Aquesta setmana, del 21 al 26 d’abril, la capital andalusa viu la festa més esperada de l’any: la Fira d’Abril. Quan va néixer, ara fa gairebé cent vuitanta anys, fou concebuda més aviat com un mercat agrícola i ramader anual, a imitació del de Mairena del Alcor, per a desenvolupar l’economia de la ciutat en temps de crisi, a curt termini, i convertir-la en un centre de transaccions mercantils i agropecuàries important, a llarg termini. Això, si més no, tenien al cap els dos promotors principals de la fira, el basc José María Ybarra (1816-1878) i el català Narcís Bonaplata i Corriol (1807-1869), homes d’empresa i regidors liberals a la corporació municipal sevillana presidida per Alejandro Aguado y Ramos, comte de Montelirios.

El 15 de setembre de 1846, la corporació va rebre els estudis favorables de la comissió especial encarregada d’informar del projecte que havien elaborat Ybarra i Bonaplata, i el dia 18 el batlle va aprovar les dates definitives de la primera fira: el 18, 19 i 20 d’abril de 1847. La Fira de Primavera, com fou coneguda inicialment, es va desenvolupar a l’anomenat Prado de San Sebastián, un gran descampat situat entre el Real Alcázar i el palau de San Telmo, amb un èxit notable de públic i de paradetes, fins a una vintena. I això, “malgrat les traves imposades per Madrid, a instàncies de tercers, per a entrebancar la fira sevillana amb la intenció de cobrar tributs excessius”, en paraules d’Ybarra.

Tots aquests detalls, els sabem gràcies sobretot als texts del periodista i escriptor valencià Nicolás de Jesús Salas (1933-2018), que es va traslladar a viure amb la mare a Sevilla de petit i va arribar a ser-ne cronista oficial. De bastant més gran, en canvi, va arribar a la ciutat andalusa Narcís Bonaplata, cofundador de la Fira d’Abril, nascut a Barcelona en el si d’una família de fabricants d’indianes emprenedora. Amb els seus germans Josep i Ramon, de fet, havia constituït el 1831 la Fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia, al carrer dels Tallers del Raval de Barcelona, que va marcar el començament de la industrialització moderna a Catalunya amb les màquines de filar i els telers mecànics de fosa.

El Vapor Bonaplata, com fou coneguda popularment la fàbrica, es va destacar per l’ús primerenc a casa nostra de la màquina de vapor com a força motriu i, de retruc, per l’assalt i incendi de les instal·lacions, els primers dies d’agost del 1835, en una acció atribuïda per alguns a una bullanga i per uns altres a un grup d’obrers luddites contraris a la mecanització. En compensació per la pèrdua, sembla que el govern espanyol de Juan Álvarez Mendizábal va concedir a preu de saldo dos terrenys d’antics convents desamortitzats a Madrid i a Sevilla perquè els germans Bonaplata hi aixequessin noves fàbriques. En Narcís, concretament, es va encarregar a partir del 1840 de muntar la foneria de ferro i coure San Antonio, a Sevilla, d’on van sortir per exemple les estructures del famós pont de Triana (1852) sobre el riu Guadalquivir.

A més de la foneria, Narcís Bonaplata també va aixecar una filatura de llana de renom a la capital andalusa. Però al final dels seus dies, gens convençut dels dots empresarials del seu fill Òscar (nascut a València el 1837), va decidir de vendre-s’ho tot i retirar-se. Es va morir al domicili familiar sevillà el 12 de novembre de 1869 d’una “afecció agudíssima de les vísceres abdominals”.

El llegat empresarial de Bonaplata, doncs, no va subsistir a la ciutat que l’havia rebut el 1840 i de la qual ja no va marxar mai més. Però sí que ens n’ha arribat, amb més salut que mai, el llegat inesperat de la Fira d’Abril: després d’una arrencada difícil, amb el pas dels anys es va anar modificant i consolidant fins a esdevenir una de les grans tradicions andaluses, per on passen, una setmana cada primavera, desenes de milers de persones.

I una mica més: Parlant de símbols, sense sortir de la província de Sevilla, anant cap a Granada, hi ha el poblet d’Herrera, on un mallorquí anomenat Francesc Moya i Campins va fundar, el 1912, una empresa d’uniformes i complements que es va especialitzar, gairebé de bon començament, en la fabricació dels típics tricornis utilitzats durant més d’un segle pels agents de la Guàrdia Civil espanyola. La firma Manufacturas Moya continua essent propietat de la família Moya, ara ja dirigida per la quarta generació.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat