Al Palau de la Música Catalana, Raimon hi ha cantat més de cinquanta vegades. És l’escenari on s’ha presentat més vegades davant el seu públic. Des d’aquell dia del 1961 en què es va atrevir a cantar ‘Al vent’ a Casa Pedro, a València, fins a la nit d’avui, ha fet milers de recitals en escenaris de tota mena, no únicament d’un cap a l’altre del país sinó per tot el món, des d’Argentina i Xile fins al Japó passant pels Estats Units. Al Palau, va fer-hi el primer recital el gener del 1967. Avui hi farà l’últim.

De fet, aquest d’avui serà el darrer d’una sèrie de dotze recitals que han omplert el Palau, literalment, cada cap de setmana. Podria haver omplert un Sant Jordi o qualsevol altre pavelló amb les vint-i-cinc mil persones que hi han assistit, sumant totes les nits, però Raimon volia un espai de dimensions humanes per a cantar i uns preus que no pogueren fer enrere ningú que volgués anar a escoltar-lo per darrera vegada. Avui, TV3 retransmetrà per televisió i per internet el darrer dels recitals perquè l’adéu puga arribar com més lluny millor.

Raimon sempre ha fet el que ha volgut, excepte quan la censura i la repressió ho han impedit. Però, així i tot, el seu fort caràcter i la seua enorme personalitat sempre s’han imposat. Ell canta el que vol, explica el que vol i sempre decideix d’acord amb el seu criteri. Fer una sèrie de recitals de comiat quan has posat al carrer cinquanta discos (que ara es poden trobar també a l’Spotify i l’iTunes) implica una evident dificultat de selecció de les peces que oferiràs. Quines deixes fora?

Potser, per això, el cantant va decidir de preparar un recital panoràmic però obert a la incorporació de petits matisos en cadascun dels concerts, justificant-los, si cal, per episodis concrets; com anit, quan va cantar ‘País Basc’ perquè hi havia gent vinguda de Bilbao. Raimon és un home que ha cantat tants registres diferents que cosir-los és un exercici difícil. Però ho aconsegueix amb nota quan veus i escoltes com va passant de les cançons més modernes a les més antigues, dels clàssics valencians a totes les cançons per a l’Annalisa (inclosa una nova i sorprenent ‘Napolitana’), dels cants de lluita i reivindicació a Salvador Espriu.

Acompanyat d’un quartet de músics eficaç, Raimon canta la majoria de les cançons sense guitarra, dirigint el quartet a estones amb un balanceig de les mans que puntua, de manera especial, el final de cada cançó. Canta de memòria i sense papers, com sempre li ha agradat, manant sobre l’escenari. Però quan, de sobte, agafa la guitarra i posa el peu sobre la cadira, en aquell seu gest tan icònic, la tensió puja graus i més graus en la sala. La gent espera i aplaudeix les cançons més emblemàtiques, des del ‘Jo vinc d’un silenci’ que fa trencar les mans de tant d’aplaudir fins a ‘Com un puny’, possiblement la cançó d’amor més bella que s’haja escrit mai en català i que, anit, els espectadors del concert vam seguir gairebé contenint la respiració.

El concert és de Raimon, és clar, però una part de l’espectacle està en la gent. Per l’evident presència d’una barreja molt suggestiva de gent de totes les edats. Per als uns, Raimon és tota la seua vida. Alguns podem explicar on érem quan vam escoltar ‘La nit’ per primera vegada o a qui vam conèixer en aquell concert on ‘Veles e Vents’ va ser tan especial. Per als altres, serà l’única oportunitat que tindran, per edat, d’escoltar en directe un mite amb majúscules, del qual han sentit a parlar des que eren petits, en tantes i tantes cases. En qualsevol cultura del món, pocs reconeixements hi ha més importants que la patrimonialització d’un nom propi, quan no et discuteix ningú, per exemple, que Raimon a seques vol dir Raimon.

Entre el públic hi ha, però i per damunt de tot, reverència i agraïment. Reverència que s’expressa en detalls petits però vistosos. Quanta gent es fa fotos davant el cartell que anuncia els recitals a l’entrada del Palau! Quanta gent hi ha que desobeeix les consignes de la megafonia i enregistra tot el que pot. Quins aplaudiments en reconèixer les primeres notes del ‘T’he conegut sempre igual’! Quina complicitat en escoltar l”Elogi dels diners’ d’Anselm Turmeda, reconvertit en una crítica al capitalisme salvatge dels nostres dies!

I l’agraïment, un agraïment que es fa palpable en forma d’aplaudiments cada vegada més torrencials. Quan es retira de l’escenari i torna per empalmar en bisos les seues cançons més emblemàtiques, hi ha espectadors que ja no saben si seure o quedar-se dempeus aplaudint-ho tot i tota l’estona. Tant, que Raimon ahir va haver d’acabar el recital demanant pietat al públic, demanant-los que li permeteren de conservar encara la seua prodigiosa veu per al recital d’avui. Si no ho hagués fet, encara cantaria a hores d’ara.

Aquests dies, Raimon ha repetit una vegada i una altra que ell no pot emocionar-se perquè és ell qui ha d’emocionar els assistents als concerts, i que això li requeria una enorme concentració. No sé si els músics s’emocionen o no, però si ho fan, Raimon deu ser l’únic no emocionat del recinte. Perquè entre el públic, la sensació que el cantant de Xàtiva ens ha escrit la nostra pròpia història porta a llavis tremolosos, a mirades d’enyor, a plors dolços o amargs, segons el relat i les circumstàncies personals, a somriures còmplices, a mans entrellaçades. Emociona què canta Raimon i emociona què és Raimon. Emociona tot el que ha significat, la seua coherència, la seua qualitat, el seu accent, la seua obra.

Ara ens queda una última nit, només. La d’avui, diumenge, 28 de maig de 2017. Ahir, quan va acabar el concert, es va veure Raimon enfilant amb la guitarra penjada a l’esquena el camí de casa, en companyia d’Annalisa. Caminaven a poc a poc, amb un somriure dibuixat als llavis. Ho deuen haver fet moltes nits en la seua vida, però costa d’imaginar que avui puga ser només una nit més. Perquè serà l’última d’un Raimon que ha lluitat durant dècades contra els uns i contra els altres per mantenir la seua dignitat de cantant i de persona, la dignitat d’aquest ofici pel qual el país de Xàtiva i Arenys de Mar, el país de Gandia i Barcelona, el de València i Xàbia li deurà per sempre respecte i admiració.

 

Més informació:

+Els 75 anys de Raimon, la vida i la vena contestatària
He mirat aquesta terra: com s’ha fet l’escultura de Raimon a Xàtiva
Raimon, comiat entre els orígens i la identitat i el públic valencià que trenca el silenci
De Casa Pedro als dotze Palaus de Raimon, o com ‘finire in bellezza’
Els 75 anys de Raimon, la vida i la vena contestatària
Raimon torna a Xàtiva: ‘Ja era hora!’
L’històric i emocionant discurs de Raimon en rebre l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana
Raimon: ‘Els arguments, els tenen els independentistes’
Raimon: reportatges, entrevistes, articles…

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb