El nen Jon Viar, en un dels seus films infantils (fotografia: Begin Again Films).

El 6 d’agost va morir a Sant Sebastià l’antropòleg, professor de filosofia i escriptor Mikel Azurmendi (1942-2021), un dels històrics militants de l’ETA dels anys seixanta que abandonà ben aviat l’organització en contra de la violència armada, per evolucionar cap a postures marxistes. Azurmendi es llicencià en Filosofia a la Sorbona i es doctorà a la Universitat del País Basc, on exercí molts anys de professor. La seva crítica a la violència d’ETA el portà amb els anys a ser fundador del Fòrum d’Ermua (1998), creat arran de l’assassinat del regidor del PP Miguel Ángel Blanco. “Mai no hi va haver una ETA bona”, solia dir. Les seves opinions li comportaren nombroses amenaces de mort i atacs a la gent del seu entorn. Va haver d’abandonar la plaça de professor universitari al País Basc i traslladar-se als Estats Units una temporada.

Cartell del documentari ‘Traidores’ (fotografia: Begin Again Films).

Mikel Azurmendi és un dels protagonistes del documentari Traidores, de Jon Viar, que es presentà al darrer Festival de Cinema de Valladolid. Jon Viar és realitzador i doctor en Estudis Lingüístics i Teatrals. La pandèmia ha dificultat fins ara la distribució de l’obra. A la tardor es reprendran els passis i les presentacions.

Traidores és un document impressionant, una crua reflexió sobre la violència armada nacionalista, un repàs a la història d’ETA des dels anys seixanta fins als nostres dies amb les vivències i reflexions de sis militants dels anys seixanta que abandonaren aviat l’organització i, anys a venir, s’hi pronunciaren públicament en contra des del Fòrum d’Ermua i des d’uns altres espais d’opinió i debat.

Aquests pioners militants d’ETA que van viure detencions, consells de guerra i anys de presó, en separar-se i criticar l’organització van esdevenir, per al moviment abertzale, “traïdors a la causa del poble basc”. Foren objecte d’amenaces de mort, atemptats i persecució. El setge contra ells va ser tan asfixiant que alguns van haver de marxar del seu país o resistir com tota la vida havien fet, però defensant-se dels atacs dels seus antics companys de viatge.

La descoberta del passat etarra del pare

Quan era un nen, Jon Viar va descobrir que el seu pare, Iñaki Viar, d’una família profundament nacionalista, havia estat militant d’ETA. Era un dels jutjats al famós Consell de Guerra de Burgos, condemnat a vint anys de presó, dels quals en compliria vuit. Participà en un pla d’una primera fugida de la presó de Segòvia que mai no es va dur a terme. Els van descobrir per la delació del famós infiltrat Mikel Lejarza, “el lobo”. Viar va sortir en llibertat com tots els seus companys amb la llei d’amnistia del 1977. I abandonà l’organització, en desacord amb el nacionalisme i la violència. A la presó havia acabat els estudis de medicina i es dedicà tota la vida a la psiquiatria.

El fill va néixer els anys vuitanta i la seva vida es va forjar en el context de la violència política quotidiana al País Basc: atemptats, segrests, amenaces, repressió i molts silencis. Des de ben petit, Jon sentia passió pel cinema i va fer moltes gravacions amb els seus amics, en què la violència i els atemptats eren sempre ben presents, un material que ara fa servir en aquest film. A Traidores el fill dialoga amb el pare per esbrinar què ha passat a la seva família i al seu país. La conversa és com una catarsi sincera que repassa críticament els mites nacionalistes i de la lluita armada. Des del començament antifranquista fins a una deriva que el pare qualifica de feixista.

Jon i Ikai Viar (fotografia: Begin Again Films).

Les converses del pare i el fill formen una trama que comença amb el record i les idees polítiques de la lluita antifranquista i nacionalista, i va avançant fins a aprofundir en els aspectes més silenciats i dolorosos de la història, com ara les amenaces de mort i els atemptats contra la gent com Viar i les seves famílies, per expressar-se públicament en contra de la ideologia i la pràctica de l’organització.

A més d’Iñaki Viar, el fill realitzador entrevista vells companys de militància del seu pare. Tots ells amb una evolució similar a la de Viar: d’ETA al Fòrum d’Ermua o a ¡Basta Ya!

A més del ja esmentat Mikel Azurmendi, hi apareixen: Teo Uriarte, detingut el 1969, jutjat al procés de Burgos i condemnat a mort, pena que li fou commutada gràcies a la pressió internacional. Jon Juaristi, poeta i assagista, traductor d’euskera i castellà. Era catedràtic de filologia espanyola a la Universitat del País Basc, però va marxar del país a causa de les amenaces. Ander Landaburu, periodista, fill del vice-lehendakari del govern basc a l’exili. Fou amenaçat i perseguit per ETA. El seu germà Gorka, també periodista, va viure un atemptat del qual sobrevisqué amb ferides greus. I Javier Elorrieta, periodista, detingut l’any 1969. Fou un dels primers a abandonar l’organització. Va ser diputat socialista al parlament basc.

Mikel Azurmendi (fotografia: Begin Again Films).

L’ETA dels anys seixanta

Gairebé tots ells ingressaren a ETA com un pas natural pel seu compromís antifranquista i les idees profundament nacionalistes i catòliques que havien mamat a casa. Però aviat sorgiren els dubtes. Per a Mikel Azurmendi, va ser quan un dia de l’any 1966 el dirigent Julen Madariaga es va reunir amb els del seu escamot i els proposà de votar per decidir si havien de matar o no Patxi Iturrioz, que llavors era el cap de l’organització. Va sortir que no. Poc després, un dels participants en la votació es va penjar d’un arbre i Mikel Azurmendi sortí del grup: “Jo sabia que acabarien essent uns assassins.”

El pas a cometre atemptats mortals va ser motiu de disputa i divisió, com testimonien ells al documentari. “Es va traspassar una línia –diu un d’ells–, la de la sacralitat de la vida humana.” És molt interessant de conèixer les seves reaccions i reflexions sobre les primeres accions d’ETA: la mort de Txabi Etxebarrieta, l’atemptat mortal al torturador Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa i col·laborador de la Gestapo. “Amb aquell atemptat –diu un altre– ETA va aconseguir una legitimitat contra la dictadura que després va fer servir per lluitar contra qui volia, contra la democràcia.”

També expliquen com era l’estil de la policia franquista, les tortures a comissaria, el procés de Burgos, que significà el despertar del compromís per a molta gent i el començament d’un seguit de mobilitzacions antifranquistes a Europa que, finalment, van fer que el règim commutés nou penes de mort, entre elles la de Teo Uriarte, un dels protagonistes del film.

Viar i Uriarte recorden el paper que van jugar les mares nacionalistes de tots ells per a mobilitzar mig món. S’entrevistaren amb polítics europeus i associacions. Demanaren audiència al papa Pau VI que, finalment, no les va rebre, però, a canvi, va fer que els donessin uns rosaris per a cadascun dels processats. “Devia ser per si ens mataven”, recorden. Les mares no van voler agafar l’obsequi papal.

Jon Viar i Teo Uriarte (fotografia: Begin Again Films).

Vuit anys de presó

Per a Iñaki Viar els dubtes van començar a la presó de Segòvia. Allà posà en dubte les essències del nacionalisme que havia mamat. “Nosaltres no érem diferents d’ells. A la presó era amb gent de tot Espanya, molts eren comunistes, i em vaig adonar que la idea que jo era diferent, com m’havien transmès sempre, era del tot estúpida. Que ‘diferent’ és el nom elegant de la xenofòbia. Aquell era el PCE que va ajudar a portar la democràcia a Espanya.”

També hi havia militants d’unes altres fraccions d’ETA que als crítics els van començar a titllar de “traïdors”. “En aquells anys de presidi –confessa Viar–, per fi vaig començar a pensar per mi mateix. […] És molt dur sortir-se d’ETA.”

I, més endavant, fa al seu fill una dura i terrible reflexió: “ETA és una organització d’extrema dreta des que neix. És antisindical, antiobrera, ultranacionalista, violenta, amb totes les característiques d’un moviment nazi o feixista. Passa que com que anava contra Franco es produeix el gran equívoc que va atrapar a la gent, el gran equívoc que era democràtica o que tenia quelcom de democràtic. És fals. Totalment fals. Jo no era un demòcrata perquè llavors jo no sabia què era la democràcia.”

El recorregut del pare i el fill per la vella presó de Segòvia, on va passar uns anys, és com visitar els fantasmes del passat. Endinsar-se en aquelles tenebres on van viure aquells presos polítics disposats a arriscar-ho tot, fins i tot la vida. És emocionant com relata in situ el primer pla de fugida que tenien i com els van enxampar per culpa de l’infiltrat Mikel Lejarza. En conseqüència, ell va ser traslladat a la presó de Cartagena, fins a recuperar la llibertat amb l’amnistia del 1977. “La dictadura franquista es va suïcidar –diu Viar–, va venir l’amnistia i curiosament ETA va començar a matar com no ho havia fet mai.”

El periodista Ander Landaburu explica com el van amenaçar per haver publicat un reportatge a Cambio 16 sobre la imposició de l’impost revolucionari d’ETA i l’atemptat que va viure el seu germà Gorka amb un paquet bomba. La inquietud de sentir-se molt a prop, la por, la indignació i la humiliació de veure com atacaven, llançant-hi bosses d’escombraries, la casa de la seva mare, que havia viscut quaranta anys a l’exili.

Tots ells i les seves famílies van viure la reacció violenta de l’entorn d’ETA. És colpidor saber les amenaces, les trucades intimidatòries a familiars, la necessitat de viure amb escortes, alguns durant deu anys, d’exiliar-se del seu país, etc. Les pintades i dianes contra Azurmendi a la universitat. Un paquet que va rebre ple de vísceres i sang. Les cartes intimidatòries contra tots ells. Les amenaces a la dona de Viar, periodista de TVE. El record de Jon Viar de com el seu pare l’havia instruït a no tocar res de la bústia i a mirar sota el cotxe. De com, a poc a poc, es va acostumar a la por.

Jon Viar i el periodista Ander Landaburu (fotografia: Begin Again Films).

I el silenci de tot un barri quan ETA va matar un cambrer d’un bar a qui acusava de ser un delator. La confessió de Teo Uriarte sobre uns escorcolls en què la policia havia trobat un informe complet sobre ell, amb el detall de totes les seves activitats diàries, adreces, matrícula del cotxe, rutines, etc. “ETA va intentar matar-me.”

Els entrevistats, en conversa amb el fill de Viar, relaten les seves experiències sense sentimentalismes, amb una pena sòbria, amb la ferma voluntat d’oferir el seu testimoni als fills, als joves que avui volen saber què va passar aquells anys al País Basc.

Al film es comenta també, òbviament, què significà l’atemptat contra Luis Carrero Blanco, mà dreta de Franco, l’any 1973. I l’assassinat a trets, davant el seu fill, de la dirigent etarra Yoyes. I els atemptats mortals contra Miguel Ángel Blanco i Gregorio Ordoñez. I el terrorisme d’estat dels GAL. “Li van donar a ETA deu anys més de vida”, reflexiona un d’ells.

Entre les moltes ferides que tenen els protagonistes del film, hi ha l’assassinat a sang freda, l’any 2000, del periodista José Luis López de Lacalle, “un dels seus”, davant de casa a Andoain. Havia estat militant del PCE i fundador de CCOO, raó per la qual va passar cinc anys a la presó. Per les seves opinions públiques estava amenaçat de mort per ETA i el seu entorn. Ja havien fet pintades i llançats còctels Molotov contra casa seva. Finalment, el van matar. Quatre trets per l’esquena. Uns dies després de l’atemptat, els principals diaris publicaven el manifest “No ens faran callar”.

Jon Juaristi i Jon Viar (fotografia: Begin Again Films).

S’ha d’explicar tot. No pots enganyar el teu fill

Traidores desplega de manera intel·ligent davant els espectadors un ampli ventall de camins per a la reflexió. Hi ha un psiquiatre, un escriptor, dos polítics, un periodista i un filòsof. I un jove que vol saber i comprendre. Tots amb una intensa experiència i un grau elevat de reflexió. A banda l’experiència comuna sobre el nacionalisme i la violència, les converses aporten ingredients humanistes, mítics, psiconalítics, històrics i culturals que inciten a pensar.

Finalment, el 20 d’octubre de 2011, després de gairebé mig segle, ETA va anunciar la fi definitiva de la lluita armada. “Allò que en queda a la societat basca tants anys després –reflexiona al final Iñaki Viar– és una certa aflicció, una certa vergonya. Crec que la gent de la meva edat i de generacions posteriors pensa: ‘Tot allò va succeir i jo no hi vaig fer res’.”

Mikel Azurmendi, tot seguint l’exemple del film, confessa que ell li ha explicat tot al seu fill: “‘I per què has comès errors?’, et preguntarà. Llavors li has de parlar de la ideologia i del nacionalisme. Un xaval ho pot entendre perfectament, si és la veritat. Tot es pot dir. Ara, si s’adona que menteixes, has llepat.”

Escena d’un dels films que gravava Jon Viar quan era nen (fotografia: Begin Again Films).
Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.