20.06.2025 - 21:40
A la Gran Via de les Corts Catalanes, a tocar de la plaça de la Universitat, comença la història de l’orxateria la Valenciana, l’any 1910. María Planelles i Francisco Cortés, besavis dels actuals propietaris, venien a Barcelona del seu poble, Xixona, cada any a vendre el torró que feien ells mateixos. Per poder guardar tot el producte que portaven, van llogar el local que fa xamfrà entre la Gran Via i el carrer d’Aribau. Durant els primers anys, allò va ser solament un magatzem, fins que la parella, pensant en com ampliar la temporada més enllà de l’hivern i els torrons, va començar a preparar i servir orxata i gelat en aquell gran establiment que tenia taules a dins i una gran terrassa que fins l’any 2000 va ser molt gaudida pels barcelonins i els turistes que, d’ençà dels Jocs Olímpics, havien descobert els atractius d’aquesta ciutat.
Severino Cortés Planelles i Rafaela Oncina van ser la segona generació, i Severino Cortés Oncina i Eliane Verdú la tercera, que van continuar amb la mateixa tradició: portar torró de Xixona i elaborar orxata i gelat com ho feien els seus avantpassats.
Amb el canvi de segle, van deixar el local de lloguer a la cantonada de la Gran Via amb Aribau, i van adquirir-ne un al número 16 del carrer d’Aribau, on la seva reputada orxata continua delectant avui clients que ja són besnets, alguns, dels primers consumidors que va descobrir el gust per aquesta beguda autènticament natural.
Al capdavant de l’orxateria la Valenciana ha estat sempre Severino Cortés Verdú. Ell mateix ens explica que el secret de la seva orxata és la matèria primera, la xufa d’Alboraia. I què té, Alboraia, que dóna tan bones xufes? “És el seu microclima, la brisa marina sobre els camps de xufes i els minerals, el ferro i el potassi de la terra, més la salubritat, la temperatura, la humitat i el sol fan que aquest tubercle que hauria pogut quedar només com a menjar per al bestiar, sigui tan bo per a fer l’orxata.”
En un petit article d’homenatge al diari que van preparar amb la història de la família i dels seus productes, amb motiu dels cent anys de la Valenciana (l’any 2010), explicaven que l’orxata és una beguda d’origen sudanès i que els egipcis també en consumien, perquè se’n va trobar als sarcòfags. Els perses i els àrabs n’esmentaven les virtuts desinfectants i digestives i el País Valencià n’és el principal productor d’Europa.
DO Xufa de València
L’orxata és un producte amb denominació d’origen i és el Consell Regulador DO Xufa de València que vetlla per la seva qualitat i assegura la procedència de les xufes amb les quals és feta. D’aquesta beguda altament energètica i nutritiva també es diu que té propietats beneficioses per al sistema cardiovascular semblants a les de l’oli d’oliva. També és molt rica en minerals i baixa en sodi i, per tant, apta per a hipertensos. A l’estiu calma la set i, si es pren sense sucre, té molt poques calories.
Precisament, Cortés ens explica que molts clients que volen prendre’n sense sucre, o haurien de fer-ho, comencen barrejant-ne mig got amb sucre i mig, sense, i a poc a poc en van demanant més quantitat de la que no porta sucre i, quan arriben a zero sucres, ja no tornen enrere. De fet, com passa quan es menja sense sal, el veritable sabor i tota l’essència dels aliments, en aquest cas la xufa, afloren com no ho poden fer si s’hi afegeix sucre, o sal.
A la Valenciana –comenta Cortés– la versió d’orxata que més serveixen és tota sola, tant per a prendre a l’orxateria, o per a endur-se’n a granel. “Però també en preparem amb gelat, amb cafè, batuda o amb gelat batut. I tant el cafè fred amb orxata com el granissat de llimona amb orxata també agraden molt.”
Severino Cortés és el gran dels quatre germans de la quarta generació d’artesans hereus de la Valenciana. En Guillermo, l’Ana i en Carlos són a la botiga Parami, al carrer de la Diputació, 204, on hi ha l’obrador d’orxata, de gelats fets amb llet fresca, i totes les elaboracions de pa i pastisseria que preparen, entre les quals hi ha els fartons fets amb oli d’oliva per a sucar a l’orxata, i la mona de Pasqua alacantina, un pa cremat amb ou dur a sobre coneguda com la tonya. Però aquest comerç de l’Eixample també és molt conegut per la seva gran venda de fruits secs del País Valencià, envasats i a granel, torrons xixonencs i tot allò que es precisa per a fer pastissos.
A l’orxateria la Valenciana –diu Cortés– també hi ha una gran part de clientela que, generació en generació, “segueix la tradició de venir a comprar els torrons i, de pas, prendre una orxata, o una xocolata calenta, que a l’hivern ve molt de gust”.
Tan sols tanquen el dia de Nadal i de Cap d’Any, i els dies festius de la Setmana Santa. La resta de l’any, una dotzena de treballadors s’organitzen els horaris els set dies de la setmana perquè aquesta emblemàtica orxateria del carrer d’Aribau no pari mai de servir orxata. Un mes de juliol poden arribar a vendre’n 400 litres diaris, entre la que els clients prenen a l’orxateria, amb prou taules en els 300 metres quadrats de l’establiment, i la que s’enduen per a beure a casa. A l’hivern, entre 100 litres i 150 també els despatxen.
Mig segle d’orxater
Severino Cortés s’ha passat més de mitja vida en aquest comerç especialitzat en orxata, fins i tot hi va fer la comunió. Ja a setze anys va començar a treballar-hi els estius, quan encara eren a la Gran Via, i fa tot just un parell de mesos que s’acaba de jubilar. Han estat quaranta-nou anys que ara requereixen una adaptació progressiva a una vida fora de l’orxateria. “El que més costa és no tenir el contacte amb el públic. Alguns clients vénen cada dia o cada setmana”, diu. I, pensant en aquest prop de mig segle a l’orxateria, expressa: “Em quedo amb el fet que el nostre èxit ha estat aconseguir que les quatre generacions hàgim pogut viure d’un mateix negoci, donant un producte que saps que és de qualitat i que en tants anys no hem deixat que en perdi. Hem satisfet molta gent amb sabors especials i genuïns d’aquí, mantenint una tradició.”
És tradició i és un vincle amb la terra d’origen, que dóna sentit a la vida pagesa dels conreadors d’aquestes xufes de tanta qualitat al poble d’Alboraia. La xufa es cull al novembre i es fa assecar, abans de viatjar a Barcelona. Ací, detalla Cortés, s’ha de macerar vint-i-quatre hores en remull, després es tritura amb aigua i es cola. I la que porta sucre es barreja amb el sucre i es torna a tamisar. Això cada dia, puntualitza, perquè no porta cap conservant, és tot xufa, aigua i, si es vol, sucre.
La cinquena generació –nou néts– ja comença a donar un cop de mà durant les vacances d’estudis. Són tots hereus d’una firma, la Valenciana, el llegat que els besavis de Xixona van començar a construir fa cent quinze anys. L’orxata, com els torrons i el gelat, són ben instaurats en l’ADN dels Cortés, que suma l’origen d’aquesta artesania per banda de pare i mare. “Per part del nostre pare, els besavis eren de Xixona i feien torró i orxata i tot això ho van portar a Barcelona. I, per part de mare, els nostres avantpassats van fer el mateix a Orà (Algèria), que era colònia francesa”, explica el besnet Severino Cortés. Li havien explicat que a Orà es parlava català perquè la meitat de la gent era vinguda del País Valencià. L’avi de Cortés hi va muntar una fàbrica de gelats.
També ens conta com va néixer la tradició de fer gelat a Xixona. “A Xixona tenim la muntanya de la Carrasqueta, que és a una mica més de mil dos-cents metres d’altitud, que era plena de pous de neu amb la qual es feia gel. I aquell gel, barrejat amb llet, feia que sortís més a compte de vendre.”
Orxata tot l’any
Ara, de gelateries, la ciutat de Barcelona n’és plena, i de gelats se’n menja tot l’any, però Cortés recorda bé que quan ell va començar era costum de menjar-ne solament a l’estiu. L’orxata, en canvi, ve de gust tot l’any. Si no, que ho demanin als professors i gent de l’administració de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. “Vivim molt de la universitat, sobretot del professorat i la gent d’administració, per als qui sovint fem càterings”, exposa.
L’altre veí que va ajudar a fer gran el negoci va ser els cinemes Aribau. Es van inaugurar l’any 1962, amb la projecció del film West Side Story, que va estar a la cartellera gairebé dos anys.
De fet, aquesta orxateria és un dels comerços testimoni de primera línia de la vida a la ciutat. La nevada del 1962, el pare de Cortés la va filmar amb una càmera de vídeo, i en les imatges es veia gent baixant amb esquís pel carrer d’Aribau, i amb prou feines quatre cotxes als carrers. “Teníem una terrassa emblemàtica on els clients passaven moltes estones mirant passar la gent”, recorda aquest orxater de raça. Ha heretat nom i ofici dels Severinos que el van precedir. “Som, a més, nascuts cada trenta anys rodons, el 1900, l’avi, el 1930, el pare, i el 1960, jo.” Entre got i got, en aquest darrer mig segle, a l’orxateria s’han viscut de ben a prop les manifestacions a la Gran Via, amb els grisos actuant. També vivències més agradables, com les parelles que s’han conegut o han festejat a l’orxateria, i tota la gent que encara avui hi entra explicant que els seus avis ja hi anaven, o gent que se’n va anar de la ciutat i quan hi torna, passa a fer una orxata com acostumava a fer quan vivia més a prop. Ara serà ell qui, de tant en tant, hi tornarà per seure a prendre una orxata sense poder evitar que per la ment li passin, sense aturador, tants records viscuts a la seva orxateria, que continuarà funcionant com fins ara, amb els mateixos treballadors, sota la responsabilitat dels germans de Cortés.
