Un matís sobre la lliçó xilena

A Xile govern i oposició s'han posat d'acord en un mètode per a resoldre la crisi i això, precisament, Espanya no vol que passe

Vicent Partal
Vicent Partal
26.10.2020 - 20:50
Actualització: 26.10.2020 - 21:05
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Avui fa tres anys que el Parlament de Catalunya va proclamar la independència. Més tard, l’aplicació del 155 i l’exili i la presó dels dirigents polítics i socials van obrir un període, en el qual encara som, marcat per la repressió i les conseqüències que ha tingut. En aquests tres anys han passat coses lamentables per al moviment independentista, especialment la gran divisió interna, però també coses importants i molt positives. Segurament, en el futur això es veurà com un moment de grans canvis i aclariments. Aquests tres anys, lentament, hi ha hagut una maduració, en una part del moviment, que apunta a una etapa diferent en un futur pròxim, amb mètodes diferents i una decisió per a atènyer els objectius també diferent, molt més sòlida.

En qualsevol cas, han passat tres anys i si bé la república catalana no té l’existència que voldríem, l’envit independentista ha dut l’estat espanyol a la crisi més gran de la seua història recent. I tres anys després, aquella promesa que es feien els unionistes que l’independentisme desapareixeria del mapa, incapaç de resistir, no s’ha complert. La pandèmia l’ha frenada, com en tants altres llocs, però ningú no hauria d’oblidar que just abans de l’emergència sanitària hi hagué les grans mobilitzacions de Perpinyà i de resposta a la sentència. I ni l’una ni l’altra no foren poca cosa, ben al contrari.

Tanmateix, no podem conformar-nos-hi de cap manera. Sobretot vist que la pandèmia no ha impedit, per exemple, que a Xile aquest diumenge s’aconseguís una victòria històrica en què s’ha tombat la constitució de Pinochet –tot i que cal matisar que, en realitat, això és el resultat de les mobilitzacions que hi havia hagut fins al març.

Dels quatre grans focus d’inestabilitat política que tota la premsa internacional va connectar ara fa un any –Hong Kong, Beirut, Barcelona i Santiago–, és tan sols a Xile que s’ha aconseguit un canvi substancial. I aquesta excepcionalitat, també pel gran ressò que va tenir ahir al nostre país, crec que reclama d’entendre el perquè, però també fins a quin punt és veritat que el canvi està en marxa. Perquè, com explica avui Marco Kremerman en aquesta entrevista a VilaWeb, les trampes parades en el procés de reforma constitucional i les coses que no s’hi han pogut incloure pronostiquen que encara hi haurà moltes dificultats.

Quant als quatre focus de l’octubre de l’any passat, el fet que Xile siga una democràcia marca una gran diferència amb Beirut i sobretot amb Hong Kong, on la repressió és abassegadora, enmig de la indiferència internacional més que lamentable. És evident també que a Xile, com als altres tres llocs, la lluita ha estat contínua al carrer, decidida, i no s’ha aturat ni per la mort de manifestants ni per la repressió exercida pel president Piñera. És un factor determinant i que marca una diferència de cost molt clara: entre l’octubre de l’any passat i el març d’enguany hi hagué pel cap baix 34 morts, prop de 9.000 detinguts i uns 4.000 ferits.

Molta gent ahir va posar en relleu aquestes dades de resistència al carrer per convertir l’èxit xilè en una mena de lliçó mecànica a seguir per Catalunya. Crec que he estat sempre clar a l’hora de dir que tan solament la mobilització i l’enfrontament canviaran el rumb de les coses al nostre país. Ara, també voldria cridar l’atenció sobre un fet que em sembla especialment destacable i que a parer meu marca una diferència radical entre allò que passa a Xile i això que passa al nostre país: a Xile hi va haver, finalment, la possibilitat que els dos camps oposats es posassen d’acord en un mètode, en un conducte pel qual es pogués canalitzar el problema polític que s’expressava d’una manera punyent al carrer. I això, precisament això, és evident que Espanya no vol que passe de cap manera, perquè no vol donar categoria d’interlocutor al poble català. De manera que la lliçó xilena, i els partits independentistes n’haurien de ser especialment conscients, no és del tot aplicable al nostre cas.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Salart
Josep Salart
26.10.2020  ·  22:16

Si, avui fa tres anys, i llegits els llibres del President Puigdemont, que són llibres d’història, t’adónes de la gran traïció i covardia de l’Oriol Junqueras, personatge escabrosament nefast per la história de Catalunya.

