Els qui et varen voler matar no sabien, Guillem, que series el símbol de la nostra vida sencera, que vint-i-cinc anys després, avui encara escriuríem cada dia el teu nom a les parets de carrers i places, que et cantaríem cançons, com si cadascuna fos un himne, que enganxaríem la teua cara en cartells i pamflets de cap a cap del país, d’aquest llarg fragment de planeta que vas estimar tant i tant, de racó a racó, de pedra a pedra, de puny a puny.

Els qui et varen matar, Guillem, no sabien res de la vida. Què vols que en sàpiguen, uns nuvis de la mort, de la rotunda llum que entra a raig pels ulls qualsevol dia d’agost a Burjassot, de la carícia que és aquella gota de pluja relliscant per la galta, els cabells xops pels carrers de València, del sabor de l’aire pur que juga amb tu allà dalt del Penyagolosa, de la música que fan les onades quan arriben de llevant. No aprecien els versos ni les imatges. No saben que la música allibera. Que els llibres ens fan grans. Que posar els dits profundament dins un cavalló, terra treballada, ens converteix en arbres, en roures delicats, amarats de flor de taronger.

Els qui et varen matar, Guillem, pensaven –són així de limitats– que amb tu mataven de nou el rector Peset i tots aquells afusellats de matinada que l’Estellés va sentir matar a Paterna, la finestra oberta fent versos mentre les descàrregues sonaven en la nit fosca de Franco. Potser es van imaginar que matant-te a tu mataven no únicament l’esperança de València, dels Països Catalans. Potser van creure’s que aquella era també una manera de matar els nostres germans del Sàhara, els zapatistes de la selva Lacandona, els estudiants turcs acampats a la plaça Taksim, els qui cada dia es juguen la vida salvant gent a les costes de Líbia, els qui s’alcen contra el feixisme a Brooklyn, els qui obren pas als refugiats en les indignes fronteres d’Hongria o allà dalt en el fred de les altes valls alpines.

Els qui et varen matar, Guillem, ens varen causar un dolor que no sé ni explicar. Que vint-i-cinc anys després encara no sé ni explicar. Que ni escrivint aquest article durant tota la meua vida no arribaria a saber explicar. Potser per això, però, tanta i tanta gent no t’hem deixat de recordar ni un sol dia ni una sola nit. I és això que no sabien els qui et varen matar: no sabien que el dolor obliga, que et lleva la por, que t’encadena fèrtilment a la memòria. La teua gent, els teus pares, tes germanes, han estat la bandera i el solc, entercs ells a viure i fer-te viure a través seu, guiant-nos sempre. Els teus amics, els teus companys, han estat i són el teu fruit més preuat: la república indestructible de la dignitat. I el teu nom, Guillem, és el símbol de la nostra vida tota. Som el que som perquè som al teu costat. Som el que som perquè vius en nosaltres.

Pensaven que matant-te ens mataven a tots. Però has de saber, Guillem, que s’equivocaven i que s’equivocaven molt. Perquè vint-i-cinc eterns anys després naixen xiquets, xiquetes que un dia descobreixen encuriosits la teua cara en un cartell, el teu nom pintat en una paret, aquell article de Gemma Pasqual que parla de tu, el llibre de Jaume Fuster que t’invoca, aquella cançó dels Obrint Pas que et fa present, la manifestació, una de tantes que crida el teu nom: ni oblit ni perdó. I quan aquests xiquets, quan aquestes xiquetes, ens demanen qui eres als qui vàrem tenir la gran sort de saber de tu mentre eres viu, aleshores els explicarem que en realitat Guillem Agulló som tots. Perquè tots som germans els uns dels altres. Perquè tots som fills de Burjassot. Perquè tots som Maulets.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb