Fa aproximadament quinze anys que vaig adquirir el costum de fer conferències. Per a mi són un exercici de verificació periodística. Intente convertir-les en una tertúlia perquè això em serveix per a extreure molta informació dels assistents. Alguns col·legues s’estimen més dinar i sopar amb polítics, però a mi m’enriqueix berenar amb gent. És cert que una cosa no priva l’altra, però la meua experiència és aquesta i és d’aquesta experiència que trec conclusions que després plasme en aquest editorial. Com ho faré avui.

Aquestes darreres setmanes he estat en llocs tan diversos com Palma, Cerdanyola, Molins de Rei, Terrassa, Argentona, Perpinyà i Vidreres. I ningú, mai, ni una sola vegada, enmig de tertúlies que tocaven tota mena de qüestions, principalment polítiques, no m’ha parlat, no m’ha comentat, no m’ha demanat què passava amb el pressupost de la Generalitat de Catalunya. O si podria ser molt important o no l’aprovació d’aquest pressupost, fos per al procés d’independència o fos per al dia a dia de la governació del país.

És lògic que algú puga dir que això no vol dir res més que aquests temes no interessaven els assistents. En vista dels mesuraments que tenim a VilaWeb, tampoc no interessen prou els lectors d’aquest diari, que són un univers ben representatiu del país. I, siga com siga, àdhuc diria que un simple observador de la realitat del Principat convindria fàcilment que en general no s’observa cap gran entusiasme ni cap gran emoció per l’aprovació o la no-aprovació del pressupost català. Ni de l’espanyol tampoc, he de dir. Ni del valencià, però en aquest cas és més comprensible, perquè el govern té els vots necessaris per a impulsar-lo.

En canvi, és coneguda aquella definició, encertada, que diu que el pressupost és allà on la política es fa concreta. Aprovar-lo, sens dubte, és la principal decisió que es pren en un any normal. Què hem d’entendre què significa, doncs, aquest constatable desinterès sobre què passe?

La pèrdua de credibilitat

És obvi que hi ha una enorme pèrdua de credibilitat de la política, concretament de la capacitat que la política arregle la vida diària. La crisi de la covid ha estat un pas enrere enorme. Combatre el coronavirus no era una tasca fàcil, però s’ha fet pitjor que no s’hauria pogut preveure, en termes generals. Del punt de vista de la salut, 33.529 morts fins avui al nostre país i més de cinc milions al món no deixen espai per a dir que s’haja fet res bé. Res. I del punt de vista social, tampoc, perquè la crisi social i econòmica que vivim és devastadora. Com explica bé el sociòleg francès François Dubet, la llarga tendència a la reducció de les desigualtats que havia durat decennis ara s’ha estroncat i s’ha creat una casta dels superrics, però alhora s’ha fet miquetes l’estructuració diguem-ne coherent d’aquestes desigualtats, cosa que fa embogir la gent. Abans si tenies estudis i una professió i vivies a la ciutat no podies ser pobre; avui pots ser-ho perfectament.

El cas és que si el març del 2020 tothom reconeixia que calia un reinici complet del sistema capitalista, avui ja no en parla ningú i ens trobem més indefensos que mai, deixats de la mà de Déu al davant d’una autèntica piconadora que va devastant les estructures socials en què confiàvem, que ens havien fet ser això que som. La política s’hi mostra incapaç. Purament i simplement.

I a Catalunya, pitjor encara

I això, que passa a tot el món, té un correlat encara pitjor al Principat de Catalunya. Perquè ací, al descrèdit de la política, s’hi afegeix el descrèdit de l’instrument amb què es fa política: la comunitat autònoma, l’ens autonòmic dins la constitució espanyola.

Entre el 2015 i el 2017, gràcies a Junts pel Sí i la CUP, la Generalitat es va abocar a un ambiciós programa de reforma social que era una espècie d’avançament dels canvis que comptàvem que arribarien amb la independència. I l’estat espanyol els va desmuntar d’un en un, bo i demostrant precisament que amb l’autonomia no es podia arribar a millorar res.

Perquè no és que desmuntassen les lleis de transitorietat. És que van desmuntar, també –i amb el Constitucional espanyol d’ariet–, un codi de consum renovador de les males pràctiques de les grans empreses, un decret llei contra la pobresa energètica, una llei d’imposts als habitatges buits, una llei d’igualtat efectiva entre homes i dones, una llei d’emergència residencial que aturava els desnonaments, una llei de voluntats digitals, una llei contra el canvi climàtic… Caram, si el Constitucional espanyol fins i tot va intervenir per a censurar una llei que permetia fer de Medinyà un municipi independent!

I aquesta llarga llista, en definitiva, explica dues coses. La primera, que a Catalunya hi ha un consens social ampli, inexistent a Espanya, que reclama grans avanços col·lectius que seran fàcils d’assolir quan el Principat obtinga les eines que necessita per a prosperar: una república independent. I la segona és l’altra cara de la primera: que no hi ha cap manera d’avançar en aquests grans consensos socials sense la independència, diguen què diguen els demagogs de l’esquerreta espanyola.

Amb l’autonomia el marge de millora social és minúscul, per no dir del tot inexistent. I, cosa més important: la gent ja ho sap, ja ho ha entès, ja ho ha comprovat. Per això tan poca gent se sent motivada per què es puga aconseguir amb un pressupost o amb qualsevol acció de govern limitada per la constitució espanyola.

I si, al damunt, els partits es dediquen a fer jugadetes de criatura entre ells, ja m’explicareu…

 

Només a VilaWeb

Avui us oferim, entre més coses, una nova Història de VilaWeb: “18 boscs dels Països Catalans per a gaudir-ne a la tardor“. Aquest treball espectacular de Marina Altur, que també podeu llegir i guardar en el format pdf a VilaWeb Paper, forma part de “Divuit, la Guia VilaWeb dels Països Catalans”, un projecte en què ja us hem ofert 18 vies verdes, 18 rutes de muntanya, 18 llocs i 18 platges.

La fotografia

Aquest cap de setmana s’ha fet el sisè congrés de la Intersindical Valenciana, congrés que ha significat l’adeu a la direcció de Vicent Maurí. Vicent ha estat una veu irreemplaçable per al País Valencià durant aquestes darreres dècades, no tan sols en l’àmbit sindical, sinó en tota mena de lluites. Per sort ha deixat clar que no pensa deixar de ser-ho.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.