriament superior a la que els que manen en aquests assumptes han fixat per a les platees de les sales on s’hi fa teatre o música. Deu ser allò que deia al començament de les dues cares de la lluna…

Per no enrabiar-me més deixo els números i passo a les lletres tan ben composades per Josep Maria Fonalleras a ‘L’estiuejant’, aquest llibre amb el qual obre per primera vegada, i molt ben oberta per cert, botiga de poeta. Assegut a l’autocar m’encanto amb el poema d’un trajecte en cotxe –amb Paolo Conte com a música de fons– que comença a Ceret, continua al monument en memòria de Walter Benjamin del cementiri de Portbou i s’acaba amb una evocació de l’estimada: ‘Vas tota blanca, amb un jersei / de color verd. Quan ajuntes els llavis / i t’hi acostes el dit, tot somrient, / se’t fa un clot a la galta.

Després parla d’una anada d’anys enrere al Primavera Sound –’Hi sentirem els Arcade Fire. / Les arracades ovalades, / amb una pedra blava al mig, seran com anells de Saturn.’– i m’adono que Fonalleras ha repartit al llarg del llibre un munt de referències a poetes, músics i pintors que, per una o altra raó, són propers al lector. Sense oblidar el detall, no gens casual, del poema central i més extens del recull que ja des del títol –’Sarabanda de l’any vint’– descriu aquests mesos que estem vivint, i molt especialment l’autor, en els primers temps de la pandèmia: ‘Sona com un seguici / fúnebre i una marxa / en res no pertorbada / pels embats de l’oratge. / Mort, vida, sarabanda.

Com totes les coses bones el meu viatge a Palafrugell, a la cara endreçada de la lluna s’acaba. També els poemes de Josep Maria Fonalleras que tenen la virtut estimulant d’obrir en el lector espais de referències comunes i de complicitats. M’ha agradat ‘El viatjant’ i miraré de recomanar-lo. S’ho tenia ben amagat, el punyetero…

(*) M’apresso a dir, pensant sobretot en els hiperventilats que així que poden se t’aferren a la jugular, que sortosament en la cara endreçada de la nostra lluna cultural hi ha un munt de localitats més amb les característiques que en aquest article destaco de Palafrugell. L’únic que passa és que m’ha semblat més honest parlar d’allò que conec una mica que embrancar-me amb imprecises generalitzacions.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.