Erdogan Turquia

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Fa prop de dues dècades, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, assumia el poder amb una agenda democratitzadora, un acostament a la Unió Europa i un to conciliador amb kurds i armenis. Tanmateix, la política del dirigent turc ha virat gradualment cap a l’autoritarisme, reprimint qualsevol mena d’oposició i amb el suport dels sectors més intransigents. La política exterior ha passat de la no-intervenció de fa unes dècades a tensar les relacions amb els països de la rodalia i participar militarment en diversos conflictes.

Un focus de tensió es troba a la Mediterrània oriental, que l’enfronta amb dos estats de la Unió Europea, Grècia i Xipre, per la zona econòmica exclusiva, és a dir, la zona marítima on té drets especials sobre l’explotació i ús dels recursos. L’origen de la confrontació es troba en el fet que Turquia omet les illes gregues de Rodes i Castellroig a l’hora de traçar la frontera marítima, un criteri contrari al dret i a les convencions internacionals.

Si bé hi havia hagut alguna escaramussa, ara Erdogan actua de manera premeditada en zones legalment gregues, i ha impulsat missions de perforacions submarines, amb escorta militar, per cercar-hi hidrocarburs. També ha entrat en aigües de Xipre, adduint que defensa els drets dels turcoxipriotes del nord de l’illa.

Zona econòmica exclusiva de Grècia i de Turquia, i les reivindicacions turques. Mapa de The Economist.

Grècia i Xipre han demanat que la Unió Europea sancioni Turquia i li apliqui un embargament d’armes. Tot i això, el vet d’un grup d’estats encapçalats per l’estat espanyol i Alemanya ha evitat, de moment, aquest embargament.

L’entrada d’Erdogan encalla les negociacions a Xipre

Les tensions amb Xipre no se circumscriuen solament a les delimitacions marítimes, sinó que Erdogan ha posat entrebancs a les converses sobre la reunificació de l’illa i s’ha alineat amb els sectors turcoxipriotes més intransigents i conservadors.

D’ençà de 1974 l’illa és dividida entre la República de Xipre i la República Turca de Xipre del Nord. Les institucions europees i internacionals opten per una entesa que porti a un estat federal, però Erdogan ha boicotat qualsevol mena d’acostament i proposa que es mantingui aquesta separació.

El govern del nord de l’illa, estretament vinculat a Erdogan, i sense consultar la resta de formacions, va obrir el barri de Varosha, tancat d’ençà de la separació, deshabitat i fins ara zona militar. El president Ersin Tatar i Erdogan van anar-hi a fer un pícnic, cosa que ha fet saltar per l’aire les negociacions, perquè és una qüestió espinosa, amb molts grecoxipriotes que encara hi tenen certificats de la propietat.

Són moltes les veus que situen el president turc darrere d’aquesta decisió sense precedents, i el president xipriota, Nicos Anastasiades, ha acusat Turquia de crear un clima d’inestabilitat amb les seves intervencions ‘expansionistes’.

Turquia entra al Karabakh, Síria, l’Irac i Líbia

Turquia també ha tingut un paper essencial en la guerra de l’Alt Karabakh, entre els armenis i l’Azerbaitjan, que ha acabat aquest mes. Erdogan va enviar avions de combat i no tripulats als seus socis àzeris i, segons l’Observatori Sirià pels Drets Humans, van ser traslladats dos mil cinc-cents mercenaris gihadistes contractats per Turquia.

De fet, els armenis diuen que el suport encara va més enllà, i que van encoratjar a començar la guerra, que hi havia forces especials turques combatent sobre el terreny i que ostentaven el comandament de les operacions militars. Finalment, la treva fa permanent la presència turca a la zona, que encara es pot expandir més enllà, atès que manté acords militars i culturals similars amb la resta d’estats turquesos, com el Casaquistan i l’Uzbequistan.

Turquia també ha entrat a Síria, primer donant suport a l’Exèrcit Lliure de Síria, contrari a Baixar al-Àssad, i de manera més directa l’any passat, amb una ocupació militar del nord per a crear una zona coixí i per a evitar que els kurds de Rojava establissin un estat independent. Aquest darrer mes també ha bombardat ciutats del Kurdistan de majoria kurda, yazidi i assíria, inclosa la part iraquiana, en una operació contra les organitzacions kurdes titllades de terroristes.

També ha participat activament a Líbia, amb suport militar al Govern d’Acord Nacional (GNA), oposat al bàndol que té el suport de l’estat francès, Rússia i Egipte. Aquesta vegada, Turquia, suposadament, va violar l’embargament de l’ONU sobre el lliurament d’armes a Líbia i va enviar vora 17.500 mercenaris de faccions gihadistes, dels quals centenars eren menors. Una gran part ha retornat a Síria o va anar al Karabakh arran d’una treva a l’agost.

Erdogan és, per tant, un actor com més va més actiu a la regió, però també fora, representant un discurs islamista com més va més radical arreu del món. Per exemple, va aconsellar al president francès Emmanuel Macron que anés a “teràpia mental” just després d’anunciar-se noves mesures contra l’integrisme arran de l’assassinat d’un professor motivat per les caricatures de Mahoma. L’augment de l’intervencionisme turc, estretament lligat a la figura d’Erdogan, i les conseqüències que pot tenir encara són una incògnita. Però, de moment, sembla no tenir límits ni aturador.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.