Neus Rossell: “És molt senzill criticar els mestres, és moda”

Entrevista a la presentadora de 'El búnquer', de Catalunya Ràdio

VilaWeb
Neus Rossell a 'El búnquer' (fotografia: Roger Codina/cedida).
Arnau Lleonart Fernàndez
18.04.2022 - 21:30
Actualització: 19.04.2022 - 08:53

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Fa un parell d’anys que el ja consagrat duo còmic de Lluís Jutglar (en Peyu) i Jair Domínguez s’ha convertit un trio gràcies a Neus Rossell. Tots tres presenten El búnquer, un programa d’humor de Catalunya Ràdio que s’ha convertit en tot un fenomen i que després de la primera temporada ja va rebre el premi Ràdio Associació a millor programa de ràdio per la seva frescor i per haver aconseguit enganxar l’audiència juvenil i crear una comunitat pròpia. En Peyu i Jair Domínguez fa anys que corren pels estudis de televisió i els platós de ràdio, però Neus Rossell és nova en tot això. Compagina la feina de mestra amb la comèdia, sector en què va començar a fer-se coneguda gràcies a uns vídeos satírics sobre actualitat política que no van trigar a fer-se virals.

Al matí feu de mestra i a la tarda graveu El búnquer?
—Faig mitja jornada de mestra, al matí. A l’escola, hi treballo dimarts, dimecres i divendres. Els altres dies puc fer guions i dijous gravem els quatre programes seguits. És una cosa que en principi no es pot dir, però el públic que ve ho sap…

Els oients ja sospiten que no és en rigorós directe…
—[Riu.] Crec que es nota bastant perquè tampoc no ens esforcem gaire a amagar-ho.

De què feu classes?
—No vaig poder fer classes de música, que és la meva especialitat, i em van agafar de mestra general. Em va tocar fer classes de castellà, matemàtiques i plàstica. No m’apassiona gaire… Sóc músic, he estat vint-i-un anys fent música. Vull fer això.

Toqueu en cap grup?
—No, i tampoc no tindria temps. A casa tinc un piano i toco per a mi. Bach, Chopin… Allò que sigui.

Com és que vau començar aquesta aventura en el món de la comèdia?
—Va ser molt curiós. Anava a treballar a l’escola i vaig escoltar a la ràdio que la Lorena Roldán deia que érem uns terroristes perquè votàvem. Dinant amb les mestres vaig decidir que faria un vídeo parlant-ne. Però per als amics, en cap moment vaig pensar res d’això que ha passat. Es va fer viral i vaig veure coses que no havia vist mai. Gent des de Londres dient-me que els havia arribat el vídeo. Déu n’hi do, molt fort. Vaig continuar fent vídeos, vaig obrir l’Instagram, van començar a pujar els seguidors d’una manera impressionant i aleshores em va trucar en Peyu. Jo havia anat a l’APM? quan ell feia la secció “Els catalans fan coses” i ens havíem conegut. Em va dir que s’havia fixat en mi per la secció més que no pas pels vídeos.

View this post on Instagram

A post shared by Neus (@neusssi)

No havíeu fet mai res relacionat amb el món de la comèdia o la comunicació?
—Res de res.

I directament en Peyu ja us va proposar de presentar amb ell un programa de ràdio?
—Em va convidar a visitar l’estudi quan ni tan sols existia el projecte d’El búnquer. Vaig visitar-lo, vam xerrar i molt bé. Suposo que volia fer un acostament. Va dir “potser un dia fem una cosa junts”, però em va semblar un “ja et trucarem” de manual. I sí, un dia em va trucar per fer una cosa de Bricoheroes, però no m’anava bé, i més tard ja em va proposar El búnquer. La sort va ser que jo feia mitja jornada de mestra i m’ho vaig poder combinar.

Fa vertigen que us proposin de fer un programa diari d’humor sense tenir experiència?
—Molt! I a més amb en Jair i en Peyu. Molt fort. Ells dos es coneixen molt i són dos homes, impressiona. Pensava: “A veure com te’n surts tu, que no has fet mai res d’això a la vida.” Ens n’hem sortit molt bé, tots tres hem fet un equip molt bo.

Com és això de treballar amb dos homes amb tants anys d’experiència en els mitjans?
—Ni tan sols havia escoltat prou ràdio per saber quan havia d’entrar i quan havia de callar. Em va sortir de manera força natural i en Peyu i en Jair m’ho van posar molt fàcil. En Peyu, que és qui ho porta tot, em va donar un parell d’indicacions al principi de tot, i ja està.

Al programa sempre dieu que en Peyu no us escolta…
—Exacte! Però bé, a en Jair de vegades tampoc no l’escolta gaire… Però és veritat que com a dona hi ha aquesta cosa. A més, crec que ell no ha treballat mai amb cap dona. Per ell també és estrany, però fins i tot jo el provoco i li faig abraçades, perquè sé que el posa incòmode.

Va passar allò que a la careta del començament del programa, en què us saludeu tots tres, a vós ningú no us contestava i fins que no ho van destacar els oients no la van canviar.
—Pensa que al principi jo a El búnquer no hi havia de ser, era un programa d’ells dos, i d’un dia per l’altre vaig entrar-hi. L’àudio que va enviar l’oient, en Peyu ja l’havia sentit fora d’antena, però igualment va dir “posem-lo, perquè així serà la manera d’arreglar-ho”. Ell n’és conscient i em té molt en compte. De fet, quan vam guanyar el premi al millor programa de Ràdio Associació, em va dir que volia que fes jo el discurs. Em té molt en compte, encara que davant el micròfon faci veure que no. Recordem que és molt fort que hagi pensat en mi, que sóc una persona que no ha fet mai res d’això, i em va trucar.

El programa funciona molt bé, tant d’audiència en termes absoluts com per haver creat una comunitat d’oients que es fan seves bromes com la de la tuberculosi, la mirada pura i brillant dels nens o el “tu, Neus, molt bé”.
—A vegades al·lucines. Molts cops no sóc conscient que ens escolta tanta gent, però en Jair m’ho repeteix bastant. A més, com que és tan divertit, per mi és com si fóssim tres amics xerrant. Ara, al final del dia notes un esgotament mental brutal perquè en el fons saps que t’escolta gent i fa pressió.

Com porteu el fet d’haver-vos fet coneguda? Hi ha hagut diaris que us han assenyalat per les opinions polítiques que heu manifestat.
—El fet de ser dona i independentista va molt bé perquè et facin articles no gaire bons. Tampoc no he notat una gran diferència des que vaig començar a fer vídeos a ara. Sí que n’hi ha, i també sé qui m’atura pel carrer pels vídeos i qui per El búnquer. Depèn molt de l’edat.

Us han reconegut la capacitat de fer un programa d’humor en català que enganxi els joves, cosa que d’ençà que van tancar el 3XL no ha passat gaire.
—Sí, i també haver deixat de fer futbol a la ràdio a la nit. Recordo el 3XL amb molt d’afecte i ara no hi ha res. Sort d’Eufòria, que si no el jovent no té res en català on agafar-se. Després ens queixem que cada vegada es parla més en castellà. Coi, fes-hi alguna cosa.

En Peyu ho va reclamar al discurs pel premi de Ràdio Associació, i també va reivindicar el fet de fer un programa lluny de Barcelona.
—Acabo d’arribar en aquest món i ja n’estic cansada, imagina’t la gent que sempre ha d’anar a Barcelona a fer les coses. Hi ha molt de potencial arreu, als pobles també hi ha gent que sap fer coses, i sempre hem d’anar a la metròpoli. M’agrada molt que en Peyu hagi optat per això. El treus d’Osona i curtcircuita.

Us ha fet mai cosa que aquest assenyalament que comentàvem abans entri dins l’aula i us afecti com a mestra?
—Tan sols em va passar una vegada. Vaig fer un vídeo i me’l van fer retirar perquè una mare es va queixar. Però mai més. Ara he entrat en una nova escola i la gent ja sap qui sóc. Quan vaig començar amb els vídeos va ser gradual i els nens s’hi van acostumar a poc a poc, però a la nova escola ja em coneixien mestres, pares i mares. Els mestres sempre som assenyalats, fem el que fem. M’assenyalen perquè no tinc fills i, és clar, puc cuidar els nens? O per ser soltera. Perdoni, he fet una carrera. És molt fort.

Als primers vídeos parlàveu dels presos polítics, però darrerament n’heu fet criticant el Departament d’Educació, el canvi de currículum i el retrocés del català a l’aula.
—Ara no faig vídeos sobre els presos polítics perquè no n’hi ha. Aquest tema ja no el toco. Normalment faig vídeos d’allò que em toca de prop. Em guia l’actualitat. Si el rei ha fet no sé què, faré una cançó pel rei. Últimament, s’ha parlat molt d’educació i em toca molt de prop. Em sento molt a gust fent vídeos així.

Vau participar en les vagues del març?
—Sí, i vaig anar a les manifestacions. Ara, vaig pensar que eren massa dies. Cal anar a molestar, però molts mestres vam pensar en els alumnes. Érem a final de trimestre i era complicat. Per mi eren massa dies. M’agradaria més atacar directament el departament. Ens demanen molts canvis i molts cursos, doncs dir: “Ara no fem els cursos.” Més que no pas molestar l’alumnat, que ens l’estimem molt.

Eren molts dies però també hi havia moltes demandes, de la recuperació de retallades al calendari escolar, passant per la qüestió del català.
—S’ha arribat a un punt que no es pot aguantar. La qüestió és que els mestres sempre som assenyalats. És molt senzill criticar els mestres, és moda. Hem de pensar que el conseller Gonzàlez-Cambray ha fet màrqueting i sap perfectament com jugar les cartes. Va molt bé de vendre la vaga com si fos per les vacances, i els titulars de molts mitjans de comunicació ho deien així. Però és que hi ha moltes coses al darrere, informem-nos i que els mitjans siguin fidels a la realitat, si us plau. Fins i tot hem hagut de fer un lema perquè vegin que la cosa no va per aquí: “No són vacances, són mancances.”

Creieu que la societat s’ha convençut que la qüestió no eren les vacances?
—No sé què dir. Sempre hi ha d’haver un cap de turc i els mestres anem molt bé. Va bé que hi hagi algú a assenyalar. Pensa que tenim els seus fills, i tothom es pensa que sap educar molt més bé que no un mestre, que ha estudiat.

Una altra de les reivindicacions era contra la sentència que força a fer almenys un 25% de les classes en castellà i la manera com ha reaccionat el govern.
—Que una sola família digui que ho vol en castellà i que tothom n’hagi de patir les conseqüències… Coi, si jo ho vull aprendre en català on aniré? Tampoc no hi he vist gaire mobilització del govern en contra, a banda de sortir amb unes mans verdes amb uns cartons. No entenc com és que no fa res.

Què fareu d’ara endavant? Explorareu més el món de la comèdia o continuareu essent mestra?
—És bona pregunta perquè m’ha fet patir. La veritat és que no ho sé. M’agrada molt l’ensenyament, però també m’agrada molt la música. Tinc clar que si sóc mestra ha de ser de música. Fins ara, sempre havia treballat en escoles de música, que és el que m’agrada. Si he de fer de mestra d’educació primària en general aniria més cap a la comèdia i buscaria maneres de tenir contacte amb la música, que n’he de tenir per força. Aquest any l’únic que tinc és el piano d’El búnquer, i ho pateixo.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies