29.05.2023 - 21:40
Dec haver dit un milió de voltes que Pedro Sánchez només té una fidelitat, la fidelitat a ell mateix. Només li importa la seua supervivència, i aquesta és la clau de la convocatòria impulsiva d’eleccions que va fer ahir.
Convocant-les, Sánchez canvia el relat mediàtic –sempre tan important per a ell. Si no hagués convocat eleccions, a hores d’ara tots parlaríem del seu gran fracàs de diumenge i, en canvi, amb la convocatòria ens dedicarem tots a especular sobre què passarà al juliol.
Però, per una altra banda, el seu interès en clau partidista és molt evident i descarat. Segur que el càlcul és que encara podria guanyar, perquè entre el PP i el PSOE la distància no és tan gran avui com ho seria a final d’any. Però, dit això, és molt difícil de creure’s que no preveja la derrota electoral. I si la preveu, aleshores a mi la jugada em sembla molt clara. Sánchez vol menjar-se allò que se’n deia el bloc de la investidura –ja els ha fet servir i els tracta com un mocador de paper. Vol que els vots de Podem, de Sumar, d’Esquerra, de Compromís i companyia vagen al PSOE directament, per tenir un grup parlamentari d’oposició fort, amb unes xifres que siguen respectables, i que li permeten de travessar el desert.
Tota la xerrameca que ara desplegarà l’aparell socialista sobre aturar el feixisme, defensar l’estat del benestar o avançar cap al federalisme no serà, doncs, sinó un cínic embolcall destinat a frenar una caiguda històrica que té una interpretació inquietant per a ells, amb la mirada posada a Europa. A Andorra, però també a Itàlia, a França, a Txèquia, a Dinamarca, a Estònia, a Finlàndia, a Grècia, a Hongria, a Lituània, als Països Baixos, a Eslovàquia, a Eslovènia, a Irlanda… els socialistes ja no són un dels dos partits grans, sinó un grup marginal, que no compta a penes en la vida política. La socialdemocràcia, tal com l’hem entesa d’ençà de la meitat del segle XX, és en franca desaparició a la Unió Europea. Espanya i alguns altres pocs estats en són l’excepció, però poden deixar de ser-ho en qualsevol moment i Pedro Sánchez ho sap. Ho sap tan bé, de fet, que renuncia a la cosa que li feia més il·lusió, la presidència de torn de la Unió Europea que assumirà el primer de juliol.
Siga com siga, la decisió ho accelera tot. També pel que fa a l’independentisme català i la continuació del procés.
No se sap mai, però és evident que els catastròfics resultats d’Esquerra Republicana, combinats amb la convocatòria de les eleccions espanyoles tanquen per sempre més l’estratègia de la taula de diàleg i l’acord de la claredat. S’ha acabat aquesta ensarronada. I doncs, què ens espera?
Traspassar mecànicament els resultats de diumenge a unes eleccions al parlament espanyol és molt arriscat. Però diversos càlculs coincideixen a atorgar cap a 175 escons a la suma de PP, Vox, UPN i CC i deu escons menys al PSOE i els seus aliats, inclosa ERC. En aquesta situació –insistesc que hipotètica i que cal prendre amb precaució– podria passar ben bé que la clau de la governabilitat d’Espanya la tingués Junts, que amb els vots aconseguits diumenge passat podria arribar a obtenir fins a dotze diputats. I aleshores?
Jordi Turull va oferir ahir una candidatura independentista única a ERC i CUP per a les eleccions espanyoles. No veig fàcil que la idea prospere, però en qualsevol cas sí que és molt possible que l’independentisme en conjunt o Junts i la CUP –si tenen prou vots– siguen els qui acaben decidint si Pedro Sánchez pot ser president del govern espanyol o no.
I aleshores ací sí que hi hauria un moment clau i definitori. Tan sols en el cas, però, i aquesta és la mare dels ous, que l’independentisme haja après la lliçó del 2018 i no torne a cometre l’error de regalar els seus vots a cap partit espanyol –tant hi fa que es diga PSOE com PP. Que opte directament i amb totes les conseqüències per la confrontació –nació contra nació. Amb el bagatge del Primer d’Octubre, amb l’experiència d’aquests anys i amb les victòries de l’exili com a guia que derrotar Espanya és possible –i just a les portes de la campanya electoral sabrem una de les sentències més decisives.
Diumenge l’electorat independentista va donar una lliçó de dignitat i de llibertat posant fi a la submissió i al xantatge partidista, deixant de banda la preocupació sobre el que diran i recordant als partits que l’objectiu és assolir la independència. Ara cal veure si els partits són capaços de prendre’n nota i rectificar o si la gent els passarà per sobre. De qualsevol manera, vénen temps molt interessants. Tot s’accelera, novament.
Mes clar impossible.