25.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 26.02.2023 - 12:14
“Hi ha homofòbia, és evident. No sóc ximple. Però hi ha molta covardia. És com al carrer: si van en grup, són forts, però per separat no et diuen res. A una dona trans com jo, un homòfob no és capaç de dir-li a la cara ‘malalta’ o ‘boja’. Aquestes coses no funcionen si tens unes creences sòlides.” L’Eva fa dos anys que viu a la presó. Primer va ser a Brians 2 i ara als Quatre Camins. En tot el centre penitenciari, d’un miler de presos, tan sols n’hi ha dos que s’identifiquen com a dones trans. Una d’elles solament ho ha comunicat a l’entorn pròxim i als membres del grup LGBTI que s’ha format a la presó. L’altra és ella, l’Eva, de qui tothom diu que és pura energia i entusiasme. Té un caminar suau, però ferm, aquell de qui ha bregat molt durant la vida i ha pres la decisió de no tolerar cap empenta més.
Explica que durant anys va viure dins l’armari. Tenia por de la reacció del seu entorn quan comencés a socialitzar i a expressar-se com a dona. En certa manera, se sentia cohibida i tenia por del judici de la immensitat del món. També se sentia sola, privada d’una xarxa de suport que l’animés a fer el pas. Irònicament, i per més increïble que sembli, diu que dins la presó va trobar la llibertat i la força per començar un trànsit cap al gènere amb què se sentia identificada. “És estrany, però a fora, estant en llibertat, estava presa. En canvi, quan vaig entrar a la presó, vaig començar a ser com volia ser realment. Aquí m’he deixat anar. Sóc rere uns barrots, privada de llibertat, però no de pensament”, diu.
L’Eva explica el seu cas, però no vol enganyar ningú. A la presó, la LGBTI-fòbia és la norma i hi impera una concepció de la masculinitat que premia l’exaltació de la violència, l’heterosexualitat i la testosterona. No hi ha dades de quants presos són LGBTI perquè no els ho demanen, de la mateixa manera que no es demana si són heterosexuals. Tampoc no es pregunta a ningú si és trans, però el fet que demanin explícitament de ser tractats pel nom i el gènere sentit, o que segueixin tractaments hormonals, sí que és recollit. Segons el Departament de Justícia, entre les 7.751 persones que conformen la població penitenciària catalana, n’hi ha 22 de trans.
D’ençà del 2019, els presos trans han de ser tractats pel seu gènere sentit, independentment d’allò que figuri als documents d’identitat. També tenen el dret de viure en cel·les individuals o, si és compartida, han d’estar d’acord amb qui la compartiran. Tenen horaris diferenciats de dutxes, vestidors i serveis d’ús comú a fi de garantir la seva intimitat. A més, poden escollir si volen ser en una presó d’homes o de dones.
Dins la presó, els educadors miren de sensibilitzar contra la LGBTI-fòbia i d’acompanyar els presos LGBTI perquè s’apoderin i es relacionin amb la resta d’interns en igualtat de condicions amb la sinceritat de ser qui són. Dins un programa d’activitats contra la LGBTI-fòbia a l’esport, que es commemora cada 19 de febrer, dimarts la presó dels Quatre Camins va convidar a jugar un partit de voleibol els Panteres Grogues, un club multiesportiu LGBTI amb seu a Barcelona. Un grup d’amics el va fundar el 2001 amb la voluntat d’oferir un espai segur i obert a les persones LGBTI que volien practicar esport, i d’aleshores ençà ha crescut molt. Tenen seccions de bàsquet, futbol, ciclisme, entrenament funcional, esquí, rugbi, handbol, muntanya, natació, natació artística, pàdel, patinatge, rem, córrer, tennis, voleibol, voleibol platja i ioga. També fan activitats culturals i tenen un cor, dos grups de teatre, un de ball de salsa i un altre de swing.
“Fer aquesta trobada a la presó forma part del nostre ADN”, explica per telèfon Joan M. Miró, president dels Panteres Grogues. “Sempre hem estat molt disposats a obrir-nos a la societat, a mostrar la diversitat del col·lectiu LGBTI i a visibilitzar-lo al món de l’esport. A l’esport d’elit hi ha molt pocs referents, però a l’amateur en som molts”, afegeix.
Més hostilitat contra els presos gais que no pas contra les trans
Entre els presos que s’animen a jugar a voleibol amb els Panteres Grogues no n’hi ha cap que s’identifiqui públicament com a LGBTI. Sí que n’hi ha que, així com l’Eva, s’ho miren de la grada estant. Asseguts plegats hi ha dos presos gais. Un d’ells no vol explicar la seva història, però l’altre, sí. L’identificarem com a José, nom fictici. És un home de poques paraules i condemna llarga. També va sortir de l’armari a la presó. Una amistat amb un altre pres es va convertir en una relació de parella i el va animar a viure públicament i amb naturalitat la seva sexualitat.
