La jurista Magda Oranich creu que l’independentisme s’hi juga molt, l’Onze de Setembre. Fa una crida a continuar les mobilitzacions constants per reivindicar l’alliberament dels presos polítics i adverteix que l’escrit d’acusació de la fiscalia, que arribarà aquestes setmanes vinents, pot marcar el to de la política catalana i de les mobilitzacions d’aquests mesos. Oranich també considera vitals les eleccions municipals i europees del maig, no és partidària de convocar eleccions al Parlament de Catalunya i creu que els esdeveniments poden accelerar o endarrerir la implementació de la República.

A parer seu, les prioritats del govern han de ser la mobilització popular i la continuació del procés d’independència, obeint el mandat del referèndum. No obstant això, adverteix que alhora cal preocupar-se per les necessitats socials i per revertir els efectes del 155.

Què s’hi juga l’independentisme, l’Onze de Setembre?
—Crec que ens hi juguem molt, perquè és un moment per a demostrar que la mobilització continua. És molt important. Sempre ho ha estat, però en aquest moment encara més.

Creieu que s’hauria de fer cap acció més?
—És molt imprevisible, ara, perquè poden canviar moltes coses. Pot haver-hi sorpreses en la part judicial. El dia 4 el jutge Llarena declara a Bèlgica. També estem pendents de l’acusació de la fiscalia, que encara no s’ha fet pública. Això pot fer canviar moltes coses, tot i que el sol fet que estiguin empresonats ja és motiu suficient per a mobilitzar-se. Del punt de vista jurídic, hi ha possibilitats que la fiscalia, quan formalitzi l’acusació, no ho faci per rebel·lió ni sedició. Qualsevol acusació és greu, però canviaria les coses. La nova fiscal general de l’estat no té un paper fàcil i ha de negociar amb els fiscals del Suprem, que sí que volen acusar els presos de rebel·lió. Sigui com sigui, qualsevol mobilització és benvinguda.

S’han de fer més accions a les presons?
—Sóc disciplinada amb allò que decideixin les entitats. Som en un país on, davant la presó on hi ha la consellera Bassa, sopen cada dimarts tres mil persones. A qualsevol país una mobilització de 500 persones seria un èxit, i aquí són tres mil!

Quina herència en resta, del primer d’octubre?
—És una herència vigent. Vam votar, vam fer un referèndum i vam guanyar. L’herència més important és la mobilització de la gent de totes les tendències i moviments socials. Des de la gent gran a les criatures… amb aquella força de voler votar.

Íntimament, què us evoca aquesta dada?
—Al meu col·legi recordo que eren les cinc del matí i al cap d’una estona van arribar les urnes. És de les emocions més importants que he sentit a la vida. I ho vaig veure en més col·legis. La repressió contra la gent que volia votar també demostra en quin tipus d’estat som.

Què s’ha de fer el primer d’octubre de 2018?
—Em consta que hi ha mobilitzacions previstes. Crec que serà un dia que la gent recordarà molt. Em consta que s’estudia aquí i a Waterloo. És un dia de mobilització i record. Repassant tot això que ha passat, des de la perspectiva de mobilització social i també perspectiva jurídica, de tot allò que s’ha fet i allò que vam fer. És evident que alguna cosa es podria haver fet millor, però no sóc partidària de flagel·lar-me. Es van fer moltes coses en unes condicions molt dolentes i això s’ha d’aprofitar. Entre aquestes coses, la mobilització ciutadana, pacífica i d’il·lusió de la gent l’1-O. Gent jove que ho feia per un país millor, gent gran que ho feia per l’avi o el pare… Això és una herència històrica que, d’aquí a molts anys, farà que es parli d’aquell dia.

Què va faltar per a fer efectiva la República?
—Primer, van decidir que no ho feien. Vist això que ha passat, no sé si era la millor decisió. És evident que vam arribar molt lluny i que ens vam enfrontar a un estat que va reaccionar de la manera més dictatorial possible i amb una repressió brutal. Juristes de l’estat pensaven que amb la repressió eliminarien l’independentisme. La força més gran que tenim és que això no s’ha acabat, que continuem mobilitzats. Uns més animats, uns altres no tant, però continuem endavant. La gent vol fer el camí, que pot ser més llarg o menys, però que ens necessita a tots.

Durant el judici contra els presoners polítics, què ha de fer la gent?
—Durant el franquisme recordo que jo era a la presó i va haver-hi el judici contra els 1.001. La gent va mobilitzar-se. El gran èxit seria que no arribés el judici, que es retiressin les acusacions. Com aniran les coses, és molt imprevisible, perquè de sobte passen coses que ningú no imagina ni espera que passin. Crec que l’acusació fiscal se sabrà al setembre i que marcarà el camí segons la duresa. Pot marcar el gruix de les mobilitzacions. Però pot passar també que no acusin de rebel·lió ni sedició i que s’acordi una llibertat provisional, que seria la cosa normal. És difícil que passi, i a més no podrien inhabilitar-los com a diputats. Hi ha moltes coses en joc. Però ha d’haver-hi un rebuig brutal i mobilitzacions.

Com s’ha d’afrontar la divisió entre els partits independentistes?
—Hi ha certes diferències, ningú ho pot negar. Però la divisió no serà mai tan forta com alguns voldrien. En el debat de les inhabilitacions dels diputats, per exemple, sóc partidària de no acceptar-les. Però, repeteixo, poden canviar moltes coses. Si els acusen de rebel·lió abans del primer d’octubre, la mobilització al voltant dels presos polítics serà molt forta.

Quin paper han de tenir els presoners polítics i els exiliats?
—No sé com els ho podrem agrair amb el temps. Tenen el paper correcte i qualsevol cosa que facin sempre serà benvinguda. Els empresonats són persones privades de llibertat, que és una cosa terrible. Els he pogut visitar i tots demostren una valentia brutal.

Quines han de ser les prioritats del govern?
—Mobilitzar la gent i continuar el camí de l’1-O. Però també governar i anar endavant, reparant les destrosses del 155. Abordar qüestions del finançament, la sanitat, l’ensenyament, l’habitatge, el medi, la justícia… els problemes lògics que té qualsevol país del món i que s’han agreujat amb el 155. Encara no som conscients de tot el mal que ha fet. Però sense oblidar que la gent els va votar per fer efectiva la República. La prioritat ha de ser l’alliberament dels presos i la República, sense deixar de banda la resta de necessitats i el benestar de la gent.

Què ha de fer el Consell per la República?
—Això es decideix a Waterloo. He parlat amb gent que venia d’allà, però ningú no ho sap exactament. Ho decidirà el president Puigdemont amb qui ell cregui convenient. És evident que cal donar-hi importància, però no sóc ningú per a dir res abans que el president i el govern ho expliquin. És clar que l’exili ens ha ajudat a internacionalitzar el problema i explicar què passa al món, i també a veure les pífies de la justícia espanyola. La feina del Consell per la República ha d’anar lligada a la del govern, però crec que no cal posar dates ni explicitar fulls de ruta. A vegades les dates empitjoren l’avenç, cal tirar endavant amb la majoria de població i fer front a l’onada de violència dels ultres.

S’han de convocar eleccions aquesta tardor?
—No. En principi, no crec que s’hagin de convocar eleccions de cap manera, ni aquí ni a Espanya. Ara, si hi ha cap fet que impossibiliti el funcionament normal d’un govern, aleshores sí. Però espero que no, perquè no podem estar fent eleccions sempre. Només si hi hagués un blocatge molt gran…

Les eleccions municipals són una oportunitat per a l’independentisme?
—Sí, les municipals i les europees també seran molt importants. Les municipals són bàsiques per a una societat democràtica i per a la independència del país. Cal tenir en compte que molts pactes s’han de fer abans, perquè si després no hi ha acords governa la llista més votada. Tothom ha de ser generós. La Segona República espanyola va venir per unes eleccions municipals el 1931. Els ajuntaments són les institucions més acostades a la població i els batlles han tingut un paper fonamental en defensa de la democràcia.

És possible de fer efectiva la República a curt termini?
—Què volem dir a curt termini? Mig any? No. Tres o quatre anys? Potser sí. Ara, pot haver-hi esdeveniments que avancin o endarrereixin qualsevol decisió sobre això. És evident. No ens hi hem de capficar. Algú esperava que el 14 d’abril del 1931 es proclamés la República? Ningú. Pot ser més tard que no voldrien alguns o més aviat que no voldrien els altres. Els fets poden fer-nos avançar o retrocedir. Si Ciutadans governa Barcelona i les ciutats importants del país, per exemple, costarà més.

Què se n’ha de fer, de l’extrema dreta a Catalunya?
—S’ha de combatre sempre, aquí i a Europa. És un perill per a la convivència. No hem de perdre de vista l’auge de l’extrema dreta en alguns països europeus. Crec que a Catalunya no puja, però sí que actua com feia anys que no ho feia. Com que amb mètodes democràtics no se’n surten, fan servir la violència. S’ha de combatre des del punt de vista democràtic, amb la justícia i la policia. Cal intervenir perquè no empitjori la situació i es mantingui la convivència pacífica.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb