El cantautor Roger Mas (fotografia: Oriol Bäbler).

El Parnàs és la muntanya dels poetes. I Roger Mas, el cantautor de Solsona, ens hi convida amb un nou disc, que porta precisament aquest nom (us convidem a fer-ne un tast al final de l’entrevista). Hi ha apilat unes quantes cançons amb poemes de diversos autors. Un carril central del seu ventall musical on vol que ens sentim còmodes. En aquesta entrevista, Mas explica moltes coses del disc, que considera que és ‘de maduresa’. I ho defensa. Però també ens enfilem pels camins de la política i del moment que viu Catalunya. ‘Avui callar és rendir-se’, diu amb aquesta veu seductora que gasta. No mira notícies des de la proclamació de la República, el 27 d’octubre. Segueix l’actualitat de lluny i amb retard. Li va bé, diu. I parla de la tardor catalana amb un sentiment d’orgull ben nítid. ‘M’agraden els discs que quan els escoltes pots fer volar la imaginació i tens camp per córrer’, explica. I a mi m’agraden les entrevistes que fan això mateix: fer volar la imaginació i oferir un camp per córrer.

Què implica ser solsoní?
—És veritat que els solsonins estem una mica a mig camí de dos mons. Si més no, enmig dels dos grans dialectes. Tenim aquest parlar de transició que per la gent que parla central estricte, quan sent aquestes es tancades, es pensa que parlem l’occidental. I els parlants d’occidental veuen que no parlem com ells tampoc… No som ni de la muntanya ni de la plana. Solsona és un lloc una mica estrany. Des d’on ens mirem les coses amb un altre punt de vista. És una mica melic del món. Però això passa a tot arreu. Com diu en Perejaume, és una malaltia comuna al Principat. Ens sentim una mica a cavall de dues maneres diferents de veure les coses. I als tortosins els passa encara més. En teoria són principatins, però gairebé són més valencians que res. Sempre he pensat que la capital dels Països Catalans hauria de ser Tortosa. I recuperar l’esplendor… I a sobre hi ha aigua. I això és important.

I ser català avui, què vol dir?
—Jo no el porto malament el moment aquest de desànim que hi pot haver. Perquè la demostració de dignitat d’aquesta tardor va ser memorable. Amb tots els nostres defectes, limitacions i errors. És clar que, amb violència o sense, no tenim la força. De moment. I no és qüestió de tenir la força de guanyar, sinó la d’alliberar-nos. L’1 d’octubre va ser un dels dies més feliços de la meva vida. I veure aquesta explosió i aquest desacomplexament va ser meravellós, per mi. No sé cap on pot anar ara la cosa. D’això, no en tinc ni idea. Però penso que a la llarga haurà estat bo que ens hàgim atrevit a fer l’única cosa que es podia fer sense bufetades. Tampoc no hi havia cap més opció. N’estic content.

N’esteu molt satisfet de la tardor catalana…
—Mireu, porto el símbol de l’Escala de la Vida d’en Pujols a la solapa. La primera vegada que vaig viure ser català com una cosa còmoda va ser quan vaig descobrir Francesc Pujols. Vaig veure que et pots fotre del mort i del qui el vetlla, de tu mateix, i de la condició del teu poble, sense perdre el criteri. I mantenint les conviccions i essent qui ets. És a dir, treure importància a les coses, no per menfotisme, sinó per viure amb més comoditat i tranquil·litat les conviccions pròpies. Continuar lluitant pels teus somnis i tot plegat, sense perdre-hi els nervis. En Pujols em va ensenyar que totes les contradiccions de la catalanitat i la catalanor es podien convertir en un material divertit. I això m’ho va fer molt més còmode. I aquesta tardor, això ha anat de veres. Ja no són les bromes d’en Pujols. Una demostració de dignitat.

Fotografia: Oriol Bäbler.

Potser seria bo de col·lectivitzar aquesta actitud perquè hi ha gent que hi pateix molt…
—És que és normal. Caldria parlar de com es va administrar la il·lusió de la gent… Però això és una qüestió més complicada que no m’atreveixo a tractar. Jo sóc una mica cínic i descregut per naturalesa. I he patit poc el desànim. Vaig ser feliç de la demostració de dignitat. Però no em vaig arribar a creure que poguéssim sortir-nos-en de veritat. Això no és bo ni dolent, però ja estava preparat pel desànim. Com a poble tenim els collons pelats de perdre. Estem molt més preparats per a administrar derrotes que no per a assolir victòries. Així és una mica com ho veig.

Us hem demanat per l’ésser solsoní i per l’ésser català. Què més sou?
—Què més sóc? Cantautor català. I ja està.