Josep Usó
Josep Usó
26.10.2020  ·  22:28

En aquests tres anys, hem descobert, entre altres coses, que l’Estat Espanyol no negociarà mai res que no siga la rendició incondicional; i també que dins del camp independentista hi havia, encara hi són, molts personatges que només volien semblar-ho. Hem de recordar que des del 2010, van ser els partits els que es van haver d’afegir al moviment del poble. De tota manera, tampoc estem tan malament. Els adversaris estan enfonsats.

Carles Serra
Carles Serra
26.10.2020  ·  22:31

Quanta raó Sr. Salart, després de llegir els dos volums; putser algún día en Mossèn vicepresident del govern quan es va proclamar la República Catalana , ens informarà en els ciutadans de Catalunya estàvem per les places així com els seus votants a on estava?

Dolors Marin
Dolors Marin
26.10.2020  ·  22:37

Tot s’acabarà veient, per molt què ho vulguin amagar. Tot. I la gent n’estem farta. Molt farta. I el jovent no té per què aguantar les misèries d’un personal més que amortitzat. tireu milles, endavant! Ni cas dels terriblistes i derrotistes amagats en un aparent ben pensar. Falòrnies. Endavant, jovent creatiu, educats per a ser messells i prou. Endavant, treieu-vos els vels absurds. Mireu de front la realitat i per favor: Feu el què heu de fer i allò què els immovilistes no us deixen fer. Feu i desfeu. Refeu el que ens cal. I llavors serà quan ho farem i ho cel·lebrarem. Què ja ens toca.

jaume vall
jaume vall
26.10.2020  ·  22:38

Per què la injustícia espanyola continua demanant la cerca i captura de Puigdemont? Perquè és el personatge històric que els va humiliar. Va haver-hi referèndum, i es va escapar de les seves urpes mesetàries. I continuar actiu a Europa. És un símbol, com ho va ser Companys. No dubtem que si el capturen, serà gran la pulsió que tindran d’eliminar-lo.
Per això Puigdemont és el referent dels independentistes catalans, perquè és un líder natural, i ara la bèstia negra espanyolista. Ni ER ni CUP, fan pessigolles als braços aixecats feixistoides de Ñ. No ho dubtem.

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
26.10.2020  ·  22:42

Estic d’acord Sr. Salart, traïdoria i covardia.
Dit això i respecte de l’editorial, jo no veig el poble català tant decidit com el xilè o com el bielorús, per posar un altre exemple. Amb els nostres comentaris només fem evident agrament que tants caps tants barrets.
Sr. Partal, penso que ja comença a ser hora que VilaWeb faci un altre pas valent i decidit per a prendre partit de cara a les properes eleccions. En aquest sentit he proposat reiteradament que VilaWeb faci una consulta pròpia en lloc o addicionalment de comentar enquestes d’altri.
Proposo la següent consulta:
1) Vols que Catalunya sigui un Estat Independent? SÍ/NO/blanc.
2) A quin partit votaries per portar a terme la resposta a la pregunta 1)? Llista de TOTS els partits sense l’opció de “cap”.
Aquí ho deixo. Salut i força !!*!!

Jordi Buïl
Jordi Buïl
26.10.2020  ·  23:34

En Vicent Partal, al final del primer paràgraf, diu: “Aquests tres anys, lentament, hi ha hagut una maduració, en una part del moviment, que apunta a una etapa diferent en un futur pròxim, amb mètodes diferents i una decisió per a atènyer els objectius també diferent, molt més sòlida.”

Si no aclareix de quina mena de maduració, de quina part del moviment, de quins mètodes diferents, i de quina decisió parla, és com si no ens hagués dit res.

Perquè, francament, això que diu no ho sé pas veure per enlloc.

Si ens ho aclarís, fóra molt d’agrair.

PERE SIO
PERE SIO
26.10.2020  ·  23:35

En aquests darrers tres anys s’han produït aspectes remarcables que afavoreixen els objectius de l’independentisme i on el procés català ha tingut un paper molt rellevant i que cal recordar, sobretot en els moments de cert desànim en què avui ens trobem.
A Espanya la crispació i els enfrontaments polítics s’han accelerat; la Transició ha mostrat el gran engany que va ser, perdent la seva força i en estat de descomposició; la monarquia, pal de paller de l’Estat, es troba més desprestigiada i a les seves hores més baixes; la corrupció política, judicial, policial i la feina de les clavegueres han anat sortint a la llum; la crisi econòmica espanyola s’ha agreujat fins al punt que Espanya està avui en fallida i cada cop més depenent d’Europa; el frau del socialisme del PSOE i de les esquerres, Podemos, s’han fet més evidents; I per fí el franquisme ha anat sortint de l’armari on restava amagat.
Tots aquests fets ens demostren que l’adversari espanyol que tenim al davant, és molt més feble i está molt pitjor que fa tres anys.
I pel que fa a Catalunya, la situació també ha patit canvis importants. La repressió ferotge de l’Estat, a tots els nivells, ha fet estralls ablanint el procés, i la pandèmia l’ha silenciat i ens ha portat a la situació d’estancament actual.
Però el panorama polític català també ha ha tingut canvis substancials que cal tenir presents. L’antiga Convergència, partit hegemònic a Catalunya, s’ha trencat en mil bocins, fent la seva depuració i selecció interna entre els partidaris de l’independència i de l’autonomisme (PDCAT i PNC); els Comuns han mostrat la seva nul·la fiabilitat i ambigüitat amb una política populista, oportunista, espanyolista i sense cap compromís amb el procés. Però la gran decepció d’aquests darrers tres anys i, en bona part el gran responsable de la divisió i l’enfrontament dins de l’independentisme, té nom propi, ERC.
El partit republicà ha fet un inexplicable i imprevist gir polític de 180 graus, passant de l’agressivitat a la moderació, i a mirar de no arriscar res, de la crítica ferotge que feien del peix al cove convergent han passat a imitar-lo i practicar-lo de forma maldestra. Avui el seu objectiu polític sembla ser veure com passa els temps dins de l’autonomisme, amb l’excusa d’eixamplar una base imaginària.
ERC s’ha convertit en la gran rèmora del procés i el responsable de bona part del desànim i desorientació de la ciutadania i són avui el fre de l’independentisme.
Situació que només les noves Eleccions del proper febrer poden capgirar i que la ciutadania a l’hora d’anar a votar faria bé en recordar.les.

Josep Gualló
Josep Gualló
27.10.2020  ·  00:26

CEDIR, NO ESTÀ EN L’ADN DELS ESPANYOLS

Jo que també he llegit els dos llibres d’història a que es refereix Josep Salar, i també el llibret “Tornarem a vèncer (I com ho farem)” que no diu absolutament res, estic totalment d’acord amb ell.

Avui que fa tres anys del penós i vergonyós espectacle, de les entrades i sortides de l’hemicicle del parlament i les reunions i reunionetes a diferents despatxos, que ens van tenir clavats davant la tele amb l’ai al cor, fins que el MHP Puigdemont va proclamar la independència per aplaçar l’aplicació poc després, encara em bull la sang de rabia quan ho recordo.

Exactament tres anys despres, vist amb la perspectiva dels tres anys, em pregunto: si no hi hagués hagut cap traïció i tot haques estat preparat per fer efectiva la independència unilateral, que hauria fet Espanya?

La veritat és que dubto entre dues respostes. La maca és que forces estats ens haurien reconegut com a nou estat i Espanya s’hauria vist obligada a acceptar-ho per força. La no maca és que Espanya ens hauria atacat per terra mar i aire davant de la no intervenció ni de la UE ni de l’ONU, perquè això “és un afer intern”.

No ho sabrem mai, perquè la traïció va existir i no teníem les coses preparades. El que si sabem és que Espanya no és Xile.

Joan J. ESTOQUERA
Joan J. ESTOQUERA
27.10.2020  ·  02:08

Una altra diferència entre la situació a Xile i a Catalunya és, ben evidentment, que la crisi econòmica que viu aquell país és molt més crua i que moltíssima gent ja no té res a perdre, doncs manifesta la ràbia al carrer per intentar canviar la situació.
Si no tenim en compta el desenvolupament de la crisi política caïnita a Ñ, ni les conseqüències del que passi a Europa des dels punts de vista legal i/o econòmic, i si la crisi que acabarà sorgint dels propers envits del COVID es cronifica, no hi ha cap dubte que aquí també el descontentament general acabarà omplint els nostres carrers i els de Ñ i accelerarà els esdeveniments.
Qualsevol d’aquests tres casos ens portarà a que canviï la relació Ñ-CAT.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
27.10.2020  ·  03:04

Les manifestacions “permanents i dures de Xile” crec no son possibles a Catalunya.
Ni els polítics ni els intel·lectuals han preparat la gent amb arguments convincents o moralment indiscutibles.

En deu anys podríem tenir part dels Comuns i algun del PSC convençuts de les nostres raons.
Només sabem/saben acusar els nostres enemics de ser uns feixistes EN LLOC DE RECORDAR EL FET DEL GENOCIDI CULTURAL (i també dels nostres morts o represaliats durant segles).

Dient-los feixistes NO AVANÇAREM MAI.
Explicant les raons (cosa que no fem) podríem avançar signifativament amb més o menys rapidesa.

Em cau l’ànima als peus cada vegada que molts polítics acusen el Gobierno del Imperio de no voler escoltar o no voler entrar en raó: NO SERVEIX DE RES.

Acusem-los de tot el que han fet a Catalunya (Països catalans).
Acusem-los de les seves pràctiques extractives DEMOSTRABLES i tindrem molta més gent a favor nostre.
.
A més, a Xile on hi viu un germà, una gran majoria volia acabar amb el règim semi pinochetista cosa que NO PASSA A Catalunya on tot just som un 48-51%.

Senyor Director: deixi de somiar i entengui que ens falta molta pedagogia i denunciar els abusos tirànics de segles de submissió.

Vicent Partal: DESPERTA amic meu!!

jordi Rovira
jordi Rovira
27.10.2020  ·  07:07

La notícia d’ahir mateix, encara que breu, té molta importància. Xile, aconsegueix trobar una solució d’acord, fent vàlida una dreta que fa un pas ( ben segur que tímid i ple de dreceres de retorn ). A Xile un problema polític com el nostre ha trobat una via de sortida, una solució. I mentrestant aquí no. El contrast és molt més gran quan entre línies dels informatius vas llegint que en la reunió entre Govern Espanyol i Comunitats Autònomes, hi havia la presència de la Comissió Europea. Sabem que va dir el MHP Aragonès en funcions. sabem que va respondre el senyor García-Paje; però no sabem què hi feia Von der Leyen.
El problema polític espanyol té una dimensió que sembla important. La incapacitat espanyola, ocupa més del que ens pensem. I sí, haurem de sortir al carrer per guanyar drets. Al mateix temps que haurem de no donar cap excusa als qui volen no moure ni un pas.
PD: Sí, tenim problemes de falta d’unitat. Una falta d’unitat que no sé si es dóna entre els polítics, suposo que sí, però si la veig en una certa parròquia de l’independentisme que no dubte a anar contra els seus mateixos. El que no voldria és sentir tant dimensionada la volguda falta d’unitat d’alguns que no perden pistonada per recórrer les seves fòbies i llençar-les sense cap aturador. Simplement, seria desitjable comentar els fets que es proposen enlloc de llençar un o altre “mantra”. Més si aquests resulten tan negatius, corrosius i repetits.

josep soler
josep soler
27.10.2020  ·  07:25

Els independentistes no estem dividits, estem desolats perquè ens han traït els nostres líders.

Jo he estat votant d’ERC des de fa més de 30 anys. Fins hi tot vaig treballar pel partit durant 7 anys; cert que vaig viure en primera persona les punyalades internes entre els dos grups del partit però no podia sospitar que una entitat amb la història d’ERC, fos capaç de caure tant baix i acabar sent més col·laboracionista amb el Règim que la Convergència d’en Pujol i Duran.

Passo vergonya de veure com s’arrossegen i es deixen sodomitzar pels jutges feixistes espanyols, tot per continuar amorrats al piló del sou pel càrrec.
D’ERC han fugit els que tenien valors i dignitat i han quedat els mediocres burocràtics politiquets de Power Point i relat curt.
Però que hi ha darrere d’aquesta gent? Això ens hauria de preocupar perquè ès obvi que estan assessorarts per un laboratori de reprogramació de l’opinió pública que només pot pagar l’IBEX.

F.Xavier Carreras
F.Xavier Carreras
27.10.2020  ·  07:31

D’acord amb el Sr. Martín, els Espanyols i altres s’haurien de llegir tots els Memorials de Greuges que estan escrits per fer-se’n una idea. També el Sr. Iceta els hauria de llegir abans d’obrir la seva demagògia, ell, que ha estat d’anys vivint del procés però mai ha fet res per Catalunya des del partit. I resumidament, de cares a Europa i resta del món, hi ha algun altra país que es digui democràtic que faci aguantar un PIB tan contrari a un territori com a Catalunya?. Perquè?. Dret de Conquesta en ple segle XXI?.

Albert Miret
Albert Miret
27.10.2020  ·  08:12

Perdoneu, però em sembla que ens descuidem una cosa important en parlar de Xile. A Xile no s’acorda només fer una nova constitució, sinó que s’aprova que aquesta nova constitució la faci el poble i no el poder establert. A Espanya el mateix poder diu que s’haurà de canviar la constitució, però ni ells s’ho creuen. I en el cas que els forcéssim a fer-ho, mai plantejarien que ho fes el poble, perquè en malfien, perquè Espanya és un país que no és un país, és una presó militar, i un poble que no és un poble, sinó una secta podrida i malacostumada a viure dels esclaus de segona classe, o sigui nosaltres.

Diego Arcos Espinosa
Diego Arcos Espinosa
27.10.2020  ·  08:53

A Xile no hi ha hagut cap acord.
Les mases al carrer, pagant el preu que esmenta Partal HO VAN IMPOSAR.
La partitocracia dretana i hereva de Pinochet va intentar el control de la constituent propera i tambe va ser derrotada. No hi haura diputats a la constituent.
Tota la classe politica te un peu a la jubilacio.

Pep Agulló
Pep Agulló
27.10.2020  ·  09:11

UN ALTRE MATÍS (MÉS IMPORTANT)

Hong Kong, Beirut, Barcelona i Santiago. Afegiria aquest any Bielorússia amb setmanes i setmanes de mobilitzacions massives amb una repressió brutal, es compten 15000 detencions.

I D’aquestes 5 explosions de protesta només una la de Barcelona (Catalunya) les protestes, en general, no han durat més de 24 hores.

El 30-S davant economia, el referèndum de l’1-O, la vaga del 3-O, l’ocupació aeroport, el tall de frontera, Urquinaona, la via catalana, els 11-S, etc. Les marxes per la llibertat per logística van durar un parell o tres de dies, i prou.

¿Que tot plegat ha sigut per la desmobilització des del govern, dels partits, dels polítics? Sí, els nostres líders, han comès errors, traïcions i covardies, el que vulgueu però…

¿I la ciutadania, i nosaltres? ¿On és la iniciativa col·lectiva davant el replegament de la classe política? ¿Sense els líders polítics que tan critiquem no sabem què fer? ¿Som una societat adulta? ¿On és la força de la persistència, on la resistència de setmanes i mesos d’enfrontaments? ¿on s’ha amagat gran part de la joventut? Deixem de ploriquejar. Podem glorificar on hem arribat que no és poc, però no alimentem el cofoisme.

La resposta de Hong Kong, Beirut, Santiago i Minsk ens diuen que només hi ha un camí: l’enfrontament tenaç i persistent contra l’Estat al carrer mobilitzat.

Però veig amb pessimisme com la nostra societat (en general) encara busca solucions polítiques de ruptura democràtica en unes eleccions autonòmiques d’un règim neofranquista (la trampa del 50+1%). No és això companys no és això… Continuem!

LLIBERTAT I AMNISTIA!

ramon Feixas
ramon Feixas
27.10.2020  ·  09:40

Bona reflexió de la de l’Editorial. El tema de Xile es pot comparar més amb el que va fer a Espanya el 78 no pas amb un procés d’independència. El procés català avança i s’atura a pota coixa, entre altres coses per un tema cultural. Es fa difícil desenganxar-se del tipus de liderisme i partidisme nascut a Catalunya dessota el control franquista. Era inimaginable que davant del fet de uns dirigents fossin tan generosos i amplitud de mirada social per estar disposats a passar una bona colla d’anys a la presó pel bé de tots els catalans amb un espanyolisme que s’hi acarnissa i que siguin objecte de menys preu i desprestigi, negant-los inclús la credibilitat de la seva abnegada i acció per part de gent que no suquen de la llossa franquista. Tampoc era imaginable la imminència vírica,… Les imaginacions dels rumbs d’espècie es poden percebre observant el vent d’on ve i on va. Les concrecions en fets, en canvi, és molt corrent que estiguin fora d’allò imaginable. Per això, entrebancs com els citats, alenteixen el procés i fins potser fan que hi hagi menys consciència col·lectiva de què significa l’última proclamació de la República Catalana feta pel President Puigdemont reblat per la fermesa dels seus consellers.

Joan Begue
Joan Begue
27.10.2020  ·  10:00

Inicialment jo no hi posaria en el mateix taulell el cas de Hong Kong i Bielorússia vs. Catalunya.
La matèria gris externa al procés i possiblement ajuda econòmica no és intrinsica, ja que són aprofitades aquestas demandes per Imperis a l’ombra contra els possibles repressors La Xina i Rússia respectivament dos caramelets que tant Anglaterra el cosi armat USA i França i l’establisment social /econòmic en tenen ganes des de temps dels Zars i pot ser abans amb led guerres de l’opi.
Per tant aquest recolzament no el te Catalunya actualment i més estan vigent el pla de les democràcies del sud europeu del Sr. Kissinger.
El continent sud-americà és un nucli de una gran inestabilitat social i malgrat els darrers intents de Washington de control Veneçuela Colòmbia Ecuador Brasil no ed pot permetre que el país més preparat per ser focus de nous sistemes i lliures si més no de la rapinyaire USA i col·legues.
Quan ens toqui el torn a nosaltres els Catalans el que patirà més no serà Espanya sinó bona part dels Estats Europeus i això no interessa de moment.
Malgrat això el canvi és inevitable i el sistema també.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
27.10.2020  ·  10:14

Los más “pacíficos”,

los que se lo tragan todo,

los que se tragan las palizas que nadie en el mundo pudiera aguantar,

los que se han tragando hasta las matanzas del 17 de Agosto 2017 sin decir ni pio,

los que se hacen traicionar por los mismos líderes que han elegido,

los que nunca serán un problema para una Europa obligada a intervenir…

En sus vomitivas charlas inconcludentes con orgullo se llaman a sí mismos “pacíficos”…

Pero no son “pacíficos”, solo son unos desesperantes cobardes que solo nos invitan a pasar de ellos

David Mascarella
David Mascarella
27.10.2020  ·  10:58

Partal: “Aquests tres anys, lentament, hi ha hagut una maduració, en una part del moviment, que apunta a una etapa diferent en un futur pròxim, amb mètodes diferents i una decisió per a atènyer els objectius també diferent, molt més sòlida.” Unes afirmacions de pes. Natural, perquè a Xile tots són xilens… Esclar que ens cal molta més força, recursos, lluitar en tots els camps…

Com diu Jordi Buïl “Si no aclareix de quina mena de maduració, de quina part del moviment, de quins mètodes diferents, i de quina decisió parla, és com si no ens hagués dit res.”

Ningú ha respost a una pregunta sobre el què vadir fa pocs dies Laura Borràs: ” si l’independentisme assoleix el 50% s’haurà de fer efectiiva la independència” Potser Partal es refereix a això?

De madurar ho fa tothom, i tots diuen el mateix: que la pressió portarà a seure a Ñ, amb el paper mediador i garantista d’Europa. I el més important, tots, totes les forces pròpies més l’adhessió d’altres ho farà possible, i és molt perillós i estùpid carregar sempre les culpes als altres.

Mossèn? També hi ha qui es proclama catòlic i cristià, però això no compta. Cert que també és important el culte a la personalitat.

Montse Milian
Montse Milian
27.10.2020  ·  11:28

L’agost de 2017, en una trobada amb familiars que no veig habitualment, em van preguntar si creia que votaríem i què pensava que passaria a continuació. Els vaig dir que creia que votaríem i que guanyaria el sí però que el referendum només triomfaria si ens quedàvem al carrer la nit de la votació i els dies següents fins que aconseguíssim implementar la República o ens passessin per sobre les forces de l’estat. La clau era mantenir-nos a carrer el temps que fes falta.

Em costa entendre que amb la vitalitat i empenta que tenim com a poble no haguem fet cap acció d’aquest tipus.

Durant la concentració de primers de gener d’enguany davant del Palau de la Generalitat, quan es va arriar durant uns minuts la bandera de l’estat, vaig mirar la plaça que era gaire bé plena. Em va semblar un altre moment adequat per fer la plantada.

Crec en la força de la gent al carrer. La gent saviament organitzada com s’ha demostrat que sabem fer en tantes ocasions. La Covid no ajuda certament, però més que superar la pandèmia, la condició sinequanon per avançar es que s’acabin les picabaralles entre partits per tornar a aquella època en què el Govern i els ciutadans érem un tot. Es imprescindible.

ernest ramos
ernest ramos
27.10.2020  ·  12:01

a Xile, ben segur que, al cap de tot, serà un ” moure-ho tot perquè no es mogui res. ”
com a aquí.

Carles Viñals
Carles Viñals
27.10.2020  ·  13:36

No comentaré un editorial que compara conflictes de naturalesa tan diferent com el de Catalunya, que vol separar-se d’Espanya, estat neofeixsta dispossat A TOT per impedir-ho, amb un procés democratitzador del propi estat com el de Xile, sense pretensions secessionistes d’una part del país que, si es donés, ho canviaría tot.

També coincideixo amb l’escepticisme de Jordi Buïl (00:34) i David Mascarella (11:58). “Si el Sr. Partal no ens aclareix de quina mena de maduració, de quina part del moviment, de quins mètodes diferents i de quina decisió parla, és com si no ens digués res”, perquè tampoc jo no veig per enlloc res de tot això. Jo també agrairía al Sr. Partal que, el que tingui a dir-nos, ens ho digui clarament i es deixi estar del “tú ja m’entens” i de “el broquil s’està florint”.

També jo acabo de llegir els llibres del (ell sí), MHP Carles Puigdemont, escrits en forma de dietari, i dels que recomano la imprescindible lectura als qui encara no els hagin llegit, i la difusió als qui ja ho hagin fet. Ens manca, de cara a saber el que hem de fer, la informació que aquests llibres ens proporcionen. Les cròniques del divendres 27 i dissabte 28 d’octubre del 2017 em provocaren un sentiment de vergonya que no puc descriure. Milions de soldats que crèiem tenir capitans, forem sistemàticament enganyats durant molt de temps i, finalment, traïts i abandonats. Hem trigat tres anys a saber QUÍ i COM ho varen fer.

Què podem fer els qui, mancats ara mateix de direcció, ens trobem reduïts a les nostres soles forces però conservem al cor la flama de la llibertat que els vents huracanats no han pogut malgrat tot apagar ?

Escolteu, Josep Salart, Carles Serra, Dolors Marín, Jaume Vall, Francesc Gilaberte, Jordi Buïl, Pere Sió, Josep Gualló, Josep Mª Martín, Josep Soler, Pep Agulló, Umberto Ciotti, Montse Millán, David Mascarella… Sapigueu que no esteu sols; sapigueu que ningú de nosaltres estem sols; que som molts més dels que pensen i diuen, i que les flames inextingibles que duem al cor s’ajuntaran un dia més proper que llunyà en la gran foguera, el gran incendi on cremarà la tiranía i naixerà la llibertat.

Difoneu els llibres de Puigdemont, nodriu les files del CxR; penseu que si ara en som 90.000, Espanya sería feliç si fóssim només 9.000, i rebentaría de ràbia si fóssim els 900.000 que podem ser. I en arribat el 14-F, recordeu aquests tres anys de patiment i voteu Puigdemont; així haurem donat el primer pas d’un viatge de 1.000 Kms. cap a la llibertat.

Quí de vosaltres em dirà que ni tan sols això no podem fer o que no servirà de res ?

Roser Caminals
Roser Caminals
27.10.2020  ·  14:46

Catalunya i Xile són situacions diferents. La desesperació en el dia a dia més aguda dels xilens els predisposa a arriscar-ho tot. A Xile hi ha hagut morts; a Catalunya no en vol sentir parlar ni tan sols el líder de l’independentisme, el president Puigdemont.
Les eleccions seran reveladores, si més no, com a baròmetre. Si la majoria d’independentistes voten per ER, serà difiícil legitimitzar les mobililitzacions massives un cop remeti la pandèmia. El missatge d’aquests votants és la preferència pel diàleg de via morta i el peix al cove autonomista: trampes al solitari. Només es podria trencar la passivitat amb un líder civil que de moment no tenim. No hi ha dubte que si ER hagués continuat pel camí que va iniciar, l’independentisme estaria en un lloc molt diferent.
Aquests raonaments no són motiu per llançar la tovallola. Estem en una fase, no a final de trajecte.

Maria Villarroya
Maria Villarroya
27.10.2020  ·  21:42

Crec que per la nostra llibertat és nefast les mitges tintes, s´ha de dir clarament que si no som independents, la nostra nació s’està morint! Ja estarem tots assimilats! Doncs això repetir i repetir a tothom del nostre entorn…perquè la gent no s’ho acaba de creure!
I passats 3 anys …destaco el dol que he passat pel gir d’ER, tota la vida votant-los i guaita..és més vist tots els esdeveniments posteriors penso que la traïció ve de molt abans del 1O. ER estava convençuda que els convergents es tirarien endarrere i llavors ells es quedarien com els únics independentistes… i manarien l’autonomia de mé.. pels segles i segles amén

Antoni López
Antoni López
28.10.2020  ·  01:00

Mtís: a Xile S’hi han jugat la pell, i molts l’han perdut. Han guanyat o guanyaran els que restin.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies