La trajectòria de Núria Bacardit (Manresa, 1970) està lligada a TV3 d’ençà de fa més de vint anys. Ha presentat telenotícies, ha fet de redactora i aquests darrers anys és la corresponsal a la Catalunya Central. El seu rostre, per tant, és ben familiar per als espectadors de TV3, però sempre serà recordada especialment pel fet que la va marcar fa vint anys: els atemptats de Nova York de l’11 de setembre, que la van agafar a ple cor de Manhattan, mentre estava de viatge amb una companya de feina. Els impactes dels avions van trencar les seves vacances i, al cap de poques hores, ja la vam veure micròfon en mà informant dels atacs. Vint anys després, rememorem amb ella com va viure aquella experiència.

Vint anys, ja. Us sembla increïble que hagi passat tant de temps?
—Sí, és brutal. Tinc alguns records al cap com si fossin molt recents, i uns altres els recordo enmig d’una nebulosa. Quan els rememoro, n’hi ha que se m’havien esborrat completament. Són vint anys i, com més hi penso, més al·lucino.

Creieu que la vostra ment n’ha volgut esborrar alguns?
—No, simplement s’han diluït. Va ser una experiència tan absolutament intensa que suposo que el cervell tria i es queda amb les coses més brutals. Que eren totes, de fet! És cert que, quan érem allà, teníem por i la sensació d’estar enmig d’una guerra, perquè no sabíem quan podríem sortir-ne, perquè hi havia l’espai aeri tancat i perquè hi havia amenaces terroristes constants. Aquesta por, hi era, però no crec que hagi esborrat records per supervivència. També és veritat que ho vam viure amb una certa llunyania. Era una ciutat, al cap i a la fi, aliena a nosaltres. Per molt que t’impacti, no veus res conegut. De fet, semblava que visquéssim una pel·lícula.

Què hi fèieu, al cor de Nova York, aquell dia?
—Hi havíem anat de vacances. Havíem pres la decisió feia poc. Hi havia una bona amiga d’un cosí meu que hi tenia un apartament, i ens hi vam allotjar. Vam arribar-hi tres dies abans.

On éreu, quan els avions van impactar?
—Dormíem. Volíem pujar a les torres aquell dia mateix i ens havíem posat el despertador. Però, quan va sonar, vam parar-lo i vam dir que no calia anar-hi tan d’hora, perquè fins les nou del matí no obrien. O sigui que dormíem. Ens va despertar el soroll de sirenes i els crits de la noia que ens acollia. Va entrar a l’habitació i ens va dir que pugéssim al terrat. I, quan vam ser a dalt, ja cremaven totes dues torres.

Us esgarrifa pensar què hauria passat si us haguéssiu llevat més d’hora?
—Sí. Sé que l’atac no ens hauria agafat pas dins les torres, perquè les portes dels turistes no s’obrien fins les nou. Però, és clar, ens hauria enganxat allà a sota! Quina probabilitat hi ha que triïs d’anar de vacances en aquest lloc, que passi allò mentre hi ets i que aquell dia decidissis d’anar a les torres? I, mira, perquè teníem ganes de dormir i no ens vam aixecar prou d’hora. Són d’aquelles coses a la vida que, quan les penses amb temps, són anècdotes brutals que podràs explicar als néts i als besnéts.

Vau avisar TV3 de seguida, d’allò que passava?
—En un primer moment, no sabíem si era terrorisme o no. No prens consciència de la magnitud. Però sí, vam decidir d’avisar la televisió. I resulta que ells ja ens havien localitzat i van trucar al telèfon fix de la noia que ens allotjava per trobar-nos. Aleshores, no hi havia ni mòbils ni res. I del telèfon fix de l’apartament, vam començar amb les connexions telefòniques, mentre vèiem l’atac per la tele.

Com vau fer els directes televisius, després?
—Ens van dir que havíem d’anar a l’edifici de la Unió Europea de Radiodifusió (UER), a l’altra punta de Manhattan. Tot això, en una ciutat que estava absolutament col·lapsada, en què havien petat les telecomunicacions, en què no funcionava cap mitjà de transport i en què no circulava ni una sola ànima al carrer. I aquesta és la primera imatge impactant que vam tenir, a banda de les torres cremant: sortir al carrer i veure Manhattan completament buit. Era de pel·lícula, i només veies avions militars sobrevolant la ciutat. A l’edifici de la UER, hi vam anar a peu, caminant i caminant, fins que vam trobar un sol cotxe al carrer, i el conductor ens hi va portar.

Van ser complicades, les connexions?
—No, perquè la UER ens donava assistència tècnica. Aquell terrat dels directes estava ple de periodistes de tot arreu. Era la torre de Babel. I et tocaves braç a braç amb periodistes de la Xina, el Japó… I tot això sense telèfons mòbils. De fet, fèiem una cosa que els més joves d’avui dia se’n sorprendrien: quan arribàvem a l’edifici de la UER, al vestíbul, fèiem una trucada a la televisió molt ràpida, donàvem el número d’aquella cabina telefònica i llavors ells ens trucaven allà.

Els més joves també es poden demanar: com s’informava d’un atac així sense xarxes socials?
—Exacte. Avui dia, en un atemptat així, els periodistes farien directes amb el mòbil, fent videoconferències, a Twitter… Fos com fos. Però llavors, no. La nostra funció no era de donar la informació nua i crua, sinó de parlar de com ho vivia la ciutat. De l’olor que se sentia al carrer, que era una olor de cremat, amb una nebulosa blanca. I transmetre la sensació de por i de vulnerabilitat de la població, que es copsava molt d’ençà del primer moment. Va ser la primera vegada a la vida que els nord-americans van tenir por de debò.

Mentre treballàveu, com vau separar la Núria periodista de la Núria persona que era testimoni d’una tragèdia mai vista?
—Mentre treballava, la Núria persona va quedar inexistent. Perquè, si no, no es pot fer. I, la veritat, treballar ens va salvar una mica. Perquè ens va obligar a no pensar. A pensar en la informació que havíem de donar, però no a pensar en allò que passava, perquè era tan bèstia que ens haguéssim enfonsat. A més, estàvem penjades sense saber quan podríem sortir i estàvem molt soles i teníem por. Anava molt bé posar-se el vestit de periodista i començar a treballar. Quan arribàvem a casa, gairebé no teníem temps de pensar i potser només dormíem un parell o tres d’hores al dia.

Durant quants dies?
—Van ser els sis primers dies i, finalment, va aconseguir d’arribar un equip de la televisió, amb quatre professionals i mitjans. A més, ens havíem quedat sense diners i ens van fer una transferència.

Durant aquests primers dies de cròniques per TV3, no us impressionava de saber que hi havia centenars de milers de catalans veient-vos, pendents de saber què passava?
—No, no hi pensava. Tot allò que passava era massa bèstia i intens i no t’imaginaves què passava a l’altra banda. No sabíem que, a TV3, va ser un atemptat televisat d’ençà del final del Telenotícies Migdia. Tu fas i ja està. És millor no pensar-hi, perquè la feina no saps si l’acabes fent prou bé; jo ja estava prou nerviosa per tot plegat. No van ser els directes i cròniques més brillants de la meva història, però, és clar, suposo que la gent se’n feia càrrec, dels nervis. Em tranquil·litzava saber que la meva família em veia a la televisió i que, per tant, sabia que estava bé. La meva parella, en Ferran, aquell dia era d’excursió a Aigüestortes, i va estar tres dies completament aïllat. Fins que un dia va anar a un bar i va veure al televisor les imatges dels avions impactant. Va pensar que era una pel·lícula molt realista i, de cop, em va veure a mi a la pantalla! Ho va saber així.

—Teníeu trenta anys. Vau pensar que ja havíeu viscut, tot i ser tan jove, el moment més culminant de la vostra trajectòria professional?
—Sí, perquè és impossible que puguis tornar a viure una cosa així. He viscut moltes etapes professionals que m’han agradat molt, però el moment més bèstia i impactant, indubtablement, va ser aquell. Tant de bo no torni a viure una cosa així, realment.

Us va canviar, aquesta experiència?
—Crec que no. Professionalment, quan vaig aterrar a Catalunya, de mica en mica vaig anar tornant a la normalitat. Molta gent pensava que ja no tornaria a fer el mateix que feia fins aleshores, i no. Acabes tornant a fer una mica allò que feies. I després del suflé del principi, ja està. No m’ha canviat més enllà d’això.

I personalment?
—Tampoc, no m’ha canviat. Sí que puc dir que la cosa més bonica que em va passar és que vaig reforçar moltíssim la meva amistat amb la Patrícia. Som inseparables d’ençà de llavors.

Heu tornat a Nova York?
—Hi vaig anar l’any següent, perquè la televisió m’hi va enviar, per l’acte d’homenatge. Però no hi he tornat més. Tinc pendent de fer aquest viatge, de lleure, i anar a visitar la zona zero. M’agradaria veure-la, perquè crec que m’impactarà. Hi vaig estar cinc o sis dies després de l’atemptat, i veies aquell esquelet de les torres, aquell polsim, aquella olor de cendra… Realment semblava que hi havia hagut una bomba nuclear. Però vull tornar-hi, veure com ha quedat amb els meus propis ulls, veure tots els noms de les persones que hi van morir… Necessito fer-ho. I ho vull fer, tard o d’hora ho faré! Encara que hagin passat vint anys i no ho hagi fet, ho faré.

D’aleshores ençà, heu continuat vinculada a TV3. Us hem vist presentant telenotícies i, de fa uns anys, sou la corresponsal a la Catalunya Central.
—Hi ha gent que a vegades et diu: “Vas fer allò tan gros i ara fas informació comarcal!” Però a mi, precisament, aquesta informació, la de territori, sempre m’ha agradat moltíssim. Perquè, a més, és de les feines en què trepitges més carrer. És una cosa que crec que el periodisme ha perdut moltíssim. I s’ha de fer. Perquè no hi ha bon periodisme si no es trepitja carrer. I és la mena de periodisme que s’hauria de mantenir, independentment que les tecnologies i les xarxes socials hagin canviat moltíssim. El carrer no s’hauria de perdre mai.

A un estudiant de periodisme, li diríeu que fer informació de comarques és tant o més gratificant que cobrir un gran esdeveniment mundial?
—Totalment. La informació de proximitat és igual de fantàstica. Trepitjar carrer et dóna la possibilitat que et surtin més històries fantàstiques. Suposo que un estudiant de periodisme sempre té la il·lusió de ser corresponsal de guerra, de fer coses grans. Però fer informació de proximitat també és fer coses grans. Depèn de com t’ho miris. És clar, l’impacte mediàtic evidentment és molt diferent. Però tot depèn de què busques a la vida. Si fas periodisme per la fama, potser t’equivoques de vocació.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.