“Alguns presos se’n burlaven, però uns altres ho acceptaven bé”, diu. Van demanar de poder compartir la cel·la i van estar junts fins que el seu xicot va complir la condemna i va sortir de la presó. Durant un temps, van mirar de mantenir la relació i el visitava, però la distància entre totes dues vides cada cop es va fer més àmplia i els camins es van bifurcar. D’això, ja en fa quatre anys.
Els homes gais a la presó reben més hostilitat i discriminació que no pas les dones trans. Segons l’Eva, és determinant la visibilitat de cadascú i la seguretat amb què s’expressa. Ella no ha de dir que és trans, tothom ho veu per la roba, el maquillatge i l’expressió de gènere. En canvi, un home gai vesteix igual que un d’heterosexual. “Un heterosexual s’hi relaciona amb normalitat i es pensa que també ho és, però tard o d’hora s’adona que és gai. Aleshores se n’aparta i el mira malament. L’heterosexual se sent enganyat quan sap que tenia bona relació amb un gai. Li fa esclatar el cap”, diu. En José ho ratifica: “Al meu mòdul estic força bé, però per norma general la gent és força discriminatòria. En fan befa o no volen que vagi amb ells, és una discriminació total.” Diu que no ha rebut violència, però que més gent que coneix, sí.
Quan això passa, diu, els treballadors de la presó miren de tallar-ho amb celeritat: “Si hi ha res, la cap del mòdul intervé i ho talla automàticament. Treuen del mòdul l’altra persona i s’ha acabat.” En la missió de vetllar pel respecte i la no-discriminació als presos LGBTI i d’educar en la igualtat i la diversitat la resta d’interns són cabdals les referents de gènere. Aquesta figura, introduïda el 2009, la poden exercir tota mena de professionals de la presó: educadors socials, psicòlegs, treballadors socials, bibliotecaris, pedagogs, professors de teatre… Una de les referents de gènere dels Quatre Camins és la Sara, educadora social. “Costa molt que els presos participin en les activitats, però de mica en mica s’estén la taca d’oli i cada vegada hi ha més gent”, diu.
“Hi ha interns que vénen a les activitats i que ens han verbalitzat que ho entenen i ho respecten, molts d’ells tenen familiars del col·lectiu. Això ens ajuda molt perquè parlant-ne i participant en les activitats mostren que no passa res”, afegeix. L’activitat amb els Panteres Grogues s’ha organitzat conjuntament amb l’àrea d’esports de la presó. L’Oriol, tècnic d’esports i activitat física dels Quatre Camins, supervisa el partit de voleibol i els exercicis de tocs de dits i recepcions amb l’avantbraç que es fan en un racó de la pista. “L’activitat física ajuda els presos a mantenir una bona salut física i mental. A més, els esports col·lectius els aporten valors com ara el respecte i la tolerància, saber guanyar i saber perdre, i acceptar els errors propis i dels companys”, diu. També té una part recreativa i d’ocupació del temps lliure, un hàbit que poden mantenir quan surtin de la presó.
“A la presó, hi ha de tot”
Malgrat que durant la setmana abans s’havia dit que l’activitat amb els Panteres Grogues era per a combatre la LGBTI-fòbia per mitjà de l’esport, hi ha presos que s’hi van apuntar sense ser-ne conscients. És el cas d’en Fran, que treballa a les botigues de la presó i diu que té poc temps per a unes altres activitats. “Com que tot l’esport és bo, ens hi hem apuntat tots els que hem volgut. Dels Panteres Grogues tan sols sabia que era un equip de fora, res més. Ens és igual com siguin mentre ens facin costat i vinguin a jugar amb nosaltres”, diu. Quan li demanem directament pels presos LGBTI riu amb nerviosisme: “No hi he arribat a conviure, però sé que n’hi ha.”
És conscient que es fan activitats de sensibilització sobre la diversitat sexual i de gènere, però diu que no té temps de participar-hi. Només treballa i fa esport per distreure’s. “Aquí hi ha de tot: homes [sic], transsexuals, gais… Hi ha persones que no tenen cap problema a conviure-hi, i unes altres a qui no agrada. Cadascú té la seva manera de veure-ho”, justifica amb equidistància. Però, si l’estirem, acaba condemnant la LGBTI-fòbia: “Algú que vegi que es burlen d’una persona o volen abusar-ne, si té una mica de consciència, no ho permetrà. A ningú no li agrada que el tractin així, ni aquí ni a fora.”
Després del joc, l’activitat s’acaba amb un petit debat entre presos i panteres sobre el respecte a la diversitat sexual. “M’he sentit molt còmode, des del primer moment han estat molt pròxims”, diu en acabat l’Aleix, jugador dels Panteres Grogues, que afegeix: “Dóna un punt de vista molt interessant sobre com es veu des d’aquí la gent LGBTI, i també tot allò que han de patir.”
