Ana Rosa Kucinski

La justificació de la dictadura, l’elogi dels torturadors i el menyspreu a les víctimes són pilars de l’èxit de Jair Bolsonaro, militar ultradretà a la reserva, ascendit per eleccions a la presidència del Brasil. Idees que abans els militars imposaven amb les armes, avui són avalades per les urnes.

La dictadura militar del Brasil (1964-1985) va tenir, com Xile, l’Argentina i totes les dictadures llatinoamericanes, el suport econòmic i logístic dels EUA, sota el gran paraigua del pla Còndor, ideat pel sinistre secretari d’estat Henry Kissinger, en el punt màxim de la seva paranoia anticomunista internacional.

El pla Còndor va ser una internacional negra del terrorisme d’estat. Una xarxa estesa per tota l’Amèrica Llatina amb el vèrtex principal a Washington. L’acció d’aquest pla ha deixat un rastre brutal de desaparicions, segrests, tortures, delacions, infiltracions, seguiments, espionatge, invenció de proves, falses acusacions, canvis d’identitat i milers d’assassinats. La repressió extrema, la imposició del silenci sobre els crims, la impunitat i la manipulació de la informació i el relat han tingut, també, un efecte posterior en aquelles societats.

D’una banda hi ha les víctimes, el dolor, la malenconia i la resignació activa dels familiars que no deixaran de lluitar per la veritat i la justícia. D’una altra, els botxins i els seus descendents i correligionaris, com el capità d’artilleria Jair Bolsonaro i els seus sequaços, conjurats a impedir-ho.

A més d’expressar el menyspreu total a gais, negres i dones i l’admiració cega per Donald Trump, Bolsonaro s’ha distingit per haver elogiat la dictadura amb entusiasme: ‘Va ser una època meravellosa’, ‘l’únic error va ser torturar i no matar’. Ell té el poder des de començament d’any i ja ha impulsat la creació de cossos militars d’intel·ligència inspirats en els òrgans repressius de la dictadura.

Fa pocs dies que va qualificar d’heroi nacional un dels repressors de la dictadura més destacats, el coronel Carlos Alberto Brilhante Ustra, que dirigí un important centre de tortura a São Paulo. ‘Va evitar que el Brasil caigués en això que l’esquerra vol avui’, va dir. També va menysprear la feina de la Comissió Especial sobre Morts i Desapareguts Polítics (comissió de la veritat), creada per iniciativa de Dilma Rousseff el 2011, que va investigar les violacions de drets humans de la dictadura i documentar 443 morts i desapareguts i desenes de milers de torturats i represaliats.

Bolsonaro va dir que l’informe era un ‘bla-bla-bla’ i, tot seguit, en rellevà quatre membres (de set), per posar-hi militars i ultradretans. El motiu?, van demanar-li. ‘Hi ha un nou president: Jair Bolsonaro. I punt.’

A més dels morts i desapareguts, l’informe assenyala com a responsables 377 agents de la dictadura, dels quals fa cinc anys 200 encara vivien, emparats en la impunitat d’una llei d’amnistia, tal com ha passat a l’estat espanyol amb els policies i militars franquistes.

Dilma Rousseff va ser detinguda i torturada als anys setanta. Brilhante Ustra va ser-ne un dels botxins. A ell, precisament, va dedicar públicament el seu vot Bolsonaro, quan el 2016 Rousseff va ser destituïda per una votació al congrés.

‘Les tres morts de K.’, de Bernardo Kucinski

Vull recordar el cas de la desapareguda Ana Rosa Kucinski i Les tres morts de K., el llibre que va escriure el seu germà Bernardo, i que Raig Verd Editorial va tenir el gran encert de publicar en català el 2013, traduït per Pere Comellas. És una obra aguda, sòbria, profunda, escrita partint del relat quotidià, amb la força d’abastar l’inabastable, d’emmarcar el no-res en què resten submergits els desapareguts de la dictadura i els seus familiars i amics. Éssers en suspens, entre la vida i la mort, la realitat i el deliri.

A més, llegit avui, és un llibre impressionant perquè t’acosta als peus de l’abisme, delimita, a la llum i a les palpentes, les tenebres que han gestat el monstre de Jair Bolsonaro i els seus col·laboradors i seguidors. Ara, altra vegada, una inquietant majoria que abans era adormida.

Bernardo Kucinski és un dels grans del periodisme brasiler actual. Durant la dictadura va denunciar la repressió i la tortura i es va haver d’exiliar. En tornant, fundà mitjans alternatius, féu classes a la universitat i treballà de corresponsal, mentre plasmava a Les tres morts de K. el drama i la desorientació vital dels familiars dels desapareguts. En aquest cas, sense fer-ho explícit, el de la seva germana Ana Rosa i el seu cunyat, Wilson Silva, a més de la voluntat de ferro del seu pare per lluitar bo i sol, com un nàufrag, contra el silenci, la mentida i els paranys.

Bernardo Kucinski va ser assessor de la presidència del Brasil en el primer mandat de Lula da Silva.

Les tres morts de K. és, per a mi, una de les obres literàries més importants i intel·ligents que s’han escrit mai sobre les dictadures llatinoamericanes. I, en concret, sobre la repressió més extrema i cruel: els desapareguts.

‘En aquest llibre tot és inventat, però gairebé tot va passar’

Això afirma el periodista Bernardo Kucinski al començament del llibre. L’autor s’allunya de la crònica periodística i el relat polític, de denúncia explícita, i basteix, a partir del cas de la seva germana, una obra universal i impressionant sobre l’incomprensible. És com un soliloqui de la desesperança, seqüenciat en episodis diversos, tots amb entitat pròpia. Una aproximació sincera al dolor, l’angoixa, la crueltat i el misteri de la desaparició de les persones en mans dels militars, en un sistema gangrenat, on sembla que tothom empari el crim i el silenci. Una metàfora de tota una societat. De totes les societats que han estat sotmeses al terror d’estat.

És la història de la soledat i el laberint kafkià on es perd el seu pare, l’incansable K., quan malda per descobrir la veritat. K. és jueu polonès i escriptor jiddisch. L’obra és com una catarsi de la seva torbació. D’ençà del dia que es va adonar que la seva filla havia desaparegut, que ‘l’havien desaparegut’, diu ell, com si un xuclador se l’hagués empassada. Però, cap a on? Què li havia passat? Podia ser viva i amagada en un altre país? I si era morta, on era el seu cos?

Penso que val més llegir-lo i després saber la veritat de la desaparició de la germana en detall, que explicaré més endavant, per trobar algunes pistes a moltes de les qüestions que suscita el text.

 

Hi ha, d’entrada, la idea de l’absència i la presència fantasmal del desaparegut. Del dubte etern. És viva o és morta? L’home continua rebent cartes per a ella. És com si xoqués amb un mur, o amb la societat esdevinguda mur per negar la desaparició i el crim. ‘Que el seu nom continuï a la llista dels vius serà, paradoxalment, el producte de l’oblit col·lectiu de la llista dels morts’, pensa K.

Hi ha tot allò que passa pel cervell del pare d’ençà del primer moment: els dubtes inicials, la fermesa d’intentar-ho tot i per totes les vies possibles, amb precaució. La resignació de xocar contínuament amb la mentida o el xantatge. La constatació que molts ciutadans insignificants tenen contacte secret, personal, amb la policia o els militars.

Hi ha, també, les estratègies dels botxins per a enganyar-lo, la falsificació de cartes de la filla enviades de l’estranger, per fer-li creure que és viva. O testimonis de persones que asseguren haver-la vista en algun lloc. L’home no pot evitar d’establir paral·lelismes amb allò que ell va viure de jove, empresonat i perseguit a Polònia pel fet de ser jueu. Allò no era igual. No hi havia l’agonia de la incertesa. ‘Eren execucions en massa. No era un xuclador de persones que desapareixien sense deixar rastre’, compara.

K. relata els seus contactes internacionals amb arquebisbes, diplomàtics, grans figures de la comunitat jueva i organitzacions com Amnistia Internacional. Arriba fins i tot a Henry Kissinger. Tot és endebades. Viu el seu íntim viacrucis. Cada trobada, cada resposta que obté és un motiu de reflexió, una peça més que va blindant la immensitat del laberint.

Alhora, l’autor teixeix un relat coral, on apareixen també els infiltrats, els policies o els botxins, les seves estratègies de tortura psicològica contra els familiars, el seu estil, les seves justificacions. Veiem, també, el cinisme del sistema, la fredor de la burocràcia, els recursos conscients o inconscients que té el sistema per a impedir que se sàpiga la veritat, per a blocar qualsevol intent d’aproximar-s’hi. ‘El pare que busca la seva filla desapareguda no té por de res. Tempteja com un cec les parets del laberint’, pensa K.

Un advocat li diu: ‘Vivim una paradoxa: admeten que tenen motius polítics per detenir, però no reconeixen que han detingut.’

El relat explora, també, la mentalitat militar, la passivitat i connivència dels alts càrrecs i intel·lectuals que emparen la impunitat. En aquest sentit, és excel·lent el capítol de les deliberacions al rectorat de la universitat per fer-la fora, per ‘abandó de les seves funcions’, un any després de la seva desaparició. En realitat, no fan sinó encobrir el segrest i l’assassinat. Descriu els personatges, el seu passat, les seves possibles reflexions i arguments. Molts, paradoxalment, són antics jueus víctimes de la repressió i la persecució a Europa. Misèria moral. La van expulsar, per tretze vots favorables i dues abstencions.

Segresten i fan desaparèixer una persona i encara l’acusen de no anar a treballar.

Hi ha, també, evocacions del passat i el record, el somni i el malson. Els mecanismes sentimentals i de la memòria. L’autocrítica. El fet d’adonar-se’n, quan ja és tard, que no s’han conegut prou en vida. El remordiment d’haver-se distret en el seu cercle d’intel·lectuals absorbits per qüestions literàries i de cultura jueva. D’haver-se allunyat d’allò que succeïa al voltant. Fins i tot s’aborda la insuficiència de les paraules per expressar i explicar la desgràcia. Escriu una carta a una néta a Israel en hebreu, no en jiddisch. Vol que ho expliqui l’avi, no l’intel·lectual. Res no podia ser més incorrecte per a ell, confessa, que semblés que feia creació literària amb la tragèdia de la filla.

Sobre el relat, sempre hi plana el concepte de culpa i la perversitat que és el motor del sistema. Dit en les seves paraules: ‘El “totalitarisme institucional” exigeix que la culpa, alimentada pel dubte i l’opacitat dels secrets i reforçada per les indemnitzacions, es quedi a dins de cada supervivent com a drama personal i familiar, i no com a tragèdia col·lectiva que va ser i continua sent, mig segle més tard.’

El 2010 encara reben una trucada aportant informació falsa. El sistema repressiu encara es mantenia organitzat i atent. Avui, com podem veure, també.

La desaparició d’Ana Rosa Kucinski i la seva parella Wilson Silva

Ana Rosa Kucinski (1942-1974) era professora de química a la Universitat de São Paulo i doctora en filosofia. Era casada amb Wilson Silva. Tots dos eren militants clandestins de l’organització guerrillera d’extrema esquerra Aliança Llibertadora Nacional (ALN), fundada per Carlos Marighella. El 22 d’abril de 1974 Kucinski va quedar amb el seu marit per dinar al centre de la ciutat i no els va veure mai més ningú. Tenien trenta-dos anys. Van ser capturats per culpa de dos ex-camarades seus que treballaven d’infiltrats de la policia i els van delatar.

El seu pare, un membre destacat de la comunitat jueva, que havia fugit de la persecució nazi a Polònia, va moure cel i terra per saber la veritat. Va investigar pel seu compte, va mobilitzar l’arquebisbe de São Paulo, la Comissió de Drets Humans de l’OEA i la premsa nord-americana. Tota gestió topava amb un mur de silenci. Fins i tot va aconseguir que el Congrés Jueu Mundial pressionés l’ambaixador nord-americà al Brasil per fer-hi intervenir la diplomàcia dels EUA. Washington, fidel a l‘omertà del pla Còndor, li va negar l’ajuda al·legant que la noia no era ciutadana americana.

No va ser fins vint anys més tard, ja entrats els anys noranta, que per declaracions de militars penedits, i molt a poc a poc, es va anar sabent la veritat. Ana i Wilson havien estat detinguts, lliurats als militars, empresonats al centre anomenat Casa da Morte, on van ser interrogats, torturats i assassinats. Més tard se sabé que, com tants altres, havien estat incinerats.

Podeu consultar tota la documentació sobre ella que ha aplegat la comissió de la veritat.

L’any 2014 es va aconseguir que la Universitat de São Paulo revoqués per unanimitat l’expulsió d’Ana Rosa Kucinski ‘per abandó de les seves funcions’. Decisió que havia aprovat el rectorat el 1975, quan ja feia un any de la seva desaparició, amb tretze vots favorables i dos en blanc. La direcció de la universitat demanà excuses a la família, dient que havia estat un equívoc de l’època.

Avui, a la Facultat de Químiques hi ha un monument dedicat a ella amb aquesta inscripció: ‘Homenatge de l’Institut de Química de la USP a Ana Rosa Kucinski, professora segrestada i morta per la dictadura. 12/1/1942 –desapareguda el 22/4/1974. Que el seu record inspiri les futures generacions a lluitar, com ella, contra els qui proven d’ofegar la llibertat. Abril del 2014.’ Havien passat trenta anys de la seva desaparició, tortura i assassinat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb