01.06.2023 - 21:40
“Pots amagar la realitat, però no podràs evitar les conseqüències d’amagar la realitat.” La frase, si no vaig molt equivocat, la vaig llegir en algun paper de la filòsofa, i egoista radical, Ayn Rand, i podria ser l’única cosa en què em parega que aquella dona tan polèmica tenia raó. Efectivament, tu pots amagar la realitat, com ho ha fet el Parlament de Catalunya aquests anys i mesos, però al final no es poden amagar les conseqüències d’haver amagat la realitat. De manera que la retirada de l’escó a la presidenta Laura Borràs, la manera com s’ha fet tot plegat, es gira contra la institució, car és el certificat visible de la inutilitat de la cambra catalana per a representar-nos als ciutadans i la nostra voluntat, presumptament, i estatutàriament, sobirana.
El “cas Borràs” és, en realitat, el “cas parlament”. És la narració, dilatada en el temps, que desgrana com el poder judicial i polític espanyol, però també la covardia dels diputats catalans i el maleït partidisme, han destruït allò que hauria de ser el principal instrument de l’autogovern de Catalunya, aquell que l’estatut vigent, en l’article 55.3, diu –quina gràcia– que és “inviolable”.
Els polítics catalans poden amagar la realitat, si volen, però un parlament inviolable simplement no permet ingerències ni en la seua composició ni en el seu funcionament. Les Nacions Unides, aquests darrers mesos, ha pres dues decisions sobre el cas català en què insisteixen que la retirada de l’escó a un diputat és una mesura inacceptable que va contra l’essència de la democràcia. I en aquest cas no tan sols s’ha retirat l’escó, sinó que s’ha alterat el resultat electoral, el pacte d’investidura i la votació que va fer de Laura Borràs presidenta del parlament. És difícil d’anar més enllà, tot i que cal recordar avui també com es va fer fora pel mateix mètode el president Quim Torra. I com la mateixa presidenta Borràs va acatar que es fes fora el diputat Pau Juvillà, una acció que, a parer meu, i ho vaig escriure aleshores, la inhabilitava políticament per a continuar en la presidència.
No es pot passar per alt, evidentment, que la presidenta Borràs ha estat apartada després d’anar a un judici en què l’havien condemnada per un delicte de prevaricació i falsedat documental. Les emocions sobre aquest tema són excessives, pense. Hi ha gent que no vol acceptar de cap manera que Laura Borràs haja tingut ni el més mínim comportament reprovable, que reprovable no vol dir condemnable ni que puga justificar-ne la destitució. I al costat d’això hi ha gent que s’agafa a la sentència com a un ferro roent, fins i tot mentint sobre allò que diu realment, per a no reconèixer que tot plegat és un cas claríssim de lawfare. Però tots sabem que si Laura Borràs no fos Laura Borràs, independentista, dirigent de Junts i presidenta del parlament, aquest judici no s’hauria dut a terme mai i els fets s’haurien liquidat, en tot cas i potser, per la via administrativa, internament.
Això no obstant, els altres dos partits independentistes, ERC i la CUP, han estat còmplices, per l’interès partidista, de l’aparell repressiu espanyol. La decisió de la mesa el juliol de l’any passat, a partir de la qual era condemnada a l’ostracisme no tenia cap justificació. I el fet que ara –a diferència d’allò que va passar amb el diputat de la CUP Pau Juvillà– la cambra ni tan sols espere l’arribada d’un requeriment de la JEC per a executar la retirada de l’escó és lamentable. La batalla per l’hegemonia electoral dins l’independentisme ha portat, sobretot Esquerra, a perpetrar un seguit d’actes indecents, incoherents amb allò que representa l’independentisme i la revolució democràtica catalana, pensant-se que mai ningú no li passaria factura. Però ací tenim les eleccions de diumenge passat, en què la “vice-presidenta en funcions de presidenta” Alba Vergés (per mantenir la denominació carrinclona que fan servir ells mateixos) va haver de suportar una derrota humiliant en la seua ciutat, Igualada, on perdé dos regidors dels que Esquerra tenia el 2019 i es quedà només amb 3, empatada amb la CUP i darrere del PSC, mentre Junts s’enfilava fins a 10. Efectivament, pots amagar la realitat però no pots evitar les conseqüències d’amagar la realitat.
D’avui en vuit, el parlament elegirà un nou president de la cambra. Un president que segurament serà el més breu de la història, perquè la legislatura catalana és morta i la convocatòria de noves eleccions esdevindrà inevitable. Però quan aquestes eleccions arriben, el primer i gran desafiament i el primer interès que hauríem de tenir és saber si el parlament, en la nova legislatura, continuarà claudicant, continuarà essent indigne del nom que porta, o si el canvi de les circumstàncies que acabem d’estrenar –o el recanvi dels actors, o el que siga– ens retornarà al parlament que ens feia sentir orgullosos, aquell del 6 i el 7 de setembre de 2017.
PS. Ahir, dijous, vam tenir un nou episodi de La tertúlia proscrita. Aquesta setmana se n’han enregistrats dos, però, com podeu comprovar si la mireu, és que hi ha tema de sobres.
A la vista dels fets, sembla que el càstig que els catalans han aplicat a aquelles colles de mediocres que s’autodenominen “partits independentistes” no ha sigut suficient. A les generals, caldrà que perden molts més vots, encara. No només no entenen la realitat. A més a més, són molt indignes. Són un llast insuportable per al país.