25.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 25.01.2023 - 21:50
L’editorial de dilluns, sobre l’algorisme de Google que mata el català, ha tingut un ressò extraordinari. Dilluns mateix Maarten de Jongh i més lectors i subscriptors van emprendre una campanya a les xarxes socials per exigir l’atenció de l’empresa californiana, una campanya que ha tingut una visibilitat tan potent que ha acabat fent-la reaccionar amb una contundència i una claredat com no ho havia fet mai. Al compte de @searchliaison, Google deia ahir: “Entenem la preocupació dels que busqueu resultats en una llengua concreta. És una de les nostres prioritats i continuem investigant solucions, tot i que requereix temps assegurar-se que funcionin de manera perfecta…” És un primer pas important, tot i que ara cal que el problema es resolga tan de pressa com siga possible i seguir de prop quins passos fan. Mentrestant, però, no puc fer res més que felicitar tothom per la reacció. En aquell editorial recordava que Manuel de Pedrolo ens va ensenyar que protestar sempre és efectiu i ací en tenim una altra prova, per si calia. D’això i del fet que la gent hi és i no està disposada a rendir-se davant res ni ningú.
Però avui m’agradaria portar el debat una mica més enllà, perquè crec que els fets ens obliguen a pensar, amb una certa urgència, sobre coses que no poden ser tapades per l’anècdota.
És evident que aquest incident ens ensenya que la globalització és a les nostres butxaques i té un impacte directe en la vida diària dels catalanoparlants. I, en conseqüència, crec que no podem continuar parlant de la globalització com d’una cosa aliena que ens arriba des de l’estranger ni fer una aproximació purament comercial al problema –pensant-nos que Google, Amazon, Apple, Netflix o Microsoft són empreses i prou. Perquè la realitat és que aquestes empreses (hi ha qui en diu “empreses-estat”) tenen el control de bona part de la vida pública del país i, per tant, de la nostra sobirania com a nació. Alhora penetren en la nostra vida privada amb una força i una influència mai no vistes.
En aquell editorial parlava, com un exemple remarcable i a seguir, de l’ambaixada davant el món digital creada ja fa anys per Dinamarca (ací en teniu la web), una ambaixada que, per les notícies que en tinc, continua essent l’única del món i que ara ha obert oficina també a la Xina. La importància d’aquesta decisió és que els danesos s’han identificat davant aquestes empreses tan poderoses i han fet saber que ells tenen veu pròpia sobre aquest àmbit i volen defensar les seues posicions. Posicions culturals, però també democràtiques, de respecte als drets personals, com ara el d’intimitat i el de model de vida. Que no és tan sols la llengua que es troba amenaçada avui.
Hauria de ser una prioritat, doncs, que els catalanoparlants tinguéssem una veu autoritzada que ens representàs allà on hi ha en joc bona part del model de vida de les nostres societats. Lamentablement, aquesta crisi de l’algorisme de Google, igual com ha servit per a constatar això, ha servit per a comprovar el ritme lentíssim, paquidèrmic, de reacció de les institucions i organitzacions del país. I la divisió i la incomunicació entre les unes i les altres. Els primers tocs d’alerta vénen del setembre de l’any passat. Al desembre va pujar el to de la preocupació. I ara ha estat la gent que ha posat el problema sobre la taula. Aquest país nostre que va ser capaç d’enlluernar el món amb la creació del domini .cat ara sembla aixafat per la burocràcia i incapaç de ser creatiu.
A mi no em correspon de dir com s’ha de fer tot això. Però sí que crec que he de dir que el català ha de ser un interlocutor en el món global i també que, com a societat, cal que vegem la necessitat de revisar a fons la manera com entenem la nostra llengua. Perquè el català avui és una llengua global –car avui les llengües ja no són globals pel territori que ocupen, sinó segons si tenen o no tenen les eines de la globalització. I això imposa entendre-la d’una manera nova i diferent.
Ens cal, per tant, urgentment, bastir un discurs nou sobre la llengua. Un discurs no tan sols adaptat a la globalització, sinó que partesca de la globalització. I al mateix temps és urgent de construir aquesta veu comuna, no regional ni regionalitzada, ni subordinada, que servesca d’interlocutor davant aquests gegants que tant ens condicionen la vida. I que siga reconeguda per ells. De moment, ací tenim la gent, fantàstica com sempre, i això és molt, moltíssim, segurament la cosa més important de totes. Però no saber qui parla en nom del català en el món global ni saber quin és el paper de la nostra llengua en aquest nou entorn és un perill flagrant que no podem negligir molt de temps més.
La nostra feina és ajudar els lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim. Ho fem gràcies al suport dels subscriptors, i per això us demanem que us en feu. Gràcies per ajudar-nos.
Cal treure el cap de baix de l’ala i de demanar perdó per existir. Els catalanoparlants no som millors que ningú; però tampoc pitjors. I en efecte. La nostra burocràcia és molt ineficient. Per a quasi tot, jo crec que també és prescindible. I més ara, que es poden establir tota mena de contactes amb molts pocs intermediaris.