06.02.2017 - 22:00
|
Actualització: 07.02.2017 - 07:22
Ahir Barcelona va viure un altre dia dels que marcaran el futur. D’una banda, perquè no passa sovint que un president de la Generalitat siga portat davant un tribunal per raons polítiques. Però també perquè no passa cada dia que desenes de milers de persones acompanyen fins a les portes del jutjat tres encausats. En aquest judici passen moltes més coses singulars. Per exemple, que tots els fiscals catalans diguen que no hi ha delicte, però el govern espanyol maniobre tot seguit per canviar aquesta decisió. Però aquestes dues coses, la persecució d’un president i la gran mobilització popular, són les que en definitiva marquen clarament el context. I, d’això, se’n desprenen tres mirades que avui crec que tenen un interès especial: la de l’independentisme, la de l’opinió pública europea i la de l’estat espanyol.
La mirada de l’independentisme: més lluny
És simplement increïble com ha canviat aquest país en cinc anys. Ahir vam veure un president i dues conselleres que un dia havien estat elegits en les llistes de CiU anant a declarar inculpats pel poder espanyol i envoltats de la solidaritat sincera i real de tot l’independentisme i de l’espai dels comuns. José Montilla no va complir la seua paraula i a Duran i Lleida no l’esperava ningú, però a poca gent li importava això ahir. Perquè la sensació no era de preocupació ni de por, sinó de vigor i de confiança en les pròpies forces. Si això d’ahir era una prova, es va superar amb escreix. Dia feiner al matí, en ple febrer, amb un vent glacial… i vinga gent de tot arreu, gent que s’havia alçat ben d’hora, ben d’hora per deixar clar que aquell judici ens implicava a tots. Les mirades eren de confiança perquè tothom sap que el camí ja ha estat traçat i pactat i és cosa de mesos. El problema no el tenim ni el tindrem pas els independentistes, que ja mirem sempre més lluny i veiem més a prop que mai el moment de la desconnexió.
La mirada de l’opinió pública europea: estupor i interès
Ahir al vespre diaris com El País fins i tot amagaven en la portada la notícia del judici. Ben arraulidets estaven, mirant de fer veure que no passava res. Tant com els agrada destacar qualsevol gest que creuen que els va a favor i la reacció internacional els havia deixat desconcertats i moixos. Europa no es creu la tesi que Espanya li vol vendre. No se la creuen els periodistes i no se la creuen, a través seu, les opinions públiques. Repasseu els diaris, les televisions i les webs i ho comprovareu. Ahir va ser un dia molt dur per a les relacions públiques del Regne d’Espanya. Simplement perquè, com hem dit un milió de voltes, tenen uns arguments que no es poden entendre més enllà de les seues fronteres, cosa que ahir es va comprovar de manera fefaent. Els qui encara el descriuen en articles, l’argumentari espanyol, ja el fan servir per a cercar una explicació esotèrica del despropòsit, de la manera inaudita de gestionar la crisi que té Madrid. La resta es limiten a prendre nota de la resistència catalana i de la proximitat de fets transcendentals. I espereu el dia que aquest mateix recorregut d’ahir l’haja de fer la presidenta Forcadell, acusada amb arguments jurídics encara més impensables i indefensables. Les imatges han fet la volta al món i han donat ales a la crisi catalana. Que –i aquest és el fet fonamental–, encara que el govern espanyol no ho vulga veure, ja és indiscutiblement una gran crisi europea.
I la mirada del búnquer espanyol: perduts en el seu deliri
La tercera mirada important d’ahir era la del búnquer espanyol. La del PP, els partits que li donen suport (pobre PSOE!) i una confraria de mitjans, algun de català també, que encara volen creure que tenen capacitat de modelar la realitat del país a còpia de titulars, hipèrboles o mentides. La manera com provaven d’amagar la realitat feia riure i tot, en alguns casos —plans de càmera curts per a no ensenyar els manifestants, titulars relegats en contrast clamorós amb el xou del 3%… És cert, i cal agrair-ho, que Podem se’n va desmarcar amb rotunditat. També va arribar l’escalf solidari del País Basc, de Galícia i de la resta del nostre país –especialment amb manifestacions a Palma i Perpinyà. Espanya, però, l’única Espanya que existeix de veritat, s’ho prengué tot amb una displicència ufana que només li pot causar problemes cada vegada més grossos. Perquè amb aquesta mirada tan miop i encegada ho té molt malament.