Què hi trobarem al Parnàs?
—Feia molt de temps que tenia alguns poemes musicats, alguns altres que he anat fent en el curs dels anys i uns altres que he musicat expressament per a aquest disc. Feia molt de temps que tenia ganes de fer un disc amb lletres d’altri. Que no hi hagués cap lletra meva. Una mica a les Tel·lúriques això ja passava, però es concentrava sobretot en Verdaguer. No recordo que hi hagués cap més poeta. En canvi, aquest és una sopa de poetes. Es diu Parnàs perquè és aquesta muntanya grega, la pàtria de les muses, i perquè s’ha fet servir per definir grups de poetes. Em va semblar que era un bon nom. Hi trobareu poetes més coneguts, com Maragall o Espriu, fins a poetes més joves com en Toni Gol i Roca i l’Amadeu Vidal i Bonafont, que m’agraden molt i voldria contribuir que més gent els descobrís.

Un ‘disc de maduresa’… Què vol dir això?
—Jo crec que sí que és un disc de maduresa. Perquè he fet moltes bandades. Ja m’agrada. Vaig fer Mística domèstica, amb cançons pop-rock, i Les cançons tel·lúriques, que és un disc de músiques del món o de cançó mediterrània… Després vaig fer A la casa d’enlloc, que tornava al pop-rock, i després obria una nova via amb la Cobla Sant Jordi, que érem quinze a l’escenari. I després vaig fer un disc jo sol amb veu i guitarra per recuperar la intimitat, Irredempt. Aquesta vegada he anat a buscar un espai de comoditat.

Un carril central…
—Sí. Era important per mi que aquest disc fos molt fàcil d’escoltar. Que fos molt còmode. Molt agradable i sense estridències. Als meus primers discs hi havia moments que com a autor i com a intèrpret tibava la màniga de l’espectador per dir ‘escolta, escolta què he fet’. Volia que en aquest disc no hi hagués res d’això. Això que diré pot semblar que va contra el disc, però per mi no hi va. M’agradaria que fos un disc per a poder escoltar de fons en un sopar d’amics.

Fotografia: Oriol Bäbler.

Apa!
—Sí. Que sonés de fons sense escoltar-lo i que no molestés. I en aquell moment que t’avorreixes de la conversa del sopar, puguis fer veure que escoltes els amics mentre escoltes la música. I tot s’entengui perfectament encara que estigui fluix i en puguis gaudir. Que passés bé de principi a final. Un disc clàssic de cantautor. No volia anar a descobrir res, precisament. Volia fer les coses ben fetes i que quedessin rodones i sense aspror. Això és un valor, també. Potser s’hi poden trobar novetats, no dic que no. Però a vegades no valorem prou els treballs ben polits i estem massa pendents de la novetat i la sorpresa. En qualsevol cas, això és el que necessitava personalment. I també he escoltat el meu públic als concerts. Cada disc ha estat diferent i m’he adonat que el públic em permet les exploracions del pop-rock, però que li agrada més, i es veu més content, com més cantautor sóc. Si el públic valora més aquesta faceta meva, jo m’hi sento comodíssim i ho passo bomba. No em costa gens de fer-ho així.

Sean Magee, dels Abbey Road Studios, ha dit que feia molt de temps que no escoltava un disc amb una sonoritat tan interessant. És un bon aval, oi?
—Això em van dir. Aquesta vegada no vaig poder anar a fer el mastering per qüestions d’agenda. Hi vaig enviar el tècnic i l’editor del disc, que és la meva mà dreta com a músic. I em va dir que havia dit això. Fa il·lusió que ho digui un personatge que ha treballat en tants discs i que té un Grammy per les remasteritzacions de tota la discografia dels Beatles. Suposo que ell volia dir que la immensa majoria dels discs que li arriben són amb formació de baix, bateria i guitarra elèctrica. I això limita una mica. Per a un italià, el disc potser no seria tan sorprenent. Però per a un anglès, aquesta sonoritat deu ser més interessant. Li va agradar molt que no hi hagués percussió, i també li va agradar la feina de la Míriam Encinas Laffitte, que és un fitxatge estrella.

Hi aporta sons molt suggeridors…
—Volia una persona que toqués diversos instruments i que pogués fer melodies. La Míriam ha fet un treball esplèndid. Toca instruments de música antiga europea i tradicions orientals. Té un bon gust terrible. I ens ofereix uns panorames de cop fantàstics. Ens ha ajudat a donar profunditat i paisatge. M’agraden els discs que quan els escoltes pots fer volar la imaginació i tens camp per córrer. La Míriam ens ha donat aquesta possibilitat.

Els primers d’escoltar-lo en directe seran els membres del govern a l’exili, a Brussel·les?
—Sí, divendres. No sé si encara seran govern aquest divendres. És que no miro les notícies des del 27 d’octubre, el dia de la proclamació de la República. Llegia diaris, mirava les notícies, dels mitjans de la meva corda i els de l’altra punta.

Heu deixat de seguir l’actualitat des de la proclamació de la República?
—Sí.

No sabeu si tenim la República o no?
—Rebo missatges d’amics, i he estat a llocs que hi havia una tele encesa. Per tant, alguna cosa m’ha anat arribant. M’assabento de les coses amb retard. Això ha anat així. No tinc la necessitat d’estar al corrent cada minut. Estic millor així. Em quedo amb les coses bones. I aquesta tardor va ser una cosa estupenda. I a mi, això, no m’ho pren ningú. Em quedo amb l’1 d’octubre. Amb els pobles. Em vaig llevar a Olesa i vaig pujar a Solsona. Vaig mirar de votar. I veia els pagesets d’Unió de tota la vida fent pinya amb el cupaire de torn. Això ho vaig trobar… Una germanor… Això.

El concert de Brussel·les és un gest volgut que feu?
—És decisió meva. El problema és que a Soto del Real i a Estremera no els puc ni enviar el disc. No poden rebre’l. Si vull que puguin escoltar-ne alguna cançó, hauré de buscar-me una entrevista a Ràdio 3. Que es veu que la ràdio i la tele sí que les poden escoltar. Potser a la biblioteca poden escoltar música.

Fotografia: Oriol Bäbler.

Deuen pensar que la música és massa perillosa?
—No ho sé… no ho sé… No m’ho acabo de creure. Em sembla una cosa ben innocent, enviar un disc. Perquè es distraguessin una estona. Ho hem intentat i es veu que no pot ser. Brussel·les era un gest que jo volia fer. Hi ha dos membres del govern a la presó i cinc més a l’exili, i per mi són el govern. Jo no reconec la seva destitució fins que el parlament hagi decidit el contrari. La situació seva, a l’exili, és molt difícil. Es deuen sentir molt sols, suposo.

«El jutge li digué: ‘Bona dona em sap greu, no hi haurà clemència. I ara marxeu, res no hi podeu fer, la llei ha dictat sentència.’» L’adaptació de la cançó anglesa Jordi…
—Ha estat una casualitat absoluta. Entenc que hi hagi gent que s’ho hagi pogut prendre d’aquesta manera pel títol i la lletra. I que hi hagi pogut trobar la relació. Però la veritat és que és una cançó que fa molts i molts anys que tenia pendent de fer i que fa anys que en treballava l’adaptació perquè hi tenia moltes dificultats. Ha coincidit que l’he tret ara i que els Jordis són a la presó i la lletra diu això que diu. És inevitable pensar en la situació actual quan l’escoltes. És una cançó molt bonica. Sempre m’ha agradat molt. Té dues-centes versions originals en anglès. És una cançó molt antiga amb versions escoceses, angleses… i el text canvia i la història, també.

I els cantautors quin paper heu de fer ara que ens volen callats i sotmesos?
—Sempre he volgut ser un cantautor… Abans de la transició els cantautors es van trobar obligats a fer un paper polític. No hi havia democràcia ni llibertat d’expressió. Amb l’art es podia esquivar la censura. Amb una cançó, fent una mica el poeta, s’hi van veure obligats. Es va associar molt la idea del cantautor amb la protesta i la política. De fet, d’aquella època m’interessaven més en Pau Riba i en Sisa, que també tenien una opinió política i transmetien una ideologia, però no feien cançó protesta. I sempre m’havia agradat més. Respecto molt qui fa cançó protesta i política. Hi ha moltes cançons d’aquesta mena que m’agraden molt. Però jo sempre ho he volgut evitar. Entre més raons, perquè alguna vegada que ho he intentat he vist que no me’n sortia. Això també hi ajuda. A vegades dic que ho evito, però també he de dir que, quan ho he provat, m’ha sortit una cosa que m’ha semblat que no podia defensar gaire bé.

El moment actual no deixa gaire marge per a callar…
—En el moment que han ficat els Jordis a la presó, això canvia completament. Ja no es pot callar més. Ara hi ha massa coses. No puc fer com si res. Ara són massa coses que passen. I callar contribueix a la normalització d’una situació de regressió absoluta. I potser és lògic que ens hi anem acostumant, perquè passa de veritat i no és cosa d’un dia. Però una cosa és acostumar-s’hi i l’altra és rendir-se. I callar és com rendir-se. Les persones que tenim un petit altaveu tenim l’obligació de defensar coses que fa poc donàvem per descomptades. Hi ha massa gent que encara no ho veu. Si no, això no podria passar. Quatre persones a la presó, unes quantes que no poden tornar. Allò del Valtònyc, els d’Altsasu… la llista és massa llarga. Contra això no es pot callar ni aclucar-se d’ulls.

Fotografia d’Oriol Bäbler

 

El videoclip de la cançó que obre el disc, Jordi, amb Roger Mas i Núria Graham:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